04
de novembre
de
2019, 08:29
Actualitzat:
11:04h
Les figures de José María Aznar i Mariano Rajoy acompanyen el camí del PP cap a les urnes el 10-N. Ells són els dos principals referents d'un partit que bascula entre la intransigència del primer i la línia pragmàtica i conservadora del segon. Aquest dilluns, Aznar presidirà aquest dilluns l'Aula de Lideratge de l'Institut Atlàntic. No es preveuen, en principi, aparicions públiques de l'expresident en mítings del PP junt amb Casado abans del 10-N, però sí possiblement amb altres dirigents.
En canvi, Mariano Rajoy ja ha participat en actes de campanya -a Antequera i a Toledo- i ho farè els propers dies, especialment amb Ana Pastor, número dos per Madrid i persona molt propera a ell. Sembla que la seva figura genera menys riscos pel PP que la del seu antecessor. Tots dos, Aznar i Rajoy, són un termòmetre per veure cap a on va el PP.
Molt diferent al 28-A
La campanya del PP a les eleccions espanyoles del 28-A va tenir com a convidat especial l'expresident José María Aznar. Després d'anys d'ostracisme, l'ocàs del govern de Mariano Rajoy va suposar una revenja històrica de l'aznarisme, que va veure, primer, com l'aspirant del marianisme a la successió, Soraya Sáenz de Santamaría, era derrotada per Pablo Casado, i després la recuperació de la figura d'Aznar.
El president de la FAES va tornar a escena i va participar activament en la campanya. Rajoy, per la seva banda, mantenia un silenci gallec. Des de l'arribada de Casado a Génova, les dues figures, Aznar i Rajoy, s'han convertit en una mena de termòmetre dels corrents de fons que es mouen per la primacia dins del principal partit de la dreta espanyola. En aquests moments, sembla que Rajoy pren la iniciativa.
Aznar torna...
El triomf de Casado va ser un triomf del president de la FAES, que veia passar el cadàver polític dels qui l'havien apartat dels actes del partit. Durant uns mesos, el discurs aznarià es va apoderar del laboratori d'idees de Génova. El llenguatge de Casado i dels principals dirigents del partit es va endurir. Durant la campanya del 28-A, Casado es va referir a Pedro Sánchez com a "feló" i "traïdor", i va parlar de derrotar "els enemics d'Espanya", un lèxic que no s'escoltava en dècades.
El 12 d'abril, va ser un dia especial en el "nou" PP casadista. A Barcelona, fent costat a una Cayetana Álvarez de Toledo recuperada per la nova direcció, Aznar va fer una intervenció molt crispada, on va deslegitimar l'esquerra per "no creure en la nació", es va cansar d'emprar el terme "colpistes" i va posar Pedro Sánchez com a candidat "secessionista". Casado va fer seus aquests missatges. Fins al punt que en la presentació del programa electoral, també a Barcelona, va arribar a dir que el líder socialista preferia "mans tacades de sang que pintades de blanc".
... però Rajoy no se'n va
El resultat del 28-A, però, no va avalar l'estratègia aznariana dura. El PP va passar de 137 diputats a 66, molt més que un retrocés. Un daltabaix. Casado va prendre nota molt ràpidament. Les eleccions municipals del maig, que haguessin pogut ser la seva necrològica, van salvar el partit a Madrid, on va mantenir la Comunitat i va recuperar
l'alcaldia. Però a Génova van assumir que calia ponderar el discurs.
Poc a poc, mentre el bloqueig es feia amo i senyor de la política espanyola, Mariano Rajoy va tornar a treure el cap. La trobada del Foro Atlàntic a la Toja va permetre a Rajoy, junt amb l'expresident Felipe González, esplaiar-se i especular amb possibles pactes d'Estat. L'escenari d'una gran coalició, fins aleshores inimaginable, va deixar de ser una hipòtesi més.
En canvi, Mariano Rajoy ja ha participat en actes de campanya -a Antequera i a Toledo- i ho farè els propers dies, especialment amb Ana Pastor, número dos per Madrid i persona molt propera a ell. Sembla que la seva figura genera menys riscos pel PP que la del seu antecessor. Tots dos, Aznar i Rajoy, són un termòmetre per veure cap a on va el PP.
Molt diferent al 28-A
La campanya del PP a les eleccions espanyoles del 28-A va tenir com a convidat especial l'expresident José María Aznar. Després d'anys d'ostracisme, l'ocàs del govern de Mariano Rajoy va suposar una revenja històrica de l'aznarisme, que va veure, primer, com l'aspirant del marianisme a la successió, Soraya Sáenz de Santamaría, era derrotada per Pablo Casado, i després la recuperació de la figura d'Aznar.
El president de la FAES va tornar a escena i va participar activament en la campanya. Rajoy, per la seva banda, mantenia un silenci gallec. Des de l'arribada de Casado a Génova, les dues figures, Aznar i Rajoy, s'han convertit en una mena de termòmetre dels corrents de fons que es mouen per la primacia dins del principal partit de la dreta espanyola. En aquests moments, sembla que Rajoy pren la iniciativa.
Aznar torna...
El triomf de Casado va ser un triomf del president de la FAES, que veia passar el cadàver polític dels qui l'havien apartat dels actes del partit. Durant uns mesos, el discurs aznarià es va apoderar del laboratori d'idees de Génova. El llenguatge de Casado i dels principals dirigents del partit es va endurir. Durant la campanya del 28-A, Casado es va referir a Pedro Sánchez com a "feló" i "traïdor", i va parlar de derrotar "els enemics d'Espanya", un lèxic que no s'escoltava en dècades.
El 12 d'abril, va ser un dia especial en el "nou" PP casadista. A Barcelona, fent costat a una Cayetana Álvarez de Toledo recuperada per la nova direcció, Aznar va fer una intervenció molt crispada, on va deslegitimar l'esquerra per "no creure en la nació", es va cansar d'emprar el terme "colpistes" i va posar Pedro Sánchez com a candidat "secessionista". Casado va fer seus aquests missatges. Fins al punt que en la presentació del programa electoral, també a Barcelona, va arribar a dir que el líder socialista preferia "mans tacades de sang que pintades de blanc".
... però Rajoy no se'n va
El resultat del 28-A, però, no va avalar l'estratègia aznariana dura. El PP va passar de 137 diputats a 66, molt més que un retrocés. Un daltabaix. Casado va prendre nota molt ràpidament. Les eleccions municipals del maig, que haguessin pogut ser la seva necrològica, van salvar el partit a Madrid, on va mantenir la Comunitat i va recuperar
l'alcaldia. Però a Génova van assumir que calia ponderar el discurs.
Poc a poc, mentre el bloqueig es feia amo i senyor de la política espanyola, Mariano Rajoy va tornar a treure el cap. La trobada del Foro Atlàntic a la Toja va permetre a Rajoy, junt amb l'expresident Felipe González, esplaiar-se i especular amb possibles pactes d'Estat. L'escenari d'una gran coalició, fins aleshores inimaginable, va deixar de ser una hipòtesi més.