Les velles glòries de la cultura no fallen al PSC

"Acaba d'entrar el Serrat". Al PSC estan cofois, el noi del Poble-sec ja ha creuat la porta de la seu del partit. Tal com estava previst, hi fa acte de presència per viure de prop una 'Trobada amb el món de la cultura' en què hi haurà els que ja fa anys i panys que es troben amb el PSC i els que creuen que ara és un bon moment per començar a fer-ho: Mario Gas, Vicky Peña, Antoni Ros-Marbà, el director del Cruïlla Jordi Herreruela, el director de La Cubana Jordi Milán (amb el seu barret de rigor), Lluís Bassat...

La sala s'omple d'abraçades i de gestos còmplices. Tots ells es mouen amunt i avall, fent temps abans d'asseure's a aplaudir les bondats del socialisme. Hi ha qui no és el primer, ni el segon, ni el tercer cop que coincideixen en un acte d'aquestes característiques. "Home, les viejas glorias no fallen!", es diuen dos d'ells després d'abraçar-se. De seguida se'n van cap a la seva cadira, però, perquè per megafonia ja alerten que l'acte està a punt de començar.

Sobre l'escenari, un núvol de càmeres ja espera Salvador Illa, Meritxell Batet i Miquel Iceta, que en aquest instant entren a la sala i es dirigeixen entre aplaudiments cap a primera fila. Serrat, que els seguia, finalment opta per quedar-se en un segon pla i asseure's a l'última renglera. Un membre de l'organització li demana que els acompanyi, que té lloc reservat amb ells, però el cantant diu que no, que prefereix esperar-se allà un moment. Tornen a insistir-li que vagi davant de tot, però ell es manté ferm. S'esperarà allà fins que les càmeres hagin marxat de la primera línia de batalla. Quan aquelles cadires ja no són el centre d'atenció i les càmeres han desaparegut, Serrat se n'hi va tranquil·lament i saluda somrient a tots els companys i polítics que l'envolten.

L'acte comença amb un col·loqui ple de precs, preguntes... i agraïments protagonitzats per quatre representants diferents del món de la cultura. Asseguts en butaques, parlen entre ells, agraeixen a Iceta els serveis prestats en determinades qüestions, li posen deures de cara a la propera (?) legislatura, i es donen la raó els uns als altres en les seves reivindicacions. Però les seves peticions no tenen una resposta immediata d'Iceta ni de ningú del PSC, perquè en aquelles butaques només hi són ells quatre. Així que, en acabar l'estranya conversa unidireccional que mantenen, s'aixequen i tornen als seus llocs, reconfortats pels aplaudiments d'aquest públic meravellós que ens acompanya.
 
Llavors arriba el torn d'Iceta, que irromp a l'escenari cantant el jingle del mestre Bardagí que sona de fons ("No tornem enrere, seguim endavant!") i que no s'asseu en cap de les butaques que abans ocupaven les patums culturals, sinó que parla des del faristol, perquè dedicar-se a la cultura fa goig, però ser ministre ja és una altra cosa.

Iceta és magnètic. Podria estar parlant dos dies seguits sobre el cant gregorià i te l'escoltaries. Te'n parlaria sense saber-ne absolutament res, és clar, però tot i això aconseguiria clavar-te a la cadira i anar-te engalipant entre ball i broma. Malauradament, en aquest acte no esmenta el cant gregorià... però poc l'hi falta, perquè fa un balanç extens, extensíssim, de tota la seva tasca al capdavant del Ministeri. En algun moment recull alguna de les propostes dels representants que l'han precedit, sí, però ell va a la seva, resseguint la seva etapa, ensenyant gràfics exitosos relacionats amb la cultura, i explicant els triomfs amb una pedagogia i un humor que tenen la virtut d'entusiasmar i d'ofendre simultàniament a l'espectador.

"No m'allargo més perquè si no us mataria", diu. Bé, i també perquè tens Meritxell Batet i Salvador Illa escalfant a la banda de fa estona. Tant l'un com l'altre executen uns discursos breus, molt més mesurats que el d'Iceta, solemnes però netament electorals, que els serveixen per denunciar la censura que estan perpetrant PP i Vox (molt més vistosa i esclatant que la que practiquen altres, sens dubte) i per defensar amb contundència el món cultural que tenen al davant. S'animen tant que fins i tot citen el cas de les revistes en català a Borriana, talment com si a finals de juliol hi hagués d'haver eleccions.

Hora i mitja més tard, la trobada acaba sense que Serrat hagi sortit a l'escenari a declarar paraules d'amor als socialistes. Tampoc ha calgut, es donen per descomptades. Amb la seva presència i la de totes les velles glòries a platea, el PSC n'ha tingut prou per aconseguir el que volia. Amb la feina feta, ara el que toca és anar tirant cap a casa. Els polítics van fent via. La cultura comença a desfilar. Jo recullo les coses i dic adeu. El camí fa pujada i me'n vaig a peu.