Albert Botran: «La direcció política del moviment no pot ser ni a la presó ni a l'exili»

Albert Botran (Molins de Rei, 1984) és una de les veus més sòlides i obertes de la CUP, i més en concret de Poble Lliure, una de les ànimes de la formació anticapitalista. Aquest historiador, especialitzat en el pensament polític als Països Catalans, va ser regidor al seu municipi i va treballar a Òmnium Cultural abans de convertir-se el 2015 en diputat al Parlament. Fora de la cambra, i mentre repensa el seu futur professional, segueix en primera línia política i fa unes setmanes va ser escollit com a membre del secretariat nacional de la CUP, on s'ocuparà de les relacions amb el grup parlamentari.

En la darrera entrega del Debat republicà que hem fet aquesta setmana a NacióDigital -abans de Botran hem volgut saber cap a on apunten Junts per Catalunya i ERC escoltant Quim Torra i Pere Aragonès- Botran repassa, en ple debat sobre què ha de fer la CUP, quin és el camí a seguir per implementar la República del 27 d'octubre. Ell ho té clar: per créixer, cal conflicte. I si els altres agents del procés demanen realisme, ell també en reclama quant als lideratges. 

- Octubre és un mes de revolta, d'una revolta sufocada pels propis dirigents de l'independentisme. És una mica peculiar...

- Sí, hi ha mancances objectives per les quals a aquesta revolta li faltava una força més organitzada, i ho hem d'aprendre de cara a un segon assalt. Però també hi ha elements subjectius, com ara quan la direcció del procés afluixa per amenaces que percebia. I també caldrà treure conclusions, perquè segueixen existint i s'aguditzaran en el moment que intentem tornar a consolidar la República.

- Les "mancances objectives" de les que parleu permeten afirmar que no s'estava preparat, com hauria reconegut Carles Puigdemont els dies previs a la DUI?

- No dic que no s'hi estigués. Teníem la força popular i això és determinant. Ara ens hauríem de plantejar organitzar aquesta força per sostenir una proclamació de la República. Ens vam organitzar molt bé per garantir el referèndum, però d'aquí en endavant no estàvem tan ben organitzats i va ser un problema. Una qüestió que, per exemple, veig claríssima és que sense més força sindical ho tindrem molt difícil.

"Ens vam organitzar molt bé per garantir l'1-O i fiscalitzar gent que no havia fet els deures, però més enllà no ho estàvem i va ser un problema"

- Us sentiu culpables de no haver previst què calia més enllà de l'1-O?

- Amb això podem ser autocrítics. Les tres formacions independentistes estàvem més pendents de vigilar el veí que de planificar. Però era inevitable: vèiem que hi havia elements del Govern que no feien la feina. I ERC també ho percebia. No va ser fins l'estiu que això va esclatar amb els canvis en el Govern. Estàvem a sobre del que no s'estava fent i ens va absorbir. I el temps que vam perdre no el vam invertir en veure si les estructures d'estat es podien sostenir més enllà del paper. Sobre el paper hi eren, però no se sostenien en un clima de confrontació amb l'Estat. O mirant si la feina internacional estava tan consolidada com intuíem. Calia fiscalitzar el camí cap a l'1-O durant molts mesos perquè estàvem anant a un xoc amb gent que no havia fet els deures.

- El balanç d'octubre és de derrota?

- No, va ser un empat a tot estirar. No vam poder defensar la República, però l'Estat tampoc ens ha derrotat, i el millor exemple és el 21-D. Van ser unes eleccions convocades amb l'objectiu de dividir l'independentisme i minoritzar-lo i, en canvi, treu més vots que en qualsevol de les anteriors convocatòries.

Albert Botran ha entrat recentment al secretariat nacional de la CUP. Foto: Adrià Costa

- Paradoxalment, però, hi ha un cert desànim de l'independentisme, ja sigui per la República no implementada o pels més de dos mesos sense Govern?

- No implementar la República va ser un error, com no donar més protagonisme a la gent que es volia mobilitzar. La força popular es va mantenir i es va expressar del 21-D. Tenim l'oportunitat de donar continuïtat al 27 d'octubre, però sí que hi ha una desorientació dels principals dirigents de l'independentisme que genera un cert desànim. No es percep cap horitzó de conflicte amb l'Estat o de ruptura, i això explica la manifestació de diumenge de l'ANC. El que s'hi veia, més que decepció, era desconcert i emprenyamenta. No s'entén com s'ha passat de l'1-O al moment actual, com es va arribar tan lluny en aquell moment i ara es posa el llistó tan baix de recuperar les institucions, fer president qui ho pugui ser i de la República ja anirem veient...

