Lluís Arcarazo: «No hem tingut temps d'assumir la grandesa de l'1-O»

La jornada de l'1-O va deixar més d'un miler de ferits i més de dos milions de vots en un dia que va ser "terrible i inoblidable". Lluís Arcarazo (Barcelona, 1959) ha escrit i dirigit el documental "1-O", una crònica del referèndum vista des de cinc col·legis electoral de Catalunya que relata a partir de testimonis anònims com es viure aquell dia. En aquesta entrevista a NacióDigital el dia que TV3 emet el documental, Arcarazo explica com va veure el referèndum i les sensacions que es van respirar al carrer i a diversos col·legis electorals: "La gent no es coneixia però se sentia acompanyada", explica. També critica la gestió que des del Govern s'ha fet de l'1-O i especialment del 3-O. Considera que els responsables tenien l'obligació de saber que el govern espanyol portaria la repressió fins on calgués i finalment s'ha vist que no tot estava previst. En un moment en què TV3 està al punt de mira, Arcarazo també accepta que la cadena rebrà crítiques per l'emissió del documental i afirma que hi ha un sector "molt poderós" que considera que TV3 és "una nosa" i "se la intentarà carregar". 

- El documental contraposa dues idees: la d'una jornada terrible però alhora històrica. És la definició del que va ser l'1-O?

Va ser una jornada terrible per l'actuació policial, la por que va passar la gent i el neguit que es va viure, però més que històrica -que també ho va ser- m'agrada més dir que va ser inoblidable perquè és un terme més personal. Totes les persones que van viure la jornada en primera persona tindran un record inesborrable d'aquell dia, no només per la por i el neguit, sinó pel sentiment de comunitat i d'orgull que vam detectar. Hi havia la sensació que s'estava fent una cosa ben feta, amb respecte, sentit comú i una gran intel·ligència col·lectiva. Aquest sentiment d'orgull col·lectiu és el que ens interessava destacar per sobre de la repressió, que també va existir i sense ella no tindríem l'altra part de la història.

- Ha intentat que la violència policial no passi per sobre de l'altre vessant del referèndum.

Exacte. A més nosaltres vam seguir cinc escoles i no vam anar a alguns punts on hi va haver molta violència i, per tant, no tenia sentit posar-ho al documental. Ens hem limitat a posar allò que va passar als llocs on estàvem. A Sant Julià de Ramis i a la Ramon Llull, la violència va ser molt forta. Al Sagrer la policia no hi va anar però van anar a l'escola del costat. Hi havia sensació que podien venir en qualsevol moment però no se'n va anar ningú: la gent es va apretar, la gent gran va entrar dins de l'escola i la gent jove es va posar davant. Això no ho tenim enregistrat però de cop es van aixecar tot de mòbils per gravar què feia la policia.

- Per què ha fet el documental sense polítics?

En un moment surt Carme Forcadell abraçant-se a una de les nostres protagonistes, però no hem volgut donar cap protagonisme als polítics. La sensació era d'estar amb gent que no coneixies però saber-te acompanyat i tenir la força de resistir i al final poder votar. Quan fas documental sembla que el tema emocional estigui proscrit perquè és com si no fos periodístic, però aquest tampoc és un documental periodístic, és la voluntat d'explicar una cosa i també els seus intangibles que formen part de la història.

- L'1-O va ser un abans i un després per Catalunya?

Quan vam entrevistar els protagonistes de l'1-O ho deien constantment. Tots tenien la consciència que havia passat un fenomen col·lectiu que no havien viscut mai. Jo ja tinc una edat i vaig viure la transició, el post franquisme, el 15-M, que va tenir coses molt emotives... Però una mobilització tan bèstia, amb més de dos milions de persones, en un dia de pluja i amb l'amenaça de rebre cops de porra i d'anar a la presó... Al final del dia, la gent pensava: "Això ha passat realment? Ho hem aconseguit?".

- Com ho van viure des del carrer?

