Finalment s’ha confirmat el vot contrari a la pròrroga de l’estat d’alarma per part d’ERC. Així, la majoria que va permetre la investidura de Pedro Sánchez no ha facilitat la pròrroga. Un fet especialment rellevant i que pot tenir conseqüències polítiques més enllà de la mateixa votació.
El govern de l’Estat ha gestionat de forma maldestra la relació amb els seus socis d’investidura en aquesta crisi. Per cultura política, per manca de voluntat o perquè els esdeveniments els han superat. Sorprèn perquè hi ha persones claus al capdavant de la crisi que em consta, més enllà de discrepàncies polítiques, la seva capacitat de travar complicitats amb els qui no pensen exactament com ells.
Han actuat prescindint dels seus possibles aliats. Els ho diuen tots, fins i tot representant de comunitats autònomes governades pel PSOE han manifestat el seu malestar. Els han ignorat i han mantingut inalterat un full de ruta i un relat que els ha incomodat. I ho sabien, perquè els ho han dit mantes vegades. I en política, i segurament a la vida en general, cal cuidar les accions i també les formes. El més trist de tot, és que el govern podria haver fet a grans trets les mateixes actuacions en la lluita contra la pandèmia, cooperant, dialogant i mantenint una actitud diferent.
Malgrat això, planteja alguns interrogants el vot contrari a la pròrroga de l’estat d’alarma. I particularment, per part dels qui van facilitar la investidura. En aquest cas, Esquerra Republicana de Catalunya. D’entrada em sembla un error. No tant per les conseqüències d’una eventual derogació de l’estat d’alarma. Com era previsible el govern ha trobat suports, atorgant una notorietat a C’s que els resultats no els van donar.
Tampoc pel què diran. És veritat que una part de l’independentisme els felicitarà amb la boca petita per aquesta decisió, mentre seguiran clamant al cel pel seu greu error de facilitar la investidura. Alhora, els donaran sorneguerament la benvinguda a les seves posicions tot recordant-los, que ells ja ho deien. Per altra banda, des d’altres sectors polítics es voldrà apuntalar la idea de la manca de fiabilitat d’ERC i la seva innata por a ser acusat d’impurs. En política això es dona per descomptat, i cadascú sabrà si això respon o no a la realitat. En qualsevol cas, forma part del paisatge i del legítim dret de les forces polítiques a denunciar les posicions dels adversaris. I, en aquest cas, ERC ha de valorar si aquests dos relats resultaran creïbles o no a l’opinió pública.
La decisió d’ERC planteja interrogants també per raons d’oportunitat política. En un tema tan delicat i sensible, en el qual els sentiments estan a flor de pell pel dolor que s’ha patit, canviar la posició posant contra les cordes al govern difícilment té cap lectura positiva. Transmet la sensació que respon a una decisió política i no sembla que el moment, al bell mig de la crisi de la COVID-19, sigui el més adequat.
Aquesta decisió, a més, abona el discurs del res és possible, una opció que és legítima, per descomptat. El discurs de què tots són iguals i que és indiferent qui governi a Espanya. Malgrat no sigui la voluntat d’ERC ni la seva posició política, però determinades accions en política sovint s’escapen de la darrera voluntat del seu titular i adquireixen vida pròpia. Tan de bo no sigui així.
I per coherència. Sovint és cert que tot admet diferents lectures. A voltes, posicions ben antagòniques tenen la seva explicació i totes elles una part de raó. Perquè la vida en general i cada situació en particular, pot ser observada des de mirades diferents -tan ben expressada per Salvador Espriu en la metàfora del mirall trencat en mil pedaços-, fruit de les circumstàncies de cadascú. I sent cert això, també ho és, que no es pot mantenir una posició i la contrària.
Una actitud política d’escolta activa i d’empatia, és imprescindible per entendre les posicions dels altres, les raons que les sustenten i per establir diàlegs constructius, modular les teves posicions i fer pedagogia respecte d'allò que es defensa. Però això res té a veure amb pretendre defensar una cosa i la contrària i que s’entengui.
I més enllà dels fets i de la votació concreta, que segurament té les seves raons, cal analitzar com serà llegida, quina interpretació política es donarà del posicionament en un moment tan rellevant. I a ningú se li pot escapar que una decisió d’aquesta naturalesa pot ser interpretat com un gir, un canvi d’orientació. I aquesta lectura té unes conseqüències que van molt més enllà d’aquesta votació. Té a veure amb quin és el relat hegemònic del sobiranisme a Catalunya i, per tant, en la seva capacitat de sumar o, per contra, de mantenir els blocs cada dia més estancs i impermeables.
Tant de bo no sigui així. Perquè hi ha una part rellevant de la societat catalana que reclama una força política que sense renunciar a cap dels seus principis, sigui capaç de transcendir als blocs, obtenir suports plurals i dialogar amb tothom que ho desitgi. I de construir majories. I fer-ho des de la lleialtat a les seves conviccions, des de la coherència amb el seu passat i l’orgull pel sacrifici de tantes persones concretes que paguen avui injustament haver defensat les seves legítimes posicions.
No només ho necessita el país sinó que justament aquesta actitud és la que l’ha fet créixer els darrers anys. Perquè més enllà de l’opinió tuitada, respon a una majoria social.
Potser la lògica de les coses va per un altre camí. En qualsevol cas, és responsabilitat de qui té el privilegi d’opinar a un mitjà de comunicació, dir allò que potser no es vol escoltar. I fer-ho des de l'honestedat i les conviccions. I naturalment, també, des de la modèstia de saber que pot estar equivocat.