- Potser això ho explica la magnitud de la repressió...

- Sí, i no s'ha de menysprear. Hi ha causes obertes, n'hi ha que es poden obrir... Això pesa. Ara bé, si detectem que aquest és el problema, que la repressió condiciona tant, hem de fer molta més feina antirepressiva i afrontar els judicis com una part del combat polític. S'han afrontat com un tràmit quan no ho són, t'estan condicionant l'acció política i, per tant, s'han d'enfocar políticament.

"Si la repressió ens condiciona tant, hem de fer molta més feina antirepressiva i afrontar els judicis com una part del combat polític"

- Tem que l'independentisme derivi d'un moviment d'alliberament nacional a un d'antirepressiu?

- No ho contraposaria, potser diria que no ens podem concentrar en tasques defensives, sinó que hi ha d'haver ofensiva. Però la lluita antirepressiva també podria ser ofensiva, s'estan fent passes en la lluita antirepressiva tant en el front intern com internacional, s'està tendint en una coordinació positiva conforme els casos haurien d'acabar tots a Estrasburg per obtenir una victòria a llarg termini... Però sí, no podem estar només protegint-nos. Ens aniran ofegant l'espai de l'escola, els mitjans...

- Després del 27-S, tant David Fernàndez com Antonio Baños van dir que s'havia perdut el plebiscit i el referèndum va ser la via per buscar la majoria necessària. El 21-D l'independentisme va quedar igual que fa dos anys. Quim Torra deia que això pesa com una llosa...

- No podem quedar aturats per xifres que no es donen en unes condicions de debat democràtic lliure. Amb les condicions de l'Estat, molta gent no vol la independència pel que implica de repressió. El focus sobre la força no s'ha de posar tant en si la tenim o no, sinó en com usem la que tenim. Encara que el resultat de les eleccions haguessin estat encara més favorables o que l'1-O encara més gent hagués votat que sí, la reacció de l'Estat hauria estat la mateixa. El problema és com fem front a la prohibició de l'Estat i com fem valdre uns resultats amb un estat que mai no els reconeixerà sense menystenir que, com més gent siguem, millor.
 

Albert Botran defensa usar la repressió proactivament com a eina política. Foto: Adrià Costa

- La via per fer-ho és unilateral, però una part de l'independentisme se n'ha desmarcat...

- Si contraposem unilateralitat a bilateralitat és normal que la gent prefereixi la segona opció. Quan insistíem en la unilateralitat era perquè la contraposàvem a la paràlisi. Amb algú que no vol seure mai a parlar ni triar les vies d'expressió del poble català, no pots esperar-lo sempre. La manera de fer el referèndum era fer-lo de manera unilateral. Potser la unilateralitat no agrada en abstracte, però a la pràctica ens ha fet avançar. Ningú qüestiona que el referèndum com el vam fer era la millor opció.

- Com es fa compatible lluitar contra l'estratègia de l'unionisme de buscar la fractura social -el qüestionament de la immersió o bromes que poden deixar de ser-ho com Tabàrnia en són els darrers exemples- amb mantenir la tensió independentista?

- La fractura és més projecte que realitat. És el que busca l'Estat (PP i Cs, però també en bona part el PSOE) per frenar l'independentisme. Només així deixaríem de créixer. Si hi ha debat polític, guanyem terreny. Més enllà d'adscripcions identitàries s'ha constatat que a Catalunya li podria anar millor governant-se a si mateixa i crear una República és una via per definir una nova societat... Si aconsegueixen crispar i que els motius instrumentals siguin secundaris i sigui un xoc identitari, serà un empat a llarg termini. És el seu projecte.
Això no treu que la fractura pot tenir una base real: molta gent se sent espanyola i els mitjans espanyols han crispat l'ambient fins al punt que senten amenaçada la seva identitat. Hem d'afrontar com un repte que no ens puguin dividir com a poble. Hi ha línies encertades com les lluites compartides d'Òmnium, fer de l'escola bastió de la vida crítica i la barreja de sectors socials, o la pluralitat dels nostres mitjans públics que han de reflectir el debat intern del país.- Hi ha prou consens per no caure en això?

- Hi ha unes bases molt sòlides d'unitat i de ser un sol poble que es va forjar en la lluita contra el franquisme. I la immersió sorgeix de l'esquerra, que té molt clar que, perquè no hi hagi divisió, hi ha d'haver un sol model escolar. Però res és etern, tot són construccions humanes que es poden destruir. És cert que podríem perdre posicions en funció de la crispació.

