"Si algú diu que entén el conflicte de l’Orient Mitjà, és que li han explicat malament". La frase la sol repetir Tomás Alcoverro, veterà corresponsal a Beirut, i il·lustra bé la complexitat d’un expedient que és al centre de la taula de les relacions internacionals des de la primera guerra àrab-israeliana del 1948, amb el naixement de l’estat d’Israel. El cessament de la violència a Gaza impulsat i forçat pel president nord-americà, Donald Trump, ha fet callar -de moment- les bombes sobre Terra Santa. Però, mentre les protestes han continuat arreu i també a Barcelona, el futur immediat està ple dels mateixos interrogants que planegen la regió des de fa prop de 80 anys.
La distància entre les mirades d’uns i altres no pot ser més gran i, malgrat tot, seria incert que no hi ha hagut moviments sensibles en la situació en les darreres dècades. Els Acords de Camp David (1978) van posar fi a l’estat de guerra entre Israel i Egipte, que va recuperar el Sinaí. Els Acords d’Oslo van dur a la creació de l’Autoritat Nacional Palestina, però l’esperança es va truncar amb l’assassinat del laborista Isaac Rabin. El Pla Clinton va estar a punt, l’any 2000, de refer el camí d’Oslo, però va ensopegar el darrer moment. Com es veu aquest moment de Gaza per part dels jueus i palestins catalans? Què ha de passar perquè la pau al Pròxim Orient sigui duradora?
Jai Anguita (Bet Shalom): "L’antisemitisme s’ha estès"
És un dels rostres dels jueus catalans. Jai Anguita presideix la Comunitat Jueva Progressista Bet Shalom de Barcelona. Progressista en sentit religiós, per contrast amb els corrents ortodoxos. Anguita fa un esforç per mostrar empatia després de dos anys de sang: "Hi ha hagut patiment per tots dos costats. Fora bo que el poble palestí avancés cap al seu dret d’autodeterminació". Però "no condemna" l’actuació del govern de Benjamin Netanyahu: "T’has de trobar en una situació així. Lluitar contra una estructura terrorista, amb una xarxa de túnels com la que ha construït Hamàs, no és fàcil". Per ell, tot comença amb l’atac del 7 d'octubre del 2023: “Fins aquell moment, 25.000 palestins creuaven el pas cap a Israel cada dia per treballar. Tot va canviar aquell dia".
Per a Anguita, una pau duradora passa per complir els acords del pla de Trump i generar confiança entre les parts en conflicte. "Això només es pot produir amb un treball a llarg termini i sense Hamàs, que té una visió medieval de la societat. Només amb un procés de democratització de la societat palestina serà possible perquè una guerra no se sol produir entre dues democràcies", ressalta. Té clar que la "reconstrucció" només serà possible si milloren les condicions de vida de la població palestina.
Anguita mostra una preocupació profunda que ha penetrat en l’imaginari dels jueus catalans: "Hem vist retornar un fort antisemitisme. S’han produït situacions molt incòmodes i hi ha jueus que s’han plantejat marxar de Catalunya". La seva visió pot sorprendre els qui s’han posicionat en contra de l’ofensiva militar israeliana, però aquest és el sentiment majoritari entre els jueus catalans.
Dalia Levinsohn i una frase de Golda Meir
Hi ha personalitats que resumeixen en elles mateixes la història de la petjada jueva a Catalunya de les darreres dècades. És el cas de Dalia Levinsohn. Nascuda a Israel el 1948, el mateix any de la fundació de l'Estat, va arribar a Barcelona el 1957. Pertany a la Comunitat Jueva a Barcelona, la majoritària entre els jueus catalans. "He nascut israeliana, jueva i sionista", explica en català quan fa poc que ha tornat del seu país per veure fills i néts. Ha deixat en el seu testament la voluntat de ser enterrada a Collserola. Però ara assegura que "vol tornar" al seu país davant un corrent antisemita que mai hauria imaginat que viuria.
