Els carrers són independentistes... i les dades ho certifiquen

El procés català ha condicionat l'activitat política no només dels partits, sinó també de la ciutadania. Milers de persones s'han implicat en aquest projecte emancipador, sobretot arran de la gran manifestació de la Diada del 2012, el primer i més imprevist èxit mobilitzador de l'ANC. Una entitat que, des de llavors, s'ha situat com un catalitzador del procés i una fiscalitzadora de l'activitat de les institucions.

Des de llavors, les grans marxes, però també activitats diverses com debats, paradetes, accions de desobediència i altres formes de protesta i reivindicació han rebut el suport d'un gruix molt important de la ciutadania que abans no s'havia acostat als partits i altres formes d'associacionisme social i polític. "Els carrers seran sempre nostres", clamaven els defensors de l'1-O i del mandat que en va derivar, una afirmació que, segons les enquestes, fins ara ha estat certa.

I és que, més enllà dels resultats electorals, els darrers baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) evidencien que l'independentisme està molt més mobilitzat que l'unionisme. Preguntats per si, en el darrer any, els catalans han assistit a alguna manifestació -sobre el procés o no-, entre un 57% i un 60% dels independentistes responen sempre afirmativament, mentre que només entre el 12% i poc més del 16% dels unionistes havien participat en alguna marxa d'aquestes.

En el cas de l'últim sondeig que pregunta sobre aquesta qüestió -fet el febrer de 2016-, això vol que gairebé tres de cada quatre catalans que s'havien manifestat durant els anteriors 12 mesos eren independentistes, mentre que tan sols un de cada cinc era contrari a la República. Aquesta pregunta, però, no es feia abans del 2014 i, per tant, no permet aclarir fins a quin punt l'inici del procés ha activat als independentistes. De la mateixa manera, els darrers CEO tampoc no ho han demanat, cosa que impedeix saber en quina mesura s'han començat a moure els unionistes, que van protagonitzar les seves manifestacions més nombroses a finals del 2017.
 
La diferència entre el grau d'activació mobilitzadora de la societat catalana respecte l'espanyola és igualment clara. Ho evidencien les mitjanes de respostes afirmatives a la pregunta sobre si havien participat a una manifestació el darrer any, del 2014 ençà, tant al CEO -els catalans, independentistes o no- com al Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) -el conjunt d'espanyols, incloent els catalans-. Un 36% dels enquestats pel CEO deia que sí que havia anat a una manifestació en els últims 12 mesos, per només un 16,6% dels que ho deien en el CIS, menys de la meitat.

Malgrat tot, en relació a altres tipus de protestes, el desequilibri no és tan accentuat. Així, un 35,2% dels catalans afirmen que, en el darrer any, han firmat algun tipus de petició de caràcter polític, tan sols set punts més del que ho havien fet els espanyols. Per contra, tan sols un 13,5% dels enquestats pel CEO han secundat campanyes de boicot a productes per motius polítics, mentre que sí que ho havien fet un 22,1% dels enquestats pel CIS. De fet, alguns estudis apunten que vora el 23% dels espanyols havien col·laborat en boicots de productes catalans, fet que podria explicar aquest desequilibri.
 L'inici del procés també ha anat acompanyat per una major rellevància de les relacions entre Catalunya i Espanya entre les preocupacions dels catalans, fins al punt que, en les darreres tres enquestes, s'ha situat en dues ocasions com la problemàtica més citada. El 2012 es trobava en primer lloc de forma destacada l'atur i la precarietat laboral, seguida del funcionament de l'economia -dues respostes cada cop menys comunes, a mesura que l'atur queia i la crisi es deixava enrere-, però la primera gran manifestació de la Diada va catapultar la insatisfacció amb la política i els polítics com la segona preocupació, obtenint sempre, des del 2013, més del 30% de les mencions -i situant-se al capdavant en dues ocasions-.

Les relacions entre Catalunya i Espanya van superar el 20% de les respostes arran de la gran mobilització de l'ANC, però quedant-se en quart lloc. Les plebiscitàries del 2015 li van donar un nou impuls, fent-li vorejar ja el 30% i aconseguint el bronze, però va ser el referèndum de l'1-O el que va situar aquesta qüestió com la problemàtica més citada, amb prop d'un 50% de respostes, per bé que, des llavors, ha caigut deu punts. Sigui com sigui, quan algú digui que defensa "allò que importa als catalans", s'ha de referir, per força, al procés. Les polítiques socials, de fet, no han superat en cap cas el 17,5% de les respostes.
 
El procés també ha afectat directament al grau de satisfacció per la democràcia, que ha anat de capa caiguda. El descontentament, però, ja venia d'antic i es va evidenciar amb el 15-M. En ser preguntats pel grau de satisfacció amb la democràcia, els catalans mai no han respost massa que estan molt satisfets -el màxim ha estat un 5,1%-, però, fins el 2009, la primera rèplica era que ho estaven bastant. Els poc satisfets es van situar al capdavant aquell any.

La primera gran manifestació de l'ANC, a més, va coincidir amb que els gens satisfets -que fins feia poc rondaven el 10%- ja van superar els bastants satisfets, quedant-se ja des de llavors en segon lloc. El CEO de l'abril del 2018, el primer després de l'empresonament de dirigents independentistes, fins i tot va situar els gens satisfets a punt de disputar la primera plaça als poc satisfets, que mantenien tan sols set punts de diferència. En la posterior -i fins ara, última- enquesta, però, la diferència va tornar a augmentar, tot i que la insatisfacció segueix sent molt majoritària, sumant els poc i gens satisfets quasi el 79% de les respostes.
 
L'apoderament de la ciutadania que ha suposat el procés, en què la societat civil sovint ha marcat el ritme dels esdeveniments, ha estat evident i així ho han percebut els catalans. Si surten al carrer, si les mobilitzacions han estat tan massives, és perquè es perceben útils. Abans de la manifestació del 2012, tan sols un 37,5% dels enquestats pel CEO es mostraven més aviat d'acord conforme "la gent del carrer pot influir en el que fan els polítics", per un 59,5% que no.

Després de la marxa -que va donar lloc a un canvi de prioritats del Govern i a la convocatòria d'eleccions-, en canvi, la diferència entre les dues respostes s'havia reduït de 22 punts a tan sols sis i mig. A finals de novembre del 2013, un any abans del 9-N, aquells que estaven d'acord amb que la ciutadania pot influir ja eren majoria, una posició que no han deixat mai. De fet, en el sondeig de l'octubre de l'any passat, just després de l'1-O, el 60,1% defensava la capacitat d'influència de la gent i un 37,2% la negava, un percentatge de respostes exactament oposat a tan sols cinc anys abans, abans de la primera gran manifestació.