Hem conegut aquesta setmana que l'Hospital Clínic atén de mitjana una dona, normalment jove, cada dia, víctima d'agressions sexuals. Una cada dia només a un hospital de Barcelona. Esfereïdor. I sembla que va en augment.
Alarma especialment que un 33% de les agressions, han anat precedides de la ingesta d'una mena de droga que fa perdre, a l'agredida, la capacitat de reacció i el record. Intueixo, doncs, que es tracta d'una substància d'accés prou senzill com perquè s'estigui estenent el seu ús. I normalitzant-se.
A tot això cal sumar un seguit de resolucions judicials que dignifiquen ben poc a qui les dicta. De la sentència de "la Manada", passant per la darrera de l'Audiència de Lleida que condemna per abusos, i no per agressió, a dos homes que van violar a una jove, al·legant que malgrat que la víctima va plorar i va demanar que paressin, els agressors no van usar la violència i la intimidació.
Som conscients realment del que va viure aquella noia? Podem imaginar, en aquell instant dramàtic, la mirada d'algun dels nostres éssers estimats? Fem-ho, siusplau, per un segon. Ho podem suportar? I finament, hi pot haver una humiliació més gran per aquella noia, després de la tragèdia que va viure, que aquesta sentència?
Col·lectivament no ens ho prenem prou seriosament. I no abordem el drama que hi ha darrera de cada agressió amb prou consciència de les conseqüències devastadores per les víctimes. De l'impacte vital i posterior malson que viu la dona, que marca i condiciona la resta de la seva vida.
No en parlem prou, ni en tenim consciència de l'abast de la tragèdia. Del calvari que viuen. De com la dona que l'ha patit resta per sempre marcada per aquesta barbaritat a la que ha estat sotmesa. Un drama present a cada minut de la seva existència. Una tortura física i psicològica que perdura en diferit, per sempre més.
No s'està banalitzant, certament. Però estic persuadit que no estem fent col·lectivament tot el que està al nostre abast. Ni expliquem suficientment el drama que suposa. Cal explicar-lo, que la gent ho conegui, que els joves ho sentin. Que sentin les veus, observin les cares, els ulls i el dolor interior de les víctimes. Conèixer els suïcidis que provoca, les afeccions psicològiques, la tristesa, la desesperació. Posar llum i rostre al dolor.
Ens hem d'exigir una reacció. El moviment feminista porta masses anys reclamant un major compromís. I sovint, en solitari i incomprensió. Som davant una emergència nacional. Si, ho és. I en conec poques com aquesta a la nostra societat. I hem de prendre mesures determinades i d'urgència.
Per una banda, recursos. I no escatimar-los. En seguretat, educació i investigació. Que ens doti de mitjans per atendre aquesta tragèdia, i de la capacitat de reacció davant les noves formes de violència. Per exemple, cal una acció policial coordinada contra el comerç i l'ús de les drogues que paralitzen la voluntat i la memòria de les dones per agredir-les.
I, segurament, són necessaris canvis legislatius per penar de forma exemplar, no només el comerç i les agressions derivades de la seva administració, sinó també la tinença.
I, paral·lelament, des de la judicatura cal més compromís. Són milers els jutges que cada dia malden per defensar els drets de les dones i protegir-les. I que tenen la sensibilitat per administrar, en majúscules, justícia, també, en aquest àmbit.
Ara bé, l'emergència és de tal magnitud que no és suficient. Necessiten més mitjans per poder abordar i donar resposta al volum de denúncies. Mitjans per jutjar però també per fer el seguiment, per protegir, per acompanyar, per dignificar. I això té a veure amb el tracte, la cura del seu estat en tot el procediment i naturalment, la celeritat del mateix per no obligar a reproduir anys més tard, de nou, els fets. I amb sentències justes.
Els jutges i magistrats són dels col·lectius més sensibles davant aquest drama, perquè el viuen diàriament i ells sí, han vist els ulls, la veu i conegut el relat en primera persona de les aberracions que cada dia pateixen moltes dones. Però necessiten més formació específica. Per conèixer més i millor les necessitats de les víctimes.
I naturalment, també doctrina nítida i clara. I els canvis legislatius necessaris per donar justa resposta a aquests delictes. I si, també actuacions disciplinàries contra aquells que dicten sentències indignes. I contra mal nascuts com el repugnant degenerat Sánchez Dragó, que vomita declaracions que haurien de tenir conseqüències penals.
Hem de donar un missatge clar al conjunt de la societat, i particularment als joves, que aquesta és una prioritat. Perquè hem decidit que ens neguem a viure a un País on les dones siguin tan vulnerables a la barbàrie.
Cal canviar de registre. I no és fàcil. Són molts anys en el que la mirada de l'home ha interpretat el món i l'ha explicat. Tenim el deure de fer-ho. I especialment és un repte que tenim els homes si volem acostar-nos plenament a la condició d'ésser humans.
Ara bé, que aquest debat i acció de fons no ens faci minimitzar l'exigència i la urgència del present. I aquesta ens interpel·la ara i aquí. Lluitar, sense reserves, per abordar l'emergència social de les agressions a les dones. I això requereix mitjans, determinació política, modificacions legislatives. I unitat. Perquè això no hauria d'anar d'un partit o d'un altre, sinó de dignitat col·lectiva.
