“Estem preparats per negociar un gran acord històric, un compromís històric com el que cap règim ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda Barcelona de 1714”. Les paraules que el president Carles Puigdemont va pronunciar aquell 5 de setembre ressonaven amb força a les nostres ments. Havia arribat el dia. Per fi, aquell dijous Junts i el PSOE presentarien l'acord que tots estàvem esperant, un acord que comprengués més de 300 anys d'història i que esmicolés tots els rècords negociadors assolits fins al moment.
La jornada va començar forteta, eixamplant encara més aquest hype. Carles Puigdemont piulava un poema contundent de Salvador Espriu: "Deixar de ser aquell gos mesell que llepava l’aspra mà que l’ha fermat tant de temps, i esdevenir únic senyor". Únic senyor, poca broma. A la vegada, Jordi Turull recordava el camí sense retorn que Catalunya va iniciar el 9 de novembre de 2014: "Sense renúncies, amb persistència i determinació ens en sortirem!". I, per la seva banda, com un vers lliure, Laura Borràs s'agradava amb una disruptiva cita signada per la pensadora Cate Blanchett (“Be robust in defense of the truth”) i atreia les corresponents respostes dels seus seguidors, que li desitjaven un bon dia.
Tot plegat provocava una incipient pell de gallina, preludi d'unes explicacions que havíem de guardar per al record. I aquesta sensació d'estar vivint un moment únic va confirmar-se i multiplicar-se quan finalment, cap al migdia, es va fer públic l'acord esperat. Carles Puigdemont no ens havia enganyat. El president havia complert amb la seva paraula. Allò era un acord històric. Però històric per la manera com desinflava les expectatives que ell mateix havia posat a principis de setembre, quan apel·lava de manera grandiloqüent al Decret de Nova Planta, parlava de superar la lògica que fins al moment s'havia seguit a l'hora de negociar amb l'Estat, i reivindicava el noble art de cobrar per avançat.
Davant de l'evident decalatge entre la promesa i la realitat final, des de l'entorn juntaire van començar a aparèixer veus que defensaven amb uns fòrceps immensos la magnitud de l'acord. Es va haver de remar molt, dijous. Amb un somriure als llavis, però amb uns rems llargs com un dia sense pa. De fet, els meus ulls van arribar a llegir tuits en què es ressaltava com a check destacat de l'acord el fet que Espanya assumís (assumís) que Junts proposaria (proposaria) un referèndum. Els predicadors més emblemàtics del partit no aconseguien transmetre amb eficiència la imatge d'èxit, per més simbolismes que hi aboquessin no eren capaços de tocar la tecla adequada que fes alçar els cors dels seus seguidors, bo i demostrant que l'acord dels juntaires era infinitament millor que el d'Esquerra.
"El temps dirà", anava dient l'endemà divendres Jordi Turull a RAC1. "Si no hi ha avenços s'acabarà la legislatura", sentenciava, com si estiguessin entrevistant un republicà il·lús qualsevol. I Laura Borràs encara rematava a Catalunya Ràdio aquest lleuger tuf de no haver cobrat massa res per avançat afirmant que "el que no hem resolt en 300 anys no ho podíem resoldre en 3 mesos, però hem posat les bases per abordar-ho i treballar-ho". Abordar-ho i treballar-ho, dues de les accions més autonomistes que pot imaginar la ment humana. En definitiva, una dificultat argumental que s'estenia entre els membres i els fanàtics del partit i que responia a un motiu més que evident: la creació prèvia d'unes expectatives absolutament desmarxades.
Amb la superioritat moral amb què ha actuat durant tots aquests mesos i anys, amb uns pretesos objectius completament allunyats del context polític, queia pel seu propi pes que en algun moment Junts tastaria la seva pròpia medicina quan hagués d'afrontar la realitat de cara. I això, que ja havia passat en altres moments en grau més baix, ara ha esclatat amb tota la pompa i circumstància.
Puigdemont va anunciar que ell cobraria per avançat i ara corre el risc de fer-ho, sí, però amb l'altra accepció del verb cobrar. La de quan reps un càstig. El partit del president cobrarà a les pròximes eleccions si les promeses del PSOE no s'acaben materialitzant (roda el món i torna al Born). I ho farà per avançat, ben aviat, si el seu exhaust votant acaba confirmant que la seva última esperança l'ha fallat. Perquè potser llavors decideix deixar de ser aquell gos mesell que llepava l’aspra mà que l’ha fermat tant de temps, i esdevenir únic senyor.