10
de novembre
de
2023, 19:30
Actualitzat:
11
de novembre,
10:39h
"A efectes de Catalunya, la diferència és que el PSOE opera amb anestèsia i el PP sense, però tots dos amputen. Pedro Sánchez no serà president amb els vots de Junts, perquè menteix i incompleix". El tuit és de Carles Puigdemont. El va escriure el 17 de juliol del 2023 per publicitar una entrevista que li va fer a Brussel·les el periodista Antoni Bassas a les pàgines de l'Ara. En la mateixa conversa, que va tenir impacte en la campanya electoral, també carregava amb força el suport d'ERC al PSOE. En aquest sentit, definia com a "esport de risc" pagar per avançat davant d'un "tio" a qui "no compraries un cotxe de segona mà". Tres mesos i mig després, Sánchez ja té el bitllet per tornar a la Moncloa amb els vots de Junts.
Què ha passat per arribar fins aquí? Per què Puigdemont, abanderat del no surrender -un lema extret del títol d'una de les cançons més icòniques de Bruce Springsteen, encarregada de tancar els grans mítings de Junts-, ha passat de garantir que el seu partit no investiria Sánchez a apuntalar la investidura d'un dels principals protagonistes de l'aplicació del 155? En la campanya del 21-D del 2017, amb Puigdemont com a candidat des de l'exili, va fer fortuna una imatge -ideada per Eduard Pujol, ara diputat a Madrid- segons la qual la intervenció de l'autonomia era un seguit de nines russes, dins les quals s'hi ubicaven els socialistes. Han passat sis anys.
I, en aquests sis anys, Puigdemont ha esquivat totes les envestides de la justícia espanyola, ha consolidat un discurs irredemptista acompanyat de successives victòries arreu del continent -cap de definitiva-, s'ha afermat com a eurodiputat i ha estat decisiu en les decisions que ha anat adoptant Junts des de la seva fundació. L'única concessió al diàleg amb l'Estat va ser l'any 2018, quan els dirigents de l'extint PDECat van moure's amb habilitat per fer costat a la moció de censura de Sánchez. Puigdemont va acabar donant el vist-i-plau després d'una trucada de Pablo Iglesias, però no va acabar satisfet de la maniobra. Menys d'un any després, va tombar els intents per aprovar els primers pressupostos del PSOE, i es van precipitar noves eleccions.
En essència, el que ha canviat des del 23-J són dues qüestions: el pes aritmètic de Junts -mai set diputats havien estat tan decisius, mai un partit en trajectòria descendent s'havia trobat en una situació tan avantatjosa a l'hora de negociar- i la necessitat dels socialistes de negociar. La coreografia es va posar en marxa ben aviat, amb Jaume Asens -caigut de les llistes de Sumar però encarregat de redactar un projecte d'amnistia- com a protagonista. El català a Europa es va situar com a principal demanda de cara a la tria de la mesa del Congrés, primera materialització del gir de Junts sota la tutela directa -quasi única- de Puigdemont.
L'expresident ha estat al capdavant de les converses -un dels primers requisits va ser que se l'instaurés com a interlocutor vàlid, categoria certificada amb la visita de Santos Cerdán, secretari d'organització del PSOE, a Brussel·les- i només ha compartit la responsabilitat amb Gonzalo Boye, el seu advocat, i amb Jordi Turull, secretari general de Junts. Qui no ha tingut espai en les principals imatges de la investidura ha estat Laura Borràs, presidenta de la formació i que ha estat sempre també molt crítica amb el paper d'ERC a Madrid, i amb el PSOE. Borràs i Puigdemont tenen una hemeroteca trufada amb crítiques a la taula de diàleg. Ara s'hi asseuran, però en un mecanisme propi amb verificador internacional que arrencarà a finals de novembre. L'expresident s'hi asseurà, en una imatge que persegueix des del 2017.
Des de les files de Junts, en tot cas, s'ha insistit que no és el mateix "dialogar" que "negociar", perquè el primer concepte és una prèvia del segon. En aquest sentit, mantenen, el partit ha estat capaç d'arrencar més compromisos que els republicans en la legislatura anterior. "L'a cambio de nada ha anat a la paperera de la història", va indicar dijous Puigdemont. Borràs, a Catalunya Ràdio, ha indicat l'endemà del pacte que el "gir copernicà" no l'ha fet Junts, sinó el PSOE, que ara sí que s'ha vist forçat a promoure la desjudicialització i reconèixer encara més el conflicte. Si Sánchez no compleix, ha dit Borràs, "durarà tant com duri la seva paraula". Seran claus els terminis de l'amnistia per determina fins on Junts pot tibar la corda.
