Aquests dies hem tingut l'oportunitat de reflexionar sobre la salut. Fruit de la COVID-19 aquest debat ha estat hegemònic arreu del Planeta. Ara coneixem que és una pandèmia, hem practicat el confinament i ens hem familiaritat amb terminologia fins ara desconeguda per una majoria. Asimptomàtic, 'fases de desescalada', patologies prèvies, grups de risc, mutacions del virus o persones immunodeprimides han passat a formar part del nostre paisatge lingüístic.
Aquest aprenentatge ha estat necessari per a una majoria. Sempre hi ha els qui en saben més que els científics. Profetes que s'han convertit de la nit al dia en experts, pontificant a tort i a dret com ho fan habitualment sobre tots els temes. Amb arrogància, displicència i manca de respecte al discrepant. Fins al punt de responsabilitzar de les morts a qui no està alineat a les seves files.
El maleït virus, a molts, ens ha regalat temps. No a aquells que ho han donat tot i més per garantir les nostres necessitats bàsiques. Per això, el sentit aplaudiment diari al personal sanitari, als qui tenen cura de les persones amb dependència o als transportistes, pagesos i ramaders, serveis de neteja, paradistes dels mercats o personal dels supermercats que, amb tants d'altres, han estat essencials, mai més ben dit, per transitar per aquesta tragèdia.
També angoixes. Als qui han patit en primera persona la malaltia o els qui han perdut familiars i amics. I angoixa pel futur. Les perspectives econòmiques són realment esfereïdores i lògicament són milions els ciutadans que temen que una nova crisi sacsegi les nostres vides, de nou.
Tanmateix, el maleït virus ens ha regalat la possibilitat d'analitzar les coses des d'una altra mirada. Més pausada, més assossegada. Hem constatat la capacitat de l'ésser humà per impulsar les millors iniciatives. S'ha desplegat la solidaritat i l'empatia com en comptadíssimes ocasions. I hem generat un sentiment de comunitat i d'espècie que caldria aprofitar, retenir.
Som vulnerables i ho hem constatat de forma cruel. I potser, només potser, ens hem adonat que no som tan poderosos, que ens necessitem els uns als altres, i que cal reorientar l'ordre de les nostres prioritats. Individualment i col·lectivament.
Sí, cal que ens cuidem més. Ens ho hem dit cada dia a través de missatges, cançons i paraules. Hem de vetllar per la nostra salut. Recuperar hàbits saludables. Fer exercici, menjar equilibradament o fer un ús més raonable del vehicle privat. I cuidar als nostres, família i amics. Veure'ns, enraonar, abraçar-nos i estimar-nos. Perquè el temps se'ns escapa sense donar-nos compte.
I col·lectivament hem de repensar-nos. I aquesta necessitat convida a un replantejament de les prioritats. Una reflexió que ens interpel·la a tots i molt particularment als responsables polítics. Però, no només. Tenim a les nostres mans, una oportunitat. I no hauríem de desaprofitar-la.
Hem constatat que necessitem d'un servei de salut ben dotat. Amb més recursos i més professionals. Retribuïts com els correspon. I sabem, també, que la salut va molt més enllà del diagnòstic i el tractament de malalties. Té a veure amb més factors. El treball i la seva qualitat, els serveis de cura i atenció a la gent gran i a les persones amb discapacitat. O l'alimentació i, per tant, la necessitat situar al lloc que el correspon el sector primari del nostre País. No només perquè són garantia de la qualitat de la producció, sinó perquè ho són també de l'equilibri territorial i de la preservació del nostre entorn. I, naturalment, la regulació, al servei de la majoria, de tot el cicle de generació d'energia o una legislació urbanística informada per la preservació de l'entorn.
I garantir un ingrés mínim a tots els ciutadans. És condició necessària si volem parlar de salut des d'aquesta dimensió holística. Sí, perquè una societat que tolera impunement que un percentatge de les famílies no puguin ni alimentar correctament als seus fills, és una societat malalta. Ferida de mort. Que estressa greument a una part rellevant de ciutadans i que perpetua generació darrera generació la desigualtat i l'exclusió. És un deure inexcusable. Per dignitat de la persona, de la mateixa societat i pel reconeixement social de la seva condició.
I finalment l'educació. Hem parlat molt aquests dies de serveis essencials. I què és sinó essencial, l'educació. Pels nostres fills, per les seves famílies i pel conjunt de la societat. Anton Costas afirmava fa pocs dies que deixar als nens i les nenes sense escola no compensa el mal que causa. Sobretot als més pobres, molts dels quals, entre altres coses, s'alimenten a les escoles. I això també és salut pública. Cal tornar com més aviat millor l'activitat als centres. Amb prudència i ordenadament, però si podem mantenir obertes les fàbriques, i ho hem de fer, hem de poder obrir les escoles.
Tot això té a veure amb la reordenació individual icol·lectiva de les prioritats, gairebé com a espècie. Un canvi que interpel·la a tots i totes. Fa cinc dies recordàvem la mort fa 83 anys d'Antonio Gramsci. I avui de nou, com ell reclamava, cal apartar-nos del conformisme i de la indiferència, aliades de l'statu quo. Exigim-nos, com feu ell ara fa un segle, el deure de prendre partit per un Món millor i més decent.