El govern de l’Estat ha gestionat de forma maldestra la relació amb els seus socis d’investidura en aquesta crisi. Per cultura política, per manca de voluntat o perquè els esdeveniments els han superat. Sorprèn perquè hi ha persones claus al capdavant de la crisi que em consta, més enllà de discrepàncies polítiques, la seva capacitat de travar complicitats amb els qui no pensen exactament com ells.
Han actuat prescindint dels seus possibles aliats. Els ho diuen tots, fins i tot representant de comunitats autònomes governades pel PSOE han manifestat el seu malestar. Els han ignorat i han mantingut inalterat un full de ruta i un relat que els ha incomodat. I ho sabien, perquè els ho han dit mantes vegades. I en política, i segurament a la vida en general, cal cuidar les accions i també les formes. El més trist de tot, és que el govern podria haver fet a grans trets les mateixes actuacions en la lluita contra la pandèmia, cooperant, dialogant i mantenint una actitud diferent.
Malgrat això, planteja alguns interrogants el vot contrari a la pròrroga de l’estat d’alarma. I particularment, per part dels qui van facilitar la investidura. En aquest cas, Esquerra Republicana de Catalunya. D’entrada em sembla un error. No tant per les conseqüències d’una eventual derogació de l’estat d’alarma. Com era previsible el govern ha trobat suports, atorgant una notorietat a C’s que els resultats no els van donar.
Tampoc pel què diran. És veritat que una part de l’independentisme els felicitarà amb la boca petita per aquesta decisió, mentre seguiran clamant al cel pel seu greu error de facilitar la investidura. Alhora, els donaran sorneguerament la benvinguda a les seves posicions tot recordant-los, que ells ja ho deien. Per altra banda, des d’altres sectors polítics es voldrà apuntalar la idea de la manca de fiabilitat d’ERC i la seva innata por a ser acusat d’impurs. En política això es dona per descomptat, i cadascú sabrà si això respon o no a la realitat. En qualsevol cas, forma part del paisatge i del legítim dret de les forces polítiques a denunciar les posicions dels adversaris. I, en aquest cas, ERC ha de valorar si aquests dos relats resultaran creïbles o no a l’opinió pública.
La decisió d’ERC planteja interrogants també per raons d’oportunitat política. En un tema tan delicat i sensible, en el qual els sentiments estan a flor de pell pel dolor que s’ha patit, canviar la posició posant contra les cordes al govern difícilment té cap lectura positiva. Transmet la sensació que respon a una decisió política i no sembla que el moment, al bell mig de la crisi de la COVID-19, sigui el més adequat.
Aquesta decisió, a més, abona el discurs del res és possible, una opció que és legítima, per descomptat. El discurs de què tots són iguals i que és indiferent qui governi a Espanya. Malgrat no sigui la voluntat d’ERC ni la seva posició política, però determinades accions en política sovint s’escapen de la darrera voluntat del seu titular i adquireixen vida pròpia. Tan de bo no sigui així.
I per coherència. Sovint és cert que tot admet diferents lectures. A voltes, posicions ben antagòniques tenen la seva explicació i totes elles una part de raó. Perquè la vida en general i cada situació en particular, pot ser observada des de mirades diferents -tan ben expressada per Salvador Espriu en la metàfora del mirall trencat en mil pedaços-, fruit de les circumstàncies de cadascú. I sent cert això, també ho és, que no es pot mantenir una posició i la contrària.
Una actitud política d’escolta activa i d’empatia, és imprescindible per entendre les posicions dels altres, les raons que les sustenten i per establir diàlegs constructius, modular les teves posicions i fer pedagogia respecte d'allò que es defensa. Però això res té a veure amb pretendre defensar una cosa i la contrària i que s’entengui.
I més enllà dels fets i de la votació concreta, que segurament té les seves raons, cal analitzar com serà llegida, quina interpretació política es donarà del posicionament en un moment tan rellevant. I a ningú se li pot escapar que una decisió d’aquesta naturalesa pot ser interpretat com un gir, un canvi d’orientació. I aquesta lectura té unes conseqüències que van molt més enllà d’aquesta votació. Té a veure amb quin és el relat hegemònic del sobiranisme a Catalunya i, per tant, en la seva capacitat de sumar o, per contra, de mantenir els blocs cada dia més estancs i impermeables.
Tant de bo no sigui així. Perquè hi ha una part rellevant de la societat catalana que reclama una força política que sense renunciar a cap dels seus principis, sigui capaç de transcendir als blocs, obtenir suports plurals i dialogar amb tothom que ho desitgi. I de construir majories. I fer-ho des de la lleialtat a les seves conviccions, des de la coherència amb el seu passat i l’orgull pel sacrifici de tantes persones concretes que paguen avui injustament haver defensat les seves legítimes posicions.
No només ho necessita el país sinó que justament aquesta actitud és la que l’ha fet créixer els darrers anys. Perquè més enllà de l’opinió tuitada, respon a una majoria social.
Potser la lògica de les coses va per un altre camí. En qualsevol cas, és responsabilitat de qui té el privilegi d’opinar a un mitjà de comunicació, dir allò que potser no es vol escoltar. I fer-ho des de l'honestedat i les conviccions. I naturalment, també, des de la modèstia de saber que pot estar equivocat.