10
de juny
de
2020, 17:10
Actualitzat:
17:24h
A les societats occidentals havíem oblidat la quantitat de danys estructurals que pot causar una malaltia. Les epidèmies de còlera i de malària afecten les parts més pobres del món. La pandèmia de la sida afecta col·lectius concrets. Altres epidèmies víriques que en les darreres dècades han matat moltes persones en països més similars al nostre no havien arribat a occident. No ens sentíem interpel·lats.
Potser per això, les advertències científiques recents i recurrents d'una imminent pandèmia causada per un virus respiratori que podia ser tan greu com el de la grip de 1918 —que va acabar amb la vida de milions de persones— no van calar. Així que, quan va arribar, no estàvem prou preparats per a contenir la propagació del nou coronavirus.
Però ens n'hem sortit de l'emergència epidèmica gràcies a l'actuació del personal sanitari i científic. Els treballadors sanitaris s'han arriscat a una infecció, tractant els afectats sovint sense una protecció adequada. I per salaris que no reflecteixen el seu esforç, i no només dels darrers mesos.
D'una altra banda, la comunitat científica ha treballat posant la recerca en comú. El treball de forma cooperativa està permetent de produir més i millors resultats, i més aviat. La seqüenciació del virus obtinguda per científics xinesos ben aviat i posada d'immediat a l'abast de la comunitat, no té precedents.
Permet que cada dia es publiquin centenars de nous estudis. Tot i que cal garbellar, cada dia s'obtenen més i millors resultats. Es coneix el virus com per a abordar nous tractaments farmacològics específics i vacunes. I es coneixen èxits i fracassos que milloren la pràctica clínica.
L'efectivitat en la pràctica mèdica es va sistematitzar per l'epidemiòleg britànic Archibald Cochrane. Com a càrrec públic es va preocupar pel desconeixement dels resultats de la seva aplicació. Va defensar que només sabent quins tractaments eren efectius i quins no, es podien utilitzar de manera eficient els recursos destinats a salut pública.
La comparació aleatòria de dos grups de malalts amb tractaments diferents era el mètode que podia donar una informació fiable a l'hora d'abordar una malaltia. Des d'aleshores els assajos clínics van esdevenir la font d'informació més fidedigna en la pràctica mèdica. La «medicina basada en l'evidència» va revolucionar la pràctica mèdica perquè proporcionava una eficiència superior a les decisions basades en l'experiència del metge veterà.
Les revisions sistemàtiques de recerca primària en salut humana i política de salut per a tots els implicats en la cura del benestar físic i psíquic dels ciutadans que ofereix la Col·laboració Cochrane són abastament aplicades en els protocols de salut pública de la major part dels països del món.
En realitat, la medicina basada en l'evidència no és més que l'aplicació del mètode científic en l'exercici professional sanitari. Tant és així que els puristes critiquen de fer servir el terme «evidència» —traduït directament de l'anglès— ja que és un «fals amic». El terme suggerit és «observació científica»; però el primer ha arrelat amb força i s'ha generalitzat.
L'exitós procediment avaluador basat en el mètode científic es va aplicar per primera vegada en salut pública. Ha arribat també a l'economia i el dret; a la política i a la gestió. Sabem que funciona.
Països com Alemanya i França donen prioritat al criteri en les esferes de poder. Conformen estructures nacionals que actuïn davant emergències com la que encara estem vivint. Als Estats Units existia una potent oficina que assessorava directament el president —i que Obama va potenciar—, però es va estroncar en el darrer mandat.
Sabem que la sanitat i la recerca públiques han estat crucials per sortir de la pandèmia. I, a diferència d'altres sotracs com és una guerra, la infraestructura ha romàs intacta per tant es pot reactivar. No és millor, doncs, dotar-les de recursos per a que puguin desenvolupar la seva tasca? No és millor capacitar seriosament la sanitat i la recerca públiques per a que, entre altres tasques, facin el seguiment de la distribució del virus?
