Aquesta setmana ha fet un any que el jutge ultraconservador Manuel Marchena donava el "vist per sentència" al judici del Procés. Una formalitat, perquè estava vist per sentència des de que el govern del PP, VOX, les estructures obscures de l’Estat amb la complicitat activa del Monarca i el silenci culpable d’una bona part de l’esquerra, va decidir resoldre el conflicte polític a garrotades. Primer, obrint una causa general contra l’independentisme de la mà d’una policia patriòtica, una fiscalia patriòtica i sectors de la judicatura afins. Patriotisme de casta, al servei de preservar els privilegis que han mantingut durant dècades. De fet, durant segles.
Posteriorment colpejant el dia 1 d’octubre als votants per atemorir a la població i finalment simulant, amb tota la pompa, un judici per escapçar els dirigents del moviment independentista, tancant-los entre reixes. És difícil d’oblidar la imatge de la vicepresidenta Sainz de Santamaria, en un estat perfectament descriptible, vantant-se de les seves proeses aniquiladores.
I tot amb el silenci culpable de molta gent. Massa. També de sectors d’esquerres que avui es posen les mans al cap quan el mateix Pérez de los Cobos, al servei dels ultres de sempre, inventa informes per fer caure al govern PSOE/Unidas Podemos. Sí, el mateix que quan actuava contra el referèndum amb escandaloses falsedats, que la immensa majoria de la premsa espanyola evitava denunciar. El mateix que mentia al judici amb total impunitat davant d’un tribunal que impedia de fer cap acarament per posar llum a les seves insidies.
Un feixista mai pot ser un aliat, estimats amics. Mai. Encara que a voltes pugui semblar un aliat útil. Perquè sempre són ells els qui utilitzen als altres. I quan ha acabat amb un, després van a pels següents. Perquè no estan disposats a perdre els privilegis, les portes giratòries, les complicitats amb les grans companyies, les influències, les adjudicacions i la impunitat. És així de senzill, de cruel i d’evident.
Resulta al·lucinant llegir, ara, que l’advocacia de l’Estat afirma que hi ha una causa general contra el govern d’Espanya i denunciar l’existència d’informes falsos de la Guardia Civil creats a instàncies del General Pérez de los Cobos. Sinó fos que hi ha tanta gent patint, seria per recargolar-se de riure. Vaig tenir temptacions de suggerir-li a l’enorme lletrat Andreu Van Den Eyde, que li fes arribar les al·legacions formulades per ell a l’inici del judici. Les podrien incorporar i no haurien ni de canviar els noms.
Aquesta gent no té aturador. Els és igual tot. Arruïnar econòmicament als adversaris, destrossar la vida a bona gent posant-los a la presó anys i més anys amb calumnies o trencar la cara a votants innocents. Ho han demostrat durant dècades. Almenys dels de 1936. El seu pas per la història el podem resseguir, i és el rastre de la repressió i de la cultura de l’odi. Un comportament que persisteix a llocs rellevants. Al Suprem, al Tribunal de Comptes, a la policia, a la Guardia Civil i a d’altres altes instàncies de l’Estat.
Espanya no és una dictadura. I afirmar això genera sovint incomprensió perquè hi ha molt patiment. I ho entenc. Però, Espanya no és una dictadura. És una democràcia. Ara bé, hi ha franquisme a llocs claus del poder. I està organitzat. I es mobilitza. I actua sense pietat. I això passa a Espanya i no passa a altres països del nostre entorn perquè venim d’on venim. I els hereus del franquisme hi són i amb força a rellevants instàncies del poder. Per això s’atreveixen, fins i tot, a fer un pols al govern. Perquè es senten forts i impunes. I saben que sovint l’esquerra, malgrat ser majoritària, no s’atreveix amb ells.
Ara que hi ha plena consciència que van a per tots els qui posen en risc els seus privilegis, assumim el repte. Encara que sigui molts anys tard. A aquesta gent se la combat de cara. Amb fermesa, sense dubtar. Perquè ens ho juguem tot, tots. La democràcia i la llibertat i un major grau de justícia social. És així de clar.
Si un govern progressista a Espanya assumeix, sense reserves, rescabalar les institucions dels sectors que les usen al servei de la seva ideologia de l’odi, tindrà, no en tinc cap dubte, el suport incondicional del sobiranisme català. El repte és gegantí, però el deure és inexcusable.
Una darrera qüestió. No ens n’oblidem. Segueixen a la presó. O forçats a viure lluny de casa. Segueix la repressió. Pels presos, que no només els mantenen reclosos sinó que pateixen un escrutini, per part de la fiscalia, cada vegada que exerceixen els seus drets com a presidiaris. Fins i tot aquests drets els volen negar. Perquè l’odi i l’afany de venjança no té cap límit ni mesura. I més enllà d’ells, es manté la repressió pels qui resten inhabilitats o pendents de judici per haver posat les urnes. O la persecució econòmica per arruïnar la seva vida i la de les seves famílies.
Tot és manté inalterat. El full de ruta de la venjança segueix el seu curs. I no tornarà la normalitat, ni nova ni vella, si això no es reverteix. Sinó s’atura d’una vegada per totes i els retornen els seus drets. I és aquí on neix la proposta de l’amnistia i la raó per la qual aplega amplis consensos a Catalunya.
Es pot ser independentista o no ser-ho. Però qualsevol persona cabal a Espanya sap que només des del diàleg polític es reconduiran les coses. I aquest només serà possible i podrà oferir resultats plausibles si es frena la via de la repressió i es reverteixen les injustícies comeses.
