Dijous passat l’agitador d’extrema dreta Vito Quiles va fer acte de presència a la UAB per dur a terme una de les seves “performance”, o actuacions en clau provocativa. Ni l’espai escollit, ni el perfil dels convocats, ni el guió de l’acte resultaven sorprenents. Responien a un patró perfectament establert: fer una reivindicació anti-intel·lectual en un campus molt representatiu del sistema universitari, amb el suport d’unes desenes activistes perfectament coordinats i orquestrats. Una acció perfectament calculada perquè sortís bé passés el que passés. Si la intervenció es podia desenvolupar amb relativa normalitat, ja tenia garantida la cobertura mediàtica amb efecte calculadament propagandístic. I, si no, també... però amanit amb un discurs elaboradament victimista. Aquesta vegada, però, no se’n va sortir com volia.
Inicialment, tot s’havia de desenvolupar a la Plaça Cívica. Però, mentre treballava al meu despatx de la planta quarta de la facultat de Ciències de la Comunicació, vaig començar a sentir una cridòria cada cop més pròxima. Baixant a la tercera planta de l’edifici, vaig poder comprovar que l’epicentre de la performance s’havia desplaçat a la façana nord de la meva facultat. I vaig decidir baixar a l’entrada nord de la facultat per a poder avaluar en directe la qualitat escènica de l’espectacle promogut per Vito Quiles. Arribat al lloc, i després de progressar entre el grup d’activistes d’extrema dreta, vaig poder posar-me en una posició des de la que podia observar les primeres files dels dos col·lectius confrontats i separats pels mossos d’esquadra. Una posició privilegiada per observar atentament els moviments dels líders ultres.
Estalvio al lector les meves impressions i valoracions estètiques perfectament descriptibles. El fet és que inicialment, tot em va semblar vist, conegut i catalogat. Des de l’aspecte físic o la simbologia, a la ximpleria de les consignes cantades (“Espanya es cristiana y no musulmana”, “Espanya una y no 51”...). Una posada al dia del tètric imaginari franquista amb la incorporació de noves alteritats, de nous enemics. Fins que va irrompre el concepte “cultura de la cancel·lació”. Aquest concepte ja no remetia a franquisme reciclat. Aquest concepte pertany al nou imaginari de l’extrema dreta global perfectament encarnada pel moviment MAGA, Vance i Trump.
Com ja vaig comentar en una col·laboració anterior, la nova extrema dreta manté paral·lelismes molt clars amb el feixisme i el nazisme clàssics, però ha desenvolupat noves narratives i noves estratègies comunicatives perfectament adaptades al nou ecosistema comunicatiu. Res és improvisat; tot és el resultat de molts anys de recerca generosament finançada. Una recerca orientada a imposar conceptes, agenda temàtica i relat. També el disseny i control dels algorismes que governen la cultura digital. L’objectiu és clar: aconseguir el control de les mediacions comunicatives per imposar una visió del món favorable a la nova plutocràcia.
La normalització de la importació dels conceptes "cancel·lació" i "cultura de la cancel·lació" en són un exemple d’aquesta estratègia que permet mostrar una realitat inversa en la qual els autoritaris aconsegueixen presentar-se com a “llibertaris”.
La generalització del concepte “cultura de la cancel·lació” és una impostura intel·lectual interessada. Per la nova extrema dreta és més profitós parlar de cultura de la cancel·lació que abordar la qüestió de defensa radical de la llibertat d’expressió. Són conscients que el concepte llibertat d’expressió (inicialment formulat com a “llibertat d’impressió”) és la pedra angular de l’imaginari de la Il·lustració (Sapere aude!) i de la cultura política genuïnament democràtica. Però l’extrema dreta no vol saber res de tot això. Reclama marge d’acció per controlar totes les mediacions comunicatives, intimidar la dissidència i imposar una visió única del món. Als que intenten plantar clara a aquest projecte totalitari se’ls intenta estigmatitzar acusant-los de practicar la “cultura de la cancel·lació”.
No cal fer hipòtesis. Només cal observar el capteniment del trumpisme en aquest àmbit. Tan bon punt arriba al poder, el primer que fa l'extrema dreta d’avui (com la de fa un segle) és combatre de forma sistemàtica el coneixement crític i la informació lliure. Ara, com abans, l’extrema dreta és perfectament conscient que coneixement científic i periodisme lliure i crític són la més eficaç vacuna per combatre els efectes d’una cultura política basada en la desinformació i l’odi propiciat per la por i el desconeixement. Aquest és el moment. De Vito Quiles a Trump. A la manera de Manuel Vázquez Montalbán, “del alfiler al elefante”.