19
de juliol
de
2023, 17:00
Del 16 de febrer del 1936 al 15 de juny del 1977 hi ha 41 anys de la història d'Espanya, pràcticament el que va de l'aixecament militar del general Franco a la fi del seu règim, dos anys després de la seva mort. Una ruptura de la continuïtat democràtica que encara ara explica moltes de les particularitats del sistema polític espanyol, gens homologable amb les democràcies parlamentàries.
El president de les Corts espanyoles, l'òrgan legislatiu del franquisme -anomenar-lo parlament seria mentida-, Alejandro Rodríguez de Valcárcel, va proclamar rei el successor del dictador, Joan Carles I, el 22 de novembre de 1975, "des de l'emoció en el record a Franco". Quan tot seguit, es va dirigir de les Corts al Palau d'Orient per retre homenatge al cos del dictador, es pot ben dir que va ser realment un acte de comiat. A partir d'aquest moment, el desguàs de les estructures polítiques va entrar en fase accelerada. Les econòmiques, judicials o militars, no, però això seria un altre capítol.
El projecte reformista des de dins de l'administració franquista tenia un full de ruta definit si més no esquemàticament: anar cap a un sistema democràtic homologable a Europa i preparar la integració del país en l'aleshores Mercat Comú. Els ritmes i les formes no reunien consens en el cor de l'Estat. Però quan es va veure el desastre que era Carlos Arias, president del govern heretat de Franco, amb la seva dura repressió del moviment vaguista i la massacre de treballadors a Vitòria, finalment es va imposar l'estratègia més accelerada. Adolfo Suárez era l'home.
Com sol passar sovint amb els polítics menyspreats, Suárez va agafar per sorpresa tothom. Llest com una mala cosa, dúctil, amb pocs escrúpols -però més dels que deien els seus detractors-, va ser rebut amb entusiasme pel sector falangista del règim, d'on provenia. Altres figures emergents com Manuel Fraga o José María de Areilza el consideraven un salta-taulells. Amb pas ferm, va fer aprovar la llei de reforma política el 1976, que va suposar el suïcidi de les Corts franquistes. I va encetar un diàleg amb les forces de l'oposició. Alhora, des de l'executiu, va construir un partit nou de trinca, Unió de Centre Democràtic (UCD), fornit majoritàriament per la nova generació de quadres del Movimiento que sobretot per oportunisme i també per sentit polític, van defensar la reforma.
La UCD també va saber integrar sectors i figures provinents de l'oposició moderada al règim, de matisos diversos: democristians com Óscar Alzaga i José Manuel García-Margallo, liberals com Joaquín Garrigues i alguns que havien fet carrera en l'administració i es proclamaven socialdemòcrates, com Fernández Ordóñez. Un sector dur del franquisme no va acceptar la reforma i va fundar Aliança Popular, liderada per Fraga, que al no voler ser segon de Suárez, va preferir ser el cap d'un club amb altres exministres de Franco, amb els qui aviat xocaria.
La relliscada del PCE
Suárez va convocar eleccions el 15 de juny del 1977. Els mesos anteriors van ser els més crispats de la Transició, si obviem l'intent de cop d'estat del 23-F del 1981. El gener es va produir la matança d'advocats laboralistes del carrer d'Atocha. Un fet que va sacsejar el país. El Partit Comunista, al qual estaven vinculades les víctimes, va demostrar una gran responsabilitat i va viure els fets amb prudència. Probablement Suárez va prendre aleshores la decisió de legalitzar el PCE de Santiago Carrillo, el Divendres Sant d'aquell any. La reacció en els rengles militars va ser crispada, amb dimissió dels ministres uniformats i rumors d'aixecament militar. De forma immediata, els dirigents comunistes van assumir públicament la bandera espanyola que va guanyar la guerra. Tot un episodi que explica moltes claus de la Transició.El PCE era la gran força de l'oposició, la millor organitzada, la més present a les fàbriques i a les universitats. Però a les eleccions va obtenir un resultat menor a l'esperat. Amb una participació del 78%, la UCD va guanyar clarament però sense la majoria absoluta (6.300.000 vots, 34% i 165 diputats) i el PSOE en va sumar 5.300.000 (29%), amb 118 escons. En el bon resultat socialista hi va jugar el lideratge jove de Felipe González i el suport actiu de la Internacional Socialista i el govern alemany, espantat per la possibilitat d'un escenari revolucionari a Espanya. El PCE es va haver de conformar amb un 9% i 20 diputats. Els franquistes d'AP van treure 16 diputats, el que va suposar la derrota del búnquer franquista. A Catalunya, però, les esquerres van ser majoritàries i aquest fet va ser determinant per al retorn, l'octubre següent, del president Josep Tarradellas i la recuperació de la Generalitat.
Una de les anomalies d'aquestes eleccions va ser que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) no es va poder presentar amb les seves sigles. Era encara un partit il·legal. Si el PCE no podia ser bandejat per presentar a l'exterior una democràcia com les altres, ERC despertava massa dimonis familiars. Heribert Barrera va ser elegit diputat dins les sigles Esquerra de Catalunya, una coalició d'Esquerra amb el Partit del Treball que va obtenir 2 escons. Jordi Pujol, líder de CDC, va fer una coalició amb altres partits de centre catalanista, el Pacte Democràtic, i va obtenir 10 escons.
Aquelles Corts elegides donarien molt de joc i es convertirien en un Congrés constituent. La nova Constitució va ser aprovada el 1978 i el 1979 encara Suárez va poder imposar-se enfront Felipe González. Després s'entraria en una dinàmica d'erosió de Suárez, a qui el PSOE volia abatre i que va esdevenir també objectiu de la dreta ultra més bel·ligerant, feble al Parlament però forta als quarters. El 23-F seria la culminació de totes les tensions i els odis sumats per l'extrema dreta contra Suárez. I una manera d'assenyalar uns límits per part d'alguns poders fàctics. No seria fins a la majoria absoluta socialista del 1982 que s'entraria en una etapa d'estabilització.