Ens ho juguem tot, sí. I estan masses coses en joc. Cal reaccionar. Al servei de la democràcia i la justícia social que mai existirà amb els estàndars que la gent progressista aspira, a un Estat amb les inèrcies d’un passat tan fosc. Democràcia o involució. Repressió o llibertat. A la mà del govern d’Espanya i de l’esquerra espanyola està la resposta. Teniu la paraula.
Posteriorment colpejant el dia 1 d’octubre als votants per atemorir a la població i finalment simulant, amb tota la pompa, un judici per escapçar els dirigents del moviment independentista, tancant-los entre reixes. És difícil d’oblidar la imatge de la vicepresidenta Sainz de Santamaria, en un estat perfectament descriptible, vantant-se de les seves proeses aniquiladores.
I tot amb el silenci culpable de molta gent. Massa. També de sectors d’esquerres que avui es posen les mans al cap quan el mateix Pérez de los Cobos, al servei dels ultres de sempre, inventa informes per fer caure al govern PSOE/Unidas Podemos. Sí, el mateix que quan actuava contra el referèndum amb escandaloses falsedats, que la immensa majoria de la premsa espanyola evitava denunciar. El mateix que mentia al judici amb total impunitat davant d’un tribunal que impedia de fer cap acarament per posar llum a les seves insidies.
Un feixista mai pot ser un aliat, estimats amics. Mai. Encara que a voltes pugui semblar un aliat útil. Perquè sempre són ells els qui utilitzen als altres. I quan ha acabat amb un, després van a pels següents. Perquè no estan disposats a perdre els privilegis, les portes giratòries, les complicitats amb les grans companyies, les influències, les adjudicacions i la impunitat. És així de senzill, de cruel i d’evident.
Resulta al·lucinant llegir, ara, que l’advocacia de l’Estat afirma que hi ha una causa general contra el govern d’Espanya i denunciar l’existència d’informes falsos de la Guardia Civil creats a instàncies del General Pérez de los Cobos. Sinó fos que hi ha tanta gent patint, seria per recargolar-se de riure. Vaig tenir temptacions de suggerir-li a l’enorme lletrat Andreu Van Den Eyde, que li fes arribar les al·legacions formulades per ell a l’inici del judici. Les podrien incorporar i no haurien ni de canviar els noms.
Aquesta gent no té aturador. Els és igual tot. Arruïnar econòmicament als adversaris, destrossar la vida a bona gent posant-los a la presó anys i més anys amb calumnies o trencar la cara a votants innocents. Ho han demostrat durant dècades. Almenys dels de 1936. El seu pas per la història el podem resseguir, i és el rastre de la repressió i de la cultura de l’odi. Un comportament que persisteix a llocs rellevants. Al Suprem, al Tribunal de Comptes, a la policia, a la Guardia Civil i a d’altres altes instàncies de l’Estat.
Espanya no és una dictadura. I afirmar això genera sovint incomprensió perquè hi ha molt patiment. I ho entenc. Però, Espanya no és una dictadura. És una democràcia. Ara bé, hi ha franquisme a llocs claus del poder. I està organitzat. I es mobilitza. I actua sense pietat. I això passa a Espanya i no passa a altres països del nostre entorn perquè venim d’on venim. I els hereus del franquisme hi són i amb força a rellevants instàncies del poder. Per això s’atreveixen, fins i tot, a fer un pols al govern. Perquè es senten forts i impunes. I saben que sovint l’esquerra, malgrat ser majoritària, no s’atreveix amb ells.
Ara que hi ha plena consciència que van a per tots els qui posen en risc els seus privilegis, assumim el repte. Encara que sigui molts anys tard. A aquesta gent se la combat de cara. Amb fermesa, sense dubtar. Perquè ens ho juguem tot, tots. La democràcia i la llibertat i un major grau de justícia social. És així de clar.
Si un govern progressista a Espanya assumeix, sense reserves, rescabalar les institucions dels sectors que les usen al servei de la seva ideologia de l’odi, tindrà, no en tinc cap dubte, el suport incondicional del sobiranisme català. El repte és gegantí, però el deure és inexcusable.
Una darrera qüestió. No ens n’oblidem. Segueixen a la presó. O forçats a viure lluny de casa. Segueix la repressió. Pels presos, que no només els mantenen reclosos sinó que pateixen un escrutini, per part de la fiscalia, cada vegada que exerceixen els seus drets com a presidiaris. Fins i tot aquests drets els volen negar. Perquè l’odi i l’afany de venjança no té cap límit ni mesura. I més enllà d’ells, es manté la repressió pels qui resten inhabilitats o pendents de judici per haver posat les urnes. O la persecució econòmica per arruïnar la seva vida i la de les seves famílies.
Tot és manté inalterat. El full de ruta de la venjança segueix el seu curs. I no tornarà la normalitat, ni nova ni vella, si això no es reverteix. Sinó s’atura d’una vegada per totes i els retornen els seus drets. I és aquí on neix la proposta de l’amnistia i la raó per la qual aplega amplis consensos a Catalunya.
Es pot ser independentista o no ser-ho. Però qualsevol persona cabal a Espanya sap que només des del diàleg polític es reconduiran les coses. I aquest només serà possible i podrà oferir resultats plausibles si es frena la via de la repressió i es reverteixen les injustícies comeses.
Ens ho juguem tot, sí. I estan masses coses en joc. Cal reaccionar. Al servei de la democràcia i la justícia social que mai existirà amb els estàndars que la gent progressista aspira, a un Estat amb les inèrcies d’un passat tan fosc. Democràcia o involució. Repressió o llibertat. A la mà del govern d’Espanya i de l’esquerra espanyola està la resposta. Teniu la paraula.