"La meva dona no va tocar el seu cotxe per res i jo no m'he ficat mai en cap maleter. Em vaig asseure al cotxe i vaig viatjar per França amb tota normalitat, fins a arribar a Bèlgica. Tampoc vaig agafar cap avió a Marsella, com es va insinuar. És increïble que la gent s'inventi coses així; això demostra el nivell de degradació de la premsa a Espanya". Aquest és un fragment de la segona entrega de les memòries polítiques de Carles Puigdemont, publicades el setembre del 2018. Va voler-hi relatar com havia marxat de l'Estat dos dies després de la declaració d'independència, abans que el fiscal general de l'Estat es querellés contra ell i la resta de la cúpula del procés per un delicte de rebel·lió.
Aquesta circumstància sempre ha estat al centre de la defensa de Puigdemont: quan va sortir de casa seva, a Sant Julià de Ramis, per anar fins a Brussel·les no hi havia cap procediment judicial obert, ni cap ordre de detenció vigent. "Soc un home lliure, no un fugitiu", insisteix el líder de Junts en el segon volum de les memòries. De tot plegat se'n compliran vuit anys a finals de mes. Porta des d'aquell moment a l'exili, encara sense la certesa de quan podrà tornar, perquè el calendari està en mans de quan el Tribunal Constitucional (TC) es pronunciï sobre el seu recurs d'empara i de què farà el Tribunal Suprem un cop la decisió sigui ferma. De moment, està mentalitzat per allargar l'exili.
Diverses fonts de Junts consultades per Nació insisteixen que, almenys fins "ben entrat" l'any vinent, no es podrà abordar un retorn definitiu a Catalunya. Primer, perquè no hi ha un calendari precís sobre la resolució del recurs d'empara al TC i, segon, perquè en cas que sigui favorable als interessos de Puigdemont, el Suprem encara té camí per torpedinar-ho tot al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El primer pronunciament sobre la llei d'amnistia que faci aquesta instància europea serà el 13 de novembre, amb l'opinió de l'advocat general de la UE en la qüestió prejudicial enviada pel Tribunal de Comptes. Una prova de foc per una norma que, per ara, resulta incompleta.
Un dels problemes que ha afrontat Puigdemont aquest 2025 ha estat d'expectatives, ja fossin auspiciades des de les files de Junts o bé per emissaris del PSOE. Van ser emissaris socialistes els que li van traslladar que, al llarg de l'estiu passat, ja seria raonable tornar a l'Estat perquè el TC avalaria l'amnistia. Aquesta circumstància es va complir, però l'ordre de detenció emesa pel Suprem no ha decaigut, i no decaurà mentre s'estigui resolent el recurs d'empara. No hi ha sobre la taula cap retorn com el del 8 d'agost del 2024, per la investidura de Salvador Illa, perquè seria tornar a posar en risc la seva llibertat. L'estiu de l'any passat, l'horitzó d'una presó espanyola va ser més proper que mai.
Els condicionants de l'exili
"El meu empresonament complicaria encara més la possibilitat de trobar una solució política. Seria un gran error", escrivia el 2018, en els primers compassos de l'exili. Des d'un primer moment va prendre consciència que la situació es podia allargar, sobretot quan va veure que els seus companys de Govern trepitjaven la presó i ell mantenia una llibertat de moviments -limitada- mentre anava vencent cada possibilitat d'extradició. L'exili li impedeix ocupar l'escó al Parlament i exercir com a cap de l'oposició, i condiciona bona part de les decisions de Junts. Ningú qüestiona, això sí, el seu lideratge. Fins al punt que la versió oficial és que, si hi ha eleccions, tornarà a ser candidat a la Generalitat.
És el que va assenyalar aquest dimecres Antoni Castellà, vicepresident del partit, en una entrevista a RTVE. Castellà, que va ser un dels arquitectes del retorn fugaç de l'estiu passat i de la màxima confiança de l'expresident, és una veu amb ascendència de portes endins. En privat, dirigents consultats insisteixen que no coneixen què farà Puigdemont amb el seu futur, i que la decisió "només li correspon a ell". Si pot tornar, hi ha dues opcions: que assumeixi del tot el lideratge al partit i al Parlament, o bé que vagi plegant de manera progressiva, deixant els successors a la rampa de sortida. Dins del grup a la cambra catalana, sona cada vegada més el nom de Salvador Vergés en clau de futur.
"Haig d'arribar a un punt acceptable en què pugui donar la mà a una nova generació de líders. Però quan la solució s'hagi normalitzat, no vull continuar fent política", insistia Puigdemont en el segon volum de les memòries. Està normalitzada, la situació? Quan va escriure el llibre, l'expresident no sabia que, al cap de cinc anys, estaria negociant la investidura de Pedro Sánchez, i que tindria oberta a Suïssa una mediació internacional amb el PSOE. Està mentalitzat per allargar l'exili, i també per afrontar aquesta tardor la decisió més rellevant de l'any: si retiren -o no- el suport al president del govern espanyol. Com totes les decisions des del 2017, l'haurà d'entomar des de Bèlgica.