Ens vam implicar molt. Les coses que vam veure ens van commoure. Estàvem en contacte permanent i tots vam viure una experiència molt similar. A primera hora de la tarda ens vam trobar alguns de l'equip per canviar les bateries de les càmeres i planificar què havíem de fer i ens vam adonar que no havíem votat. Vam decidir anar a votar tots junts, la gent ens va deixar passar perquè els vam explicar que estàvem fent un documental. Sé que hi havia gent de l'equip que volia votar en blanc o votar "no" i que va canviar el sentit del vot. Al final, crec que tots vam votar "sí". L'impacte emocional i el sentiment d'haver aconseguit una cosa molt difícil (el govern espanyol feia tres setmanes que intentava el referèndum) va ser molt intens. Em va cridar l'atenció que en molts llocs diferents es van produir sentiments i reaccions similars: traslladar les urnes plenes de vots per defensar-les, la reacció de cridar "hem votat", cantar Els Segadors... Això va passar en molts llocs. Al final del documental intentem transmetre que tot era com un sol centre de votació, una sola cua de gent i un sol recompte, perquè a tot arreu passa el mateix.
 
- Un dels protagonistes diu al final del documental que no sap què passarà els pròxims dies. De moment tenim mig govern a l'exili i consellers i líders civils empresonats. Com valores la gestió que s'ha fet de l'1-O?

Tinc una visió bastant negativa de com s'ha gestionat tant l'1-O com el 3-O. El 3-O va ser un dia molt important, va ser una gran manifestació republicana. Va ser un dia de reafirmació de la ciutadania molt potent, amb molta energia, i va marcar el punt d'inflexió de tot el que ha passat després. Tothom va agafar por: els governants d'aquí agafen por, Europa també i òbviament també el govern espanyol. L'aparició del rei d'Espanya amenaçant i donant carta blanca a la repressió és la manifestació d'aquesta por. A partir del dia 3 tot ha anat malament: es perd la iniciativa, es va a remolc malgrat alguns cops puntuals i un fort esperit de resistència. Crec que les coses no s'han fet bé i els responsables de tot plegat tenien l'obligació de saber que el govern espanyol estava disposat a portar la repressió fins on calgués. Amb l'organització del referèndum es va crear la sensació que tot estava previst i després es va veure que no era així.

- Té la sensació que l'1-O no s'ha paït?

La gent a qui vam ensenyar el documental ens deia: "Sembla que això hagi passat fa un any". I només feia dos mesos, és molt recent. Tinc la sensació que no hem tingut temps d'assumir la grandesa de l'1-O. Hem anat a remolc dels esdeveniments posteriors i tot el que ha passat després ha estat molt intens. Detencions de líders civils i dirigents polítics, l'aplicació del 155, una proclamació fallida de la República, una segona proclamació ambigua de la independència... Uns sentiments molt estranys que algun dia s'hauran d'explicar.

- TV3 rebrà crítiques per l'emissió d'aquest documental?

Ja les està rebent. Hi ha un sector molt poderós que intenta uniformitzar tota la informació sobre el procés i que considera que TV3 és una nosa i se la intentaran carregar. Qualsevol cosa que faci TV3 en una línia que no sigui la imperant a Madrid serà titllada d'adoctrinament o propaganda. Ja hi estem acostumats.

- Fins a quin punt una televisió pública no pot informar d'uns fets contrastats com els de l'1-O?

TV3 no és perfecte i es pot criticar per moltes coses, però crec que no són les que ara s'estan posant sobre la taula. La manera com aquests últims dies, durant la campanya electoral, s'ha intentat coartar la llibertat d'informació ha estat ridícula i terrible. S'ha prohibit portar llaços grocs o pancartes de "Democràcia"... Bé, estem en aquesta dinàmica d'involució democràtica molt accentuada. Tampoc m'estranya perquè som en un país on el principal partit de govern és incapaç de condemnar el franquisme. Això ja és molt significatiu.