Probablement, la millor notícia del fracàs de l’OPA sobre el Sabadell és la narrativa que Josep Oliu s’ha vist obligat a activar per guanyar la batalla de l’opinió a Catalunya. Ha estat una estratègia comunicativa basada en els principis bàsics del catalanisme econòmic tradicional: la importància de mantenir els centres de decisió (per això el retorn de la seu social), apologia de la petita i mitjana empresa industrial i les seves necessitats de crèdit, visualització de la unitat de la societat civil burgesa, acompanyament del Govern de la Generalitat. Que a 2025, per guanyar el relat, encara calgui fer veure que la teva prioritat és Catalunya, no deixa de ser un indicador de la fortalesa popular de la realitat nacional. El dia que no calgui embolicar-se amb la bandera per guanyar batalles d’opinió, voldrà dir que ja no hi ha nació.
Narratives al marge, l’OPA ha fracassat bàsicament perquè l’oferta no era prou bona per als accionistes, començant pels inversors institucionals, fons d’inversió que no saben ni què és Catalunya i només miren els seus interessos particulars. Acabarà arribant una altra OPA, hostil o amistosa, des de Madrid o des de qualsevol altra capital financera global i, si els números els surten, els accionistes –començant per la cúpula directiva del banc– vendran i el Sabadell caurà. Tota la retòrica sobre els centres de decisió, la idiosincràsia del teixit industrial català i el manteniment dels llocs de treball serà discretament escombrada sota la catifa pels mateixos que ara l’han posat en marxa. Faran calaix, i tal dia farà un any.
Cal dir, però, que està essent entranyable observar les manifestacions d’eufòria de les elits regionals des que es va saber que l’OPA havia fracassat. Progressivament marginades dels centres de poder real del Madrid DF, i delmades per les desercions de molts dels seus membres cap al rendisme pur i dur, aquests dies celebren per fi una victòria i s’han autoorganitzat a través dels mitjans afins un revival dels bons temps, una injecció d’autoestima de classe típica del pujolisme. Ho donaríem per bo si servís per ressuscitar la seva consciència de classe dirigent amb responsabilitats concretes sobre el país al qual, en teoria, es deuen. Molts dels mals de Catalunya tenen a veure
amb l’apatia cívica d’unes elits que els darrers 40 anys han permès que el BOE de la democràcia relegui Catalunya al paper de vaca lletera de l’aspiradora madrilenya.
L’OPA fracassada deixa molts ingressos als mitjans de comunicació per les massives inversions publicitàries dels dos bancs, però sobretot moltes lliçons i reflexions a fer sobre els mecanismes del capitalisme financer, el poder regulador dels governs, el paper creixent del lobbisme organitzat, la importància dels relats en les batalles polítiques i econòmiques, el futur del model productiu català, i l’existència o no d’una burgesia catalana regional/nacional digna d’aquests noms. Aprofitem-ho. Parlem-ne. De tot.