- Com s'ha de fer efectiva la República?

- Per començar, cal voluntat que el conflicte segueixi obert, hi ha d'haver una continuïtat amb l'1-O, no s'ha tancat un cicle per nosaltres. I després cal veure com ho expressem: si és un xoc entre institucions, posem per cas, perquè el Parlament vol aplicar lleis que ha aprovat i que el Tribunal Constitucional li ha tombat, o si ho fem perquè obrim un debat constituent i no ens deixen. Són dues vies. Internacionalitzar la causa i buscar reconeixements una altra. Són fronts, però tenen un pas previ, que és que hi hagi lluita en cadascun d'ells. Si no, no serveixen per avançar.

Albert Botran no veu viable construir República sense conflicte. Foto: Adrià Costa

- Hi ha un canvi d'actitud, sobretot d'ERC, amb certa voluntat d'ampliar majories. A que ho atribueix?

- L'element determinant és la repressió, crec. Però si és el que ens condiciona, ens hem de saber organitzar per superar-ho. I després hi ha un seguit de dicotomies mal plantejades com ara triar entre ampliar la base i seguir endavant, o entre gestió i conflicte. Hi ha poc a gestionar, la Generalitat és com una diputació amb uns jutges que la vigilen...

- L'ampliació de la base la situa més en el xoc democràtic que en la gestió?

- En el xoc democràtic, però no dic que només amb embats això creixi. També estic d'acord que, per sota, hi ha coses que van més lentes i de xup-xup, però ara no podem fer xup-xup sense horitzó. Les lluites compartides abans plantejades o debats constituents els hem de fer ara. Però no és una qüestió mecànica d'anar acumulant fins adonar-te que ets el 50%+1, el 60% o el que sigui. El que ens ha fet avançar és el conflicte amb l'Estat i adonar-nos-en que no podíem governar-nos com a societat.

"La dicotomia entre ampliar la base i seguir endavant o entre gestió i conflicte la trobem mal plantejada"

- La negociació de JxCat i ERC amb la CUP se situa en el procés constituent. Parlen de multireferèndum, d'aterrar-lo a la societat civil, deixant en un paper més secundari el Parlament i aliè el Govern. La discrepància passa per aquí?

- Les institucions han de donar coherència i credibilitat al que es faci fora d'elles. Es pot fer poc dins les institucions, és veritat i s'ha demostrat, però tampoc no pots aïllar-les. Que estiguin fent una cosa perfectament legal i de gestió autonòmica, mentre al carrer planteges uns debats constituents, un anar més enllà, no pot ser. Perquè per ser creïble ha de tenir una repercussió a les institucions. Et diran que tu fas insurrecció verbal al carrer i gestió legal a la institució. No pot ser el camí.

- I quina plasmació final ha de tenir?

- Que se socialitzi que allò que ens proposem com a societat i que fins i tot ratifiquem en un multireferèndum no és possible dins aquest estat. És una altra manera d'enfocar el projecte republicà. Si el que vols és una millor redistribució de la renda, per molt que ens posem d'acord aquí, Espanya no ho permet, per posar un exemple puntual. I així les pensions i molts altres casos.

Albert Botran, en la conversa amb Ferran Casas. Foto: Adrià Costa

- Hi ha un cert discurs en l'independentisme de despullar de poder el Govern, perquè té poc marge i és senzillament autonòmic. Hi esteu d'acord?

- Té molt poc marge de gestió, però també un potencial simbòlic enorme. L'1-O va tenir èxit per l'autoorganització popular, però que fos la institució qui convoqués el referèndum li va donar un plus de legitimitat. Això no s'ha d'obviar. El president de la Generalitat seguirà tenint una autoritat política per molt que governi una diputació vigilada.

- Aquesta autoritat com hauria de conviure amb l'Espai Lliure de Brussel·les?

- Amb la màxima sintonia. El que és necessari és fer confluir els diferents espais de treball i que no hi hagi una dissociació. No entendria que a Brussel·les s'estiguessin fent plantejaments de ruptura, internacionalització i procés constituent, i al Parlament i al Govern gestió pura i dura. Seria esmorteir-ho tot a mig termini. Acabaria pesant la institució i Brussel·les quedaria com una excentricitat.

"La Generalitat té poc marge, però també un potencial simbòlic enorme. Que la institució convoqués l'1-O li va donar un plus de legitimitat

- Ha faltat realisme en les fortaleses i debilitats de l'independentisme?