La pandèmia no està resolta i encara trigarà i, si algú ens ha de treure de l'embolic, són ells. Com ja han fet. No s'havia de posar en valor?
Potser per això, les advertències científiques recents i recurrents d'una imminent pandèmia causada per un virus respiratori que podia ser tan greu com el de la grip de 1918 —que va acabar amb la vida de milions de persones— no van calar. Així que, quan va arribar, no estàvem prou preparats per a contenir la propagació del nou coronavirus.
Però ens n'hem sortit de l'emergència epidèmica gràcies a l'actuació del personal sanitari i científic. Els treballadors sanitaris s'han arriscat a una infecció, tractant els afectats sovint sense una protecció adequada. I per salaris que no reflecteixen el seu esforç, i no només dels darrers mesos.
D'una altra banda, la comunitat científica ha treballat posant la recerca en comú. El treball de forma cooperativa està permetent de produir més i millors resultats, i més aviat. La seqüenciació del virus obtinguda per científics xinesos ben aviat i posada d'immediat a l'abast de la comunitat, no té precedents.
Permet que cada dia es publiquin centenars de nous estudis. Tot i que cal garbellar, cada dia s'obtenen més i millors resultats. Es coneix el virus com per a abordar nous tractaments farmacològics específics i vacunes. I es coneixen èxits i fracassos que milloren la pràctica clínica.
L'efectivitat en la pràctica mèdica es va sistematitzar per l'epidemiòleg britànic Archibald Cochrane. Com a càrrec públic es va preocupar pel desconeixement dels resultats de la seva aplicació. Va defensar que només sabent quins tractaments eren efectius i quins no, es podien utilitzar de manera eficient els recursos destinats a salut pública.
La comparació aleatòria de dos grups de malalts amb tractaments diferents era el mètode que podia donar una informació fiable a l'hora d'abordar una malaltia. Des d'aleshores els assajos clínics van esdevenir la font d'informació més fidedigna en la pràctica mèdica. La «medicina basada en l'evidència» va revolucionar la pràctica mèdica perquè proporcionava una eficiència superior a les decisions basades en l'experiència del metge veterà.
Les revisions sistemàtiques de recerca primària en salut humana i política de salut per a tots els implicats en la cura del benestar físic i psíquic dels ciutadans que ofereix la Col·laboració Cochrane són abastament aplicades en els protocols de salut pública de la major part dels països del món.
En realitat, la medicina basada en l'evidència no és més que l'aplicació del mètode científic en l'exercici professional sanitari. Tant és així que els puristes critiquen de fer servir el terme «evidència» —traduït directament de l'anglès— ja que és un «fals amic». El terme suggerit és «observació científica»; però el primer ha arrelat amb força i s'ha generalitzat.
L'exitós procediment avaluador basat en el mètode científic es va aplicar per primera vegada en salut pública. Ha arribat també a l'economia i el dret; a la política i a la gestió. Sabem que funciona.
Països com Alemanya i França donen prioritat al criteri en les esferes de poder. Conformen estructures nacionals que actuïn davant emergències com la que encara estem vivint. Als Estats Units existia una potent oficina que assessorava directament el president —i que Obama va potenciar—, però es va estroncar en el darrer mandat.
Sabem que la sanitat i la recerca públiques han estat crucials per sortir de la pandèmia. I, a diferència d'altres sotracs com és una guerra, la infraestructura ha romàs intacta per tant es pot reactivar. No és millor, doncs, dotar-les de recursos per a que puguin desenvolupar la seva tasca? No és millor capacitar seriosament la sanitat i la recerca públiques per a que, entre altres tasques, facin el seguiment de la distribució del virus?
La pandèmia no està resolta i encara trigarà i, si algú ens ha de treure de l'embolic, són ells. Com ja han fet. No s'havia de posar en valor?