Levinsohn té clar com assolir una pau duradora i recorre a una cita de Golda Meir, líder laborista que va governar durant la guerra del 1973: "Hi haurà pau quan les mares palestines estimin més els seus fills del que odien els nostres". A Israel ha escoltat els arguments de gent d'esquerres i dretes entorn la figura de Netanyahu, posicionaments polaritzats dels que sembla allunyada: "Però en una cosa coincideixen tots: Israel té dret a existir". Qualifica de progrom el 7 d'octubre i troba "insultant" que es consideri un genocidi l'ofensiva contra la franja, quan Hamàs "situa les seves estructures en escoles i hospitals". Malgrat tot, recorda l'himne israelià, la Hatitva, que vol dir esperança. L'esperança de viure en pau amb tothom.
Salah Jamal: "Que Israel compleixi totes les resolucions de l'ONU"
Compartint, segurament, una visió progressista sobre molts aspectes de la vida social amb Jai Anguita, la mirada de Salah Jamal sobre la seva terra no pot ser més diferent. Metge dermatòleg i escriptor, Jamal ha presidit la Comunitat Palestina a Catalunya i és una veu reconeguda a l’hora d’opinar sobre el conflicte. No es fa massa il·lusions sobre el pla Trump, però admet que és un fet positiu: "És una treva, però com a mínim ara no escoltem les notícies de bombes i morts. La resta és una hipocresia. És un acord de matons. Israel pot reprendre la guerra amb qualsevol excusa. Ja hem vist que amenaça de tornar-hi si no es retornen tots els cadàvers dels ostatges, quan tot Gaza està en runes i recuperar els cossos ha de ser molt difícil", apunta.
Molt crític amb l’actitud dels països europeus, sosté que Israel és "impune", com s’ha vist -segons el seu punt de vista- amb la nul·la resposta a l’assalt de l’exèrcit israelià a la Flotilla en aigües internacionals. També es mostra crític amb el govern espanyol: "Hauria preferit que Pedro Sánchez no hagués reconegut Palestina però hagués fet un embargament real d’armes a Israel". Per ell, l’objectiu israelià és la neteja ètnica dels palestins.
Quan se li pregunta per la possibilitat que un altre govern a Tel Aviv pogués obrir una altra línia política, es mostra del tot escèptic: "El primer assentament a Cisjordània es fa amb el govern laborista de Levi Eshkol, a finals dels 60. Quan es parla dels Acords d’Oslo s’oblida que una setmana més tard es fa un altre assentament a Cisjordània. I els acords de Clinton del 2000 incloïen coses vergonyoses com la construcció d’un túnel perquè els palestins poguessin accedir a l’esplanada de les Mesquites". Aleshores, quina sortida hi veu? "Si es vol una pau duradora, el camí és clar: que Israel compleixi totes les resolucions de l'ONU que insten la retirada dels territoris palestins il·legalment ocupats des de 1967", radiografia.
Llorenç Olivé (Justícia i Pau): "Sense reconeixement de l’altre no hi haurà pau"
Com es veuen les coses des d’una tercera mirada? Una de les moltes organitzacions que ha treballat en resolució de conflictes és Justícia i Pau. Llorenç Olivé, membre de la seva Comissió de Drets Humans, amb anys d’experiència en tasques de mediació (ha estat molt actiu en el procés de pau a Colòmbia), explica a Nació com veu el conflicte: "El tema de fons és el reconeixement. Sense un reconeixement de l’altre no hi haurà pau".
Sobre el pla Trump, considera que no és un acord, sinó una "imposició", però que cal aprofitar totes les oportunitats veure com poden evolucionar. Olivé creu que la solució de dos estats és la preferible, però que requerirà anys i, sobretot, actituds. I, compromès amb els qui s’han manifestat a Barcelona en contra de l’ofensiva militar a la franja, creu que també s’ha de fer autocrítica des del costat propalestí: "Aquest conflicte no comença el 7 d’octubre del 2023, però no podem ignorar el que va suposar l’atac de Hamàs i en alguns manifestos que s’han fet no s’hi feia cap referència".
Serà el pla de Trump l’inici d’un procés de negociacions seriós o un nou parèntesi en un foc incessant? Escoltant uns i altres, l'empatia encara és una batalla per guanyar. El que gairebé es pot assegurar és que abans vindrà la pau que el reconeixement de l’altre.