- S'ha fet un anàlisi no encertat sobre l'Estat i Europa. No diré qui tenia més raó, seria fer avantatgisme. Ara ja sabem com responen. I sabem que internacionalment no només no ha tingut cost per ells, sinó que sembla que a la Unió Europea (UE) fins i tot li semblin interessants les vies repressives. El nostre deure és actualitzar d'una manera col·lectiva, com a poble, la nostra anàlisi, sabent que la reacció de l'Estat és molt forta i que la de la UE és molt més tèbia.

- I quin rol ha de tenir la CUP?

- La CUP ja va aportar molt a l'octubre. Dins del moviment independentista se n'és conscient, aporta dinamisme, tenacitat i voluntat de lluita. Ha de seguir sent així. Hem de seguir amb fidelitat insubornable a que el poble he de tenir la paraula i el poder. Sempre que hi hagi un dubte o disjuntiva, ho ha d'acabar resolent el donar la paraula al poble. En els moments de la legislatura passada que tenien un horitzó difús, perquè entre el PDECat, ERC i la CUP no hi havia acord, va ser un encert donar la paraula a la gent, fer un referèndum, la millor manera que el procés cap a la República tirés endavant. Això ens ha de caracteritzar.

Albert Botran reivindica les aportacions de la CUP al procés. Foto: Adrià Costa

- Tenen dos camins com a CUP: apuntar-se a l'hiperrealisme després d'haver perdut més de la meitat dels escons i apretar tant com puguin sense trencar, o ser més maximalistes i intentar imposar el seu programa, que es fer República, o quedar-se a l'oposició.

- Tinc dubtes que el descens electoral tingui a veure amb el discurs maximalista. Hi ha factors que han pesat més: el simbolisme dels presos és gran, el vot útil... No crec que ningú que ens va votar el 2015 ho hagi deixat de fer per haver apretat massa. Però no és només qüestió de la CUP voler donar continuïtat a l'1-O. Gent que no ens ha votat veu que no va ser el final de res, sinó l'inici d'un cicle. Això no s'expressa només amb nosaltres. Les bases d'ERC o de JxCat es poden sentir identificats amb aquest plantejament i farien bé de tenir-ho present.

- Aquest debat es plasma en la qüestió d'ampliar majories que reivindiquen Òmnium o ERC. Això tothom ho vol, però com fer-ho?

- Si contraposem ampliar majories amb caminar cap a la República, ens equivocarem i no farem res. S'alimenten mútuament. El que ens ha dut fins aquí és la voluntat d'ampliar majories, estendre la mà, no crear un moviment sectari. Però també hi ha hagut ganes de tirar endavant i no ens hem aturat per un xoc amb l'Estat que pogués espantar gent. Són pocs els nous incorporats que han marxat per això.

- Però com se suma?

- La recepta és que el gruix entengui que governar-nos només és possible amb una República i això es pot demostrar per la pràctica o el discurs. Per la pràctica implica fixar-te uns reptes com a Govern que s'evidencien impossibles dins l'Estat, que és el que ha vingut passant. D'aquí a que arribem a aquest estadi, però, molta gent no vol pagar-ne els costos. Li agrada el que expliques, però tem el conflicte amb l'Estat o que ens facin fora de la UE. Cal treballar bé a nivell de tenir prou consolidada aquesta idea com a superior a les altres, és a dir, que encara que impliqui un xoc, val la pena, perquè volem una societat millor i mereix pagar el trànsit cap a la República.

"Si es vol mantenir el cicle i donar compliment al mandat del que hem votat, s'ha de donar un acord entre les formacions independentistes"

- Una qüestió recurrent és apel·lar als "comuns". Hi tenen alguna fe després de la seva insistència en l'acord amb l'Estat?

- Pensàvem que la trajectòria que va seguir Albano Dante Fachin seria la del gruix d'aquell espai. Sense voler ser independentistes, en el moment que s'aguditzés el conflicte esperàvem alineament. Que no hagi passat ha estat decebedor. La direcció s'ha posat de perfil en el conflicte amb l'Estat perquè ha prioritzat la subordinació a Podem d'Espanya i han arraconat coses com el procés constituent no subordinat o el referèndum per sobre de tot. En els debats del 9-N van plantejar la prioritat de la consulta peti qui peti. Quan Mas hi renuncia, ICV va saltar i va dir que allò era un frau. Havien anat apuntant cap a que la desobediència podia ser legítima i quan arriba s'escuden en les garanties. No han estat a l'alçada com una formació que es planteja trencar amb el règim del 78. I hi ha exemples dolorosos , com aquell acte de solidaritat de les alcaldies a Saragossa. S'havia de fer a Barcelona perquè, en aquell moment, Catalunya està sota la bota de l'Estat i cada dia entraven a una impremta o mitjà, o posaven alguna querella, o detenien algú... I Podem es va posar de perfil fent un acte autocomplaent.

