18
de juny
de
2023, 19:03
Actualitzat:
19:03h
L'anunci d'un acord de govern entre el PP i Vox al País Valencià ha estat el senyal de sortida per a un seguit de pactes entre els conservadors i els ultres que s'estendran per tot l'Estat. Per la rellevància de l'acord valencià, tot indica que aquest és un primer pas del que pot succeir a Espanya després de les eleccions del 23-J. Qui serà el nou president del País Valencià, Carlos Mazón, ja ha explicat que el mateix Alberto Núñez Feijóo l'ha felicitat. Aquesta opció, presentada sense complexos de cap mena, situa el PP espanyol en l'ala més oportunista de la dreta europea pel que fa a política de pactes.
Els conservadors de la UE, aplegats en el Partit Popular Europeu, afronten un intens debat intern sobre què fer amb l'extrema dreta. Ras i curt: és legítim arribar-hi a acords o cal afegir-se a un cordó sanitari amb la resta de forces democràtiques per barrar-los el pas? El resultat d'aquest pols incidirà per força en el futur del projecte comunitari, que viurà el 2024 unes eleccions al Parlament Europeu que poden ser les més transcendentals de la seva història. La dreta tradicional està dividida. Veiem qui defensa i qui no els pactes amb els ultres.
Un PPE dividit
Els populars europeus sempre han estat un bloc bastant plural. Si històricament representava la democràcia cristiana tradicional, molt europeista, ara reuneixen conservadors -però no els del Regne Unit-, democristians de diferent matís i liberals de centre dreta, així com forces populistes de dreta com la Forza Italia del recentment desaparegut Silvio Berlusconi. Ara, la creixent presència de formacions de dreta extrema en molts països de la UE està cada cop més normalitzant el paper dels ultres en institucions i parlaments. Actualment, hi ha governs dirigits per partits de dreta extrema a Hongria, amb Viktor Orban, a Polònia, amb la ultractòlica Llei i Justícia, i a Itàlia, amb la neofeixista Giorgia Meloni. A més, Demòcrates Suecs, partit xenòfob, dona suport des de fora al govern conservador format recentment. Però l'extrema dreta té força a França, amb el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i és present en nombrosos parlaments.
Italians versus alemanys
Dues personalitats alemanyes encarnen les dues opcions sobre pactes amb els ultres. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, pertany a la democristiana CDU i dirigeix un govern comunitari amb forta presència socialdemòcrata. No vol ni sentir a parlar d'acords amb els ultres. El líder de la CDU, el molt conservador Friedrich Merz, coincideix amb ella. Però el president del PPE, Manfred Weber (membre de la branca bavaresa dels democristians, la CSU, més a la dreta que la CDU), no ho veu igual. Weber manté una relació fluida amb el PP espanyol i ja ha dit que veu amb bons ulls que es formin coalicions de dretes que incloguin l'extrema dreta.Però probablement és Itàlia el país on s'ha produït una aliança més clara entre dreta i extrema dreta fins al punt que es pot parlar d'un aiguabarreig. Va ser Berlusconi el pioner, ja fa més de vint anys, a aplegar en una coalició conservadors, xenòfobs i neofeixistes. Com en l'actual executiu de Meloni, on els hereus de Mussolini comparteixen consell de ministres amb figures de la dreta clàssica com Antonio Tajani. Divendres, es va anunciar el nou govern finlandès amb conservadors, extrema dreta i democristians. El model italià de Berlusconi -totes les dretes unides- s'està imposant al de l'alemanya CDU, que té molt viva la memòria del nazisme.