Pot semblar un brindis al sol i fins i tot naïf. Però, quina és, sinó, l'alternativa? Poques vegades la natura ens ha avisat amb tanta claredat. A tot el planeta alhora. Un sotrac que podem ignorar o extreure'n conclusions i ser coherent amb elles. L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Podem refugiar-nos en la por i l'egoisme o caminar amb reformes possibles i útils cap a un món una mica millor, i per tant, més saludable.
Aquest aprenentatge ha estat necessari per a una majoria. Sempre hi ha els qui en saben més que els científics. Profetes que s'han convertit de la nit al dia en experts, pontificant a tort i a dret com ho fan habitualment sobre tots els temes. Amb arrogància, displicència i manca de respecte al discrepant. Fins al punt de responsabilitzar de les morts a qui no està alineat a les seves files.
El maleït virus, a molts, ens ha regalat temps. No a aquells que ho han donat tot i més per garantir les nostres necessitats bàsiques. Per això, el sentit aplaudiment diari al personal sanitari, als qui tenen cura de les persones amb dependència o als transportistes, pagesos i ramaders, serveis de neteja, paradistes dels mercats o personal dels supermercats que, amb tants d'altres, han estat essencials, mai més ben dit, per transitar per aquesta tragèdia.
També angoixes. Als qui han patit en primera persona la malaltia o els qui han perdut familiars i amics. I angoixa pel futur. Les perspectives econòmiques són realment esfereïdores i lògicament són milions els ciutadans que temen que una nova crisi sacsegi les nostres vides, de nou.
Tanmateix, el maleït virus ens ha regalat la possibilitat d'analitzar les coses des d'una altra mirada. Més pausada, més assossegada. Hem constatat la capacitat de l'ésser humà per impulsar les millors iniciatives. S'ha desplegat la solidaritat i l'empatia com en comptadíssimes ocasions. I hem generat un sentiment de comunitat i d'espècie que caldria aprofitar, retenir.
Som vulnerables i ho hem constatat de forma cruel. I potser, només potser, ens hem adonat que no som tan poderosos, que ens necessitem els uns als altres, i que cal reorientar l'ordre de les nostres prioritats. Individualment i col·lectivament.
Sí, cal que ens cuidem més. Ens ho hem dit cada dia a través de missatges, cançons i paraules. Hem de vetllar per la nostra salut. Recuperar hàbits saludables. Fer exercici, menjar equilibradament o fer un ús més raonable del vehicle privat. I cuidar als nostres, família i amics. Veure'ns, enraonar, abraçar-nos i estimar-nos. Perquè el temps se'ns escapa sense donar-nos compte.
I col·lectivament hem de repensar-nos. I aquesta necessitat convida a un replantejament de les prioritats. Una reflexió que ens interpel·la a tots i molt particularment als responsables polítics. Però, no només. Tenim a les nostres mans, una oportunitat. I no hauríem de desaprofitar-la.
Hem constatat que necessitem d'un servei de salut ben dotat. Amb més recursos i més professionals. Retribuïts com els correspon. I sabem, també, que la salut va molt més enllà del diagnòstic i el tractament de malalties. Té a veure amb més factors. El treball i la seva qualitat, els serveis de cura i atenció a la gent gran i a les persones amb discapacitat. O l'alimentació i, per tant, la necessitat situar al lloc que el correspon el sector primari del nostre País. No només perquè són garantia de la qualitat de la producció, sinó perquè ho són també de l'equilibri territorial i de la preservació del nostre entorn. I, naturalment, la regulació, al servei de la majoria, de tot el cicle de generació d'energia o una legislació urbanística informada per la preservació de l'entorn.
I garantir un ingrés mínim a tots els ciutadans. És condició necessària si volem parlar de salut des d'aquesta dimensió holística. Sí, perquè una societat que tolera impunement que un percentatge de les famílies no puguin ni alimentar correctament als seus fills, és una societat malalta. Ferida de mort. Que estressa greument a una part rellevant de ciutadans i que perpetua generació darrera generació la desigualtat i l'exclusió. És un deure inexcusable. Per dignitat de la persona, de la mateixa societat i pel reconeixement social de la seva condició.
I finalment l'educació. Hem parlat molt aquests dies de serveis essencials. I què és sinó essencial, l'educació. Pels nostres fills, per les seves famílies i pel conjunt de la societat. Anton Costas afirmava fa pocs dies que deixar als nens i les nenes sense escola no compensa el mal que causa. Sobretot als més pobres, molts dels quals, entre altres coses, s'alimenten a les escoles. I això també és salut pública. Cal tornar com més aviat millor l'activitat als centres. Amb prudència i ordenadament, però si podem mantenir obertes les fàbriques, i ho hem de fer, hem de poder obrir les escoles.
Tot això té a veure amb la reordenació individual icol·lectiva de les prioritats, gairebé com a espècie. Un canvi que interpel·la a tots i totes. Fa cinc dies recordàvem la mort fa 83 anys d'Antonio Gramsci. I avui de nou, com ell reclamava, cal apartar-nos del conformisme i de la indiferència, aliades de l'statu quo. Exigim-nos, com feu ell ara fa un segle, el deure de prendre partit per un Món millor i més decent.
Pot semblar un brindis al sol i fins i tot naïf. Però, quina és, sinó, l'alternativa? Poques vegades la natura ens ha avisat amb tanta claredat. A tot el planeta alhora. Un sotrac que podem ignorar o extreure'n conclusions i ser coherent amb elles. L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Podem refugiar-nos en la por i l'egoisme o caminar amb reformes possibles i útils cap a un món una mica millor, i per tant, més saludable.