Alarma especialment que un 33% de les agressions, han anat precedides de la ingesta d'una mena de droga que fa perdre, a l'agredida, la capacitat de reacció i el record. Intueixo, doncs, que es tracta d'una substància d'accés prou senzill com perquè s'estigui estenent el seu ús. I normalitzant-se.
A tot això cal sumar un seguit de resolucions judicials que dignifiquen ben poc a qui les dicta. De la sentència de "la Manada", passant per la darrera de l'Audiència de Lleida que condemna per abusos, i no per agressió, a dos homes que van violar a una jove, al·legant que malgrat que la víctima va plorar i va demanar que paressin, els agressors no van usar la violència i la intimidació.
Som conscients realment del que va viure aquella noia? Podem imaginar, en aquell instant dramàtic, la mirada d'algun dels nostres éssers estimats? Fem-ho, siusplau, per un segon. Ho podem suportar? I finament, hi pot haver una humiliació més gran per aquella noia, després de la tragèdia que va viure, que aquesta sentència?
Col·lectivament no ens ho prenem prou seriosament. I no abordem el drama que hi ha darrera de cada agressió amb prou consciència de les conseqüències devastadores per les víctimes. De l'impacte vital i posterior malson que viu la dona, que marca i condiciona la resta de la seva vida.
No en parlem prou, ni en tenim consciència de l'abast de la tragèdia. Del calvari que viuen. De com la dona que l'ha patit resta per sempre marcada per aquesta barbaritat a la que ha estat sotmesa. Un drama present a cada minut de la seva existència. Una tortura física i psicològica que perdura en diferit, per sempre més.
No s'està banalitzant, certament. Però estic persuadit que no estem fent col·lectivament tot el que està al nostre abast. Ni expliquem suficientment el drama que suposa. Cal explicar-lo, que la gent ho conegui, que els joves ho sentin. Que sentin les veus, observin les cares, els ulls i el dolor interior de les víctimes. Conèixer els suïcidis que provoca, les afeccions psicològiques, la tristesa, la desesperació. Posar llum i rostre al dolor.
Ens hem d'exigir una reacció. El moviment feminista porta masses anys reclamant un major compromís. I sovint, en solitari i incomprensió. Som davant una emergència nacional. Si, ho és. I en conec poques com aquesta a la nostra societat. I hem de prendre mesures determinades i d'urgència.
Per una banda, recursos. I no escatimar-los. En seguretat, educació i investigació. Que ens doti de mitjans per atendre aquesta tragèdia, i de la capacitat de reacció davant les noves formes de violència. Per exemple, cal una acció policial coordinada contra el comerç i l'ús de les drogues que paralitzen la voluntat i la memòria de les dones per agredir-les.
I, segurament, són necessaris canvis legislatius per penar de forma exemplar, no només el comerç i les agressions derivades de la seva administració, sinó també la tinença.
I, paral·lelament, des de la judicatura cal més compromís. Són milers els jutges que cada dia malden per defensar els drets de les dones i protegir-les. I que tenen la sensibilitat per administrar, en majúscules, justícia, també, en aquest àmbit.
Ara bé, l'emergència és de tal magnitud que no és suficient. Necessiten més mitjans per poder abordar i donar resposta al volum de denúncies. Mitjans per jutjar però també per fer el seguiment, per protegir, per acompanyar, per dignificar. I això té a veure amb el tracte, la cura del seu estat en tot el procediment i naturalment, la celeritat del mateix per no obligar a reproduir anys més tard, de nou, els fets. I amb sentències justes.
Els jutges i magistrats són dels col·lectius més sensibles davant aquest drama, perquè el viuen diàriament i ells sí, han vist els ulls, la veu i conegut el relat en primera persona de les aberracions que cada dia pateixen moltes dones. Però necessiten més formació específica. Per conèixer més i millor les necessitats de les víctimes.
I naturalment, també doctrina nítida i clara. I els canvis legislatius necessaris per donar justa resposta a aquests delictes. I si, també actuacions disciplinàries contra aquells que dicten sentències indignes. I contra mal nascuts com el repugnant degenerat Sánchez Dragó, que vomita declaracions que haurien de tenir conseqüències penals.
Hem de donar un missatge clar al conjunt de la societat, i particularment als joves, que aquesta és una prioritat. Perquè hem decidit que ens neguem a viure a un País on les dones siguin tan vulnerables a la barbàrie.
Cal canviar de registre. I no és fàcil. Són molts anys en el que la mirada de l'home ha interpretat el món i l'ha explicat. Tenim el deure de fer-ho. I especialment és un repte que tenim els homes si volem acostar-nos plenament a la condició d'ésser humans.
Ara bé, que aquest debat i acció de fons no ens faci minimitzar l'exigència i la urgència del present. I aquesta ens interpel·la ara i aquí. Lluitar, sense reserves, per abordar l'emergència social de les agressions a les dones. I això requereix mitjans, determinació política, modificacions legislatives. I unitat. Perquè això no hauria d'anar d'un partit o d'un altre, sinó de dignitat col·lectiva.