04
de desembre
de
2017, 19:20
Actualitzat:
05
de desembre,
17:09h
Unes eleccions amb l'autonomia catalana suspesa són un fet excepcional. Però no és el primer cop que succeeix. Les darreres eleccions a Espanya abans de la Guerra Civil, celebrades el 16 de febrer de 1936, van presentar uns trets que, per força, recorden l'actualitat. Un govern de dretes governava l'Estat, mentre a Catalunya la Generalitat i l'autonomia guanyades el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República, havien estat suspeses després dels fets del Sis d'Octubre de 1934. El Govern català, presidit per Lluís Companys, estava empresonat i havia estat jutjat per rebel·lió i condemnat a 30 anys de presó.
Entre abril de 1931 i novembre de 1933, la República havia estat governada per executius de centre esquerra, amb predomini de republicans i PSOE. La figura de Manuel Azaña, líder republicà, dominava l'escena política. En la presidència de la República hi havia Niceto Alcalá Zamora, un home d'idees moderades i centristes, catòlic practicant, lleial a la República i al marge dels blocs dominants. El novembre de 1933, unes eleccions anticipades van donar, per sorpresa, unes Corts de majoria conservadora.
Va ser l'inici de l'anomenat Bienni Negre. Però des de l'inici va haver-hi problemes de governabilitat. La primera força parlamentària va ser la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), una coalició liderada per José María Gil Robles, molt conservadora i que no es definia com a republicana, tot i que assegurava estar disposada a governar dins de la República. La CEDA no tenia majoria absoluta i Alcalá Zamora es va resistir a la seva entrada al govern. Va ser Alejandro Lerroux, republicà conservador, qui va formar diversos governs amb suport extern de la CEDA.
Del Sis d'Octubre al 1936
La Generalitat, amb majoria d'ERC i presidida per Lluís Companys, aviat va xocar amb l'executiu de dretes de Madrid. La Llei de Contractes de Conreu elaborada pel Govern català, una reforma agrària moderada que beneficiava els rabassaires, va excitar els grans propietaris rurals. El govern espanyol s'hi va oposar, com també la Lliga Catalana, el partit del catalanisme conservador que liderava Francesc Cambó.
El Tribunal de Garanties Constitucionals va rebutjar la llei i la tensió entre Catalunya i l'Estat va arribar al màxim. Finalment, la CEDA va entrar al govern espanyol i a Barcelona van considerar que la República estava en perill. El Sis d'Octubre de 1934, Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal espanyol. Era un intent de fer caure el govern de dretes, mentre una revolta obrera esclatava a Astúries.
El resultat és conegut: repressió a Catalunya, detenció i empresonament del Govern, i suspensió de l'autonomia. L'Estatut no va ser derogat formalment, però la Generalitat va ser intervinguda. Madrid va designar diversos governadors generals i es van formar consells amb membres de la Lliga, els lerrouxistes -de tradició anticatalanista- i la CEDA.
Però la dreta no es va consolidar a Madrid. Els xocs entre una CEDA molt reaccionària i Alcalá Zamora van ser constants i finalment el president de la República va decidir el 7 de gener dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 16 de febrer. Les forces d'esquerra van constituir el Front Popular, que a Catalunya va prendre el nom de Front d'Esquerres amb l'objectiu prioritari de decretar una amnistia per als presos, el retorn dels consellers empresonats i la recuperació de la Generalitat.
A partir de demà, us oferirem una crònica diària de com va ser aquella campanya electoral en què estaven en joc la sort de la República i el futur de la Catalunya autònoma. Ho farem de la mà del fons de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, que posseeix una magnífica col·lecció de cartells i material electoral. Vuitanta-un anys després, l'escenari polític presenta diferències substancials respecte a aquell febrer del 36, però també similituds inquietants.
Entre abril de 1931 i novembre de 1933, la República havia estat governada per executius de centre esquerra, amb predomini de republicans i PSOE. La figura de Manuel Azaña, líder republicà, dominava l'escena política. En la presidència de la República hi havia Niceto Alcalá Zamora, un home d'idees moderades i centristes, catòlic practicant, lleial a la República i al marge dels blocs dominants. El novembre de 1933, unes eleccions anticipades van donar, per sorpresa, unes Corts de majoria conservadora.
Les darreres eleccions a Espanya abans de la Guerra Civil, celebrades el 16 de febrer de 1936, van presentar uns trets que, per força, recorden l'actualitat.
Va ser l'inici de l'anomenat Bienni Negre. Però des de l'inici va haver-hi problemes de governabilitat. La primera força parlamentària va ser la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), una coalició liderada per José María Gil Robles, molt conservadora i que no es definia com a republicana, tot i que assegurava estar disposada a governar dins de la República. La CEDA no tenia majoria absoluta i Alcalá Zamora es va resistir a la seva entrada al govern. Va ser Alejandro Lerroux, republicà conservador, qui va formar diversos governs amb suport extern de la CEDA.
Del Sis d'Octubre al 1936
La Generalitat, amb majoria d'ERC i presidida per Lluís Companys, aviat va xocar amb l'executiu de dretes de Madrid. La Llei de Contractes de Conreu elaborada pel Govern català, una reforma agrària moderada que beneficiava els rabassaires, va excitar els grans propietaris rurals. El govern espanyol s'hi va oposar, com també la Lliga Catalana, el partit del catalanisme conservador que liderava Francesc Cambó.
El Tribunal de Garanties Constitucionals va rebutjar la llei i la tensió entre Catalunya i l'Estat va arribar al màxim. Finalment, la CEDA va entrar al govern espanyol i a Barcelona van considerar que la República estava en perill. El Sis d'Octubre de 1934, Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal espanyol. Era un intent de fer caure el govern de dretes, mentre una revolta obrera esclatava a Astúries.
El resultat és conegut: repressió a Catalunya, detenció i empresonament del Govern, i suspensió de l'autonomia. L'Estatut no va ser derogat formalment, però la Generalitat va ser intervinguda. Madrid va designar diversos governadors generals i es van formar consells amb membres de la Lliga, els lerrouxistes -de tradició anticatalanista- i la CEDA.
La Generalitat, amb majoria d'ERC i presidida per Lluís Companys, aviat va xocar amb l'executiu de dretes de Madrid
Però la dreta no es va consolidar a Madrid. Els xocs entre una CEDA molt reaccionària i Alcalá Zamora van ser constants i finalment el president de la República va decidir el 7 de gener dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 16 de febrer. Les forces d'esquerra van constituir el Front Popular, que a Catalunya va prendre el nom de Front d'Esquerres amb l'objectiu prioritari de decretar una amnistia per als presos, el retorn dels consellers empresonats i la recuperació de la Generalitat.
A partir de demà, us oferirem una crònica diària de com va ser aquella campanya electoral en què estaven en joc la sort de la República i el futur de la Catalunya autònoma. Ho farem de la mà del fons de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, que posseeix una magnífica col·lecció de cartells i material electoral. Vuitanta-un anys després, l'escenari polític presenta diferències substancials respecte a aquell febrer del 36, però també similituds inquietants.