- Si vostès no entren en la lògica de soci de la majoria governamental, hi ha un risc que ho acabin fent els "comuns"...

- Sí, ho hem plantejat. Si el que es vol és passar pàgina de l'1-O, hi ha unes altres formacions amb les que es pot consolidar una legislatura de gestió, però si es vol mantenir el cicle i donar compliment al mandat votat, s'ha de donar un acord entre les formacions independentistes. Hi som a temps.

- Veu l'escenari d'una Catalunya governada per l'esquerra amb ERC, la CUP i aquest espai dels "comuns"?

- És desitjable, però no es pot separar de la lluita per la República. Ja hem vist que els límits a totes les polítiques socials que es plantegin vindran donades per l'Estat. Una situació que ja es va veure amb el tripartit i ara es comença veure al País Valencià i les Illes, en una situació relativament similar a la d'aquí de fa 10 o 15 anys. Hi ha uns governs amb uns compromisos de govern de polítiques socials i públiques avançades i, per falta de finançament o per limitacions judicials o legislatives, no les poden fer. Parlar de governs d'esquerres sense lligar-ho amb una lluita per la República no té sentit.

"Com quan el tripartit, al País Valencià i les Illes Balears hi ha governs amb compromisos socials avançats que no poden complir per falta de finançament o limitacions judicials o legislatives"

- Abans contraposava bilateralitat i paràlisi. Això vol dir que no es pot esperar res de de Madrid?

Albert Botran es mostra decebut amb el paper dels "comuns". Foto: Adrià Costa

- L'error de càlcul va ser creure que amb l'1-O ja es forçaria la negociació o la mediació internacional?

- La consigna aquell dia era que amb la foto de les cues ordenades en tindríem prou perquè la comunitat internacional fes seure l'Estat. Jordi Sànchez deia que amb un milió de vots en tindríem prou. No van ser cues, va ser resistència civil contra la policia, i no va ser un milió, en van ser 2,3 i, malgrat tot, hem creat un problema a l'Estat...? No ho hem de menysprear però encara cal més, l'hem d'emprenyar més perquè al final ens reconegui com a interlocutors.

- Detecta un cert desgast i necessitat de relleus a l'independentisme?

- Crec poc en aquestes visions subjectivistes del moviment independentista conforme els líders no han estat a l'alçada. Hi ha unes dificultats objectives que no se solucionen canviant qui hi ha davant, sinó col·lectivament creant els mecanismes per superar aquestes dificultats. Però sense menysprear els lideratges, perquè a les entitats i a ERC es nota que els manca la persona de referència. La nostra cultura política no té aquests problemes, en té d'altres.

"Estic a favor que la gent s'expressi lliurement sobre els canvis estratègics. Però demanaria que si és el cas es fes més clarament"

- Hi ha hagut crítiques d'alguns sectors de l'independentisme cap a Òmnium o Joan Tardà sobre les seves propostes per ampliar majories. El debat intern és ara menys practicable?

- No tinc la sensació que ara estigui més crispat que el 2015, quan estàvem a l'ull de l'huracà i quan qualsevol visió diferent a la de Junts pel Sí era un pal a les rodes. Ara no crec que el clima sigui pitjor, però els debats s'han de donar i són apassionats. Jo estic a favor que la gent s'expressi lliurement sobre canvis estratègics. I vull que ho facin més clarament. Si tot són insinuacions o globus sonda, no sé si val la pena. Si Tardà plantejava una reorientació estratègica, farien bé de presentar-ho com a tal cosa: “Hem de fer això i deixar de fer allò altre”. Ser més clars. Però el debat és sempre necessari, la crispació no és bona per ningú.
- Quin rol polític han de tenir els presos?

- Seguint els consells de l'independentisme basc, que n'ha tingut i en té molts, crec que la direcció política del moviment no pot ser ni a la presó ni a l'exili. La direcció ha d'estar trepitjant el terreny. Malgrat que, des de la presó o a l'exili, a vegades es veuen les coses més clares que si ets a la voràgine. No menysprearia la visió de qui està a la presó, però la direcció crec que li correspondria a qui està aquí. Diversa gent m'ha dit, després de veure els presos, que n'han sortit més animats. Se suposa que els tenen allà per desmoralitzar-los i neutralitzar-los, i a vegades s'enforteixen de tal manera veient des de fora les coses que ho acaben transmeten i aquest paper el tenen, però la direcció l'ha de tenir qui és fora.