El cert és que els dos exsocis, un any després de partir peres al Govern -l'expresident va ser decisiu en la consulta que va servir per avalar la sortida de l'executiu-, votaran el mateix en la investidura de Sánchez. I, gràcies a l'amnistia, Junqueras deixarà enrere la inhabilitació i l'expresident podrà explorar amb garanties el retorn a Catalunya després de sis anys d'exili. Sis anys en què ha passat de ser l'abanderat del no surrender a investir un dels protagonistes de l'aplicació del 155. Un gir de guió que no és fàcil d'explicar ni serà fàcil de consolidar.
Què ha passat per arribar fins aquí? Per què Puigdemont, abanderat del no surrender -un lema extret del títol d'una de les cançons més icòniques de Bruce Springsteen, encarregada de tancar els grans mítings de Junts-, ha passat de garantir que el seu partit no investiria Sánchez a apuntalar la investidura d'un dels principals protagonistes de l'aplicació del 155? En la campanya del 21-D del 2017, amb Puigdemont com a candidat des de l'exili, va fer fortuna una imatge -ideada per Eduard Pujol, ara diputat a Madrid- segons la qual la intervenció de l'autonomia era un seguit de nines russes, dins les quals s'hi ubicaven els socialistes. Han passat sis anys.
I, en aquests sis anys, Puigdemont ha esquivat totes les envestides de la justícia espanyola, ha consolidat un discurs irredemptista acompanyat de successives victòries arreu del continent -cap de definitiva-, s'ha afermat com a eurodiputat i ha estat decisiu en les decisions que ha anat adoptant Junts des de la seva fundació. L'única concessió al diàleg amb l'Estat va ser l'any 2018, quan els dirigents de l'extint PDECat van moure's amb habilitat per fer costat a la moció de censura de Sánchez. Puigdemont va acabar donant el vist-i-plau després d'una trucada de Pablo Iglesias, però no va acabar satisfet de la maniobra. Menys d'un any després, va tombar els intents per aprovar els primers pressupostos del PSOE, i es van precipitar noves eleccions.
En essència, el que ha canviat des del 23-J són dues qüestions: el pes aritmètic de Junts -mai set diputats havien estat tan decisius, mai un partit en trajectòria descendent s'havia trobat en una situació tan avantatjosa a l'hora de negociar- i la necessitat dels socialistes de negociar. La coreografia es va posar en marxa ben aviat, amb Jaume Asens -caigut de les llistes de Sumar però encarregat de redactar un projecte d'amnistia- com a protagonista. El català a Europa es va situar com a principal demanda de cara a la tria de la mesa del Congrés, primera materialització del gir de Junts sota la tutela directa -quasi única- de Puigdemont.
Carles Puigdemont, aquest dijous a Brussel·les. Foto: ACN
L'expresident ha estat al capdavant de les converses -un dels primers requisits va ser que se l'instaurés com a interlocutor vàlid, categoria certificada amb la visita de Santos Cerdán, secretari d'organització del PSOE, a Brussel·les- i només ha compartit la responsabilitat amb Gonzalo Boye, el seu advocat, i amb Jordi Turull, secretari general de Junts. Qui no ha tingut espai en les principals imatges de la investidura ha estat Laura Borràs, presidenta de la formació i que ha estat sempre també molt crítica amb el paper d'ERC a Madrid, i amb el PSOE. Borràs i Puigdemont tenen una hemeroteca trufada amb crítiques a la taula de diàleg. Ara s'hi asseuran, però en un mecanisme propi amb verificador internacional que arrencarà a finals de novembre. L'expresident s'hi asseurà, en una imatge que persegueix des del 2017.
Des de les files de Junts, en tot cas, s'ha insistit que no és el mateix "dialogar" que "negociar", perquè el primer concepte és una prèvia del segon. En aquest sentit, mantenen, el partit ha estat capaç d'arrencar més compromisos que els republicans en la legislatura anterior. "L'a cambio de nada ha anat a la paperera de la història", va indicar dijous Puigdemont. Borràs, a Catalunya Ràdio, ha indicat l'endemà del pacte que el "gir copernicà" no l'ha fet Junts, sinó el PSOE, que ara sí que s'ha vist forçat a promoure la desjudicialització i reconèixer encara més el conflicte. Si Sánchez no compleix, ha dit Borràs, "durarà tant com duri la seva paraula". Seran claus els terminis de l'amnistia per determina fins on Junts pot tibar la corda.
El cert és que els dos exsocis, un any després de partir peres al Govern -l'expresident va ser decisiu en la consulta que va servir per avalar la sortida de l'executiu-, votaran el mateix en la investidura de Sánchez. I, gràcies a l'amnistia, Junqueras deixarà enrere la inhabilitació i l'expresident podrà explorar amb garanties el retorn a Catalunya després de sis anys d'exili. Sis anys en què ha passat de ser l'abanderat del no surrender a investir un dels protagonistes de l'aplicació del 155. Un gir de guió que no és fàcil d'explicar ni serà fàcil de consolidar.