La noticia ha sorprès. Els parlo d’aquesta noticia sobre la creació del Ministeri de la Soledat que la primera ministra britànica, Theresa May, ha anunciat que vol que sigui una realitat com més aviat millor. I, de seguida, ens n’hem adonat que potser no és cap ximpleria i que cal una intervenció pública, una política social real i ben feta basada en l’acció cívica que pugui prevenir aquestes situacions i un cop ja és massa tard, poder ajudar a revertir la situació i fer-la més suportable.
La soledat també afecta moltíssimes persones a casa nostra. I a continuació ens hem preguntat i per què no es copia la idea, aquí? No he sentit cap responsable polític que es pronunciï al respecte. Com gairebé sempre passa en aquestes qüestions, les solucions sorgiran de la societat perquè aquí,per desgràcia no podem apel·lar a la gran virtut britànica que consisteix en veure la realitat , és a dir les coses tal com són, admetre aquesta realitat, i intentar seriosament fer-hi alguna cosa, arromangar-se si es tracta d’una realitat dolenta per mirar de canviar-la pel bé dels seus ciutadans.
Aquí es mira cap a una altra banda o es nega la realitat, directament. Per això insisteixo que malgrat s’ha de demanar una política social efectiva el que cal reactivar és el que ja existia abans i, que en diversos llocs no ha desaparegut mai. M’estic referint a l’enfortiment de l’esperit de comunitat. Això vol dir reforçar el teixit associatiu, afavorir el vincles socials a través d’entitats i associacions veïnals que organitzen i s’organitzen en els barris, pobles i ciutats. Un potencial humà que sempre ha suposat un xarxa de complicitats i, per tant, de solidaritat quan convé. Aquest sentiment de pertinença a una comunitat que es reforça compartint activitats que les noves societats han anat esborrant dels mapes s’ha de tornar a recuperar.
No n’hi ha prou de demanar a les administracions que hi facin alguna cosa. Que les persones estiguin soles, quedin aïllades i no tingui ningú amb qui intercanviar un senzill “hola bon dia, quina fred que fa, avui?” ens hauria de tocar el voraviu a tots plegats i no pensar que es tracta d’un fet aïllat.
La soledat també afecta moltíssimes persones a casa nostra. I a continuació ens hem preguntat i per què no es copia la idea, aquí? No he sentit cap responsable polític que es pronunciï al respecte. Com gairebé sempre passa en aquestes qüestions, les solucions sorgiran de la societat perquè aquí,per desgràcia no podem apel·lar a la gran virtut britànica que consisteix en veure la realitat , és a dir les coses tal com són, admetre aquesta realitat, i intentar seriosament fer-hi alguna cosa, arromangar-se si es tracta d’una realitat dolenta per mirar de canviar-la pel bé dels seus ciutadans.
Aquí es mira cap a una altra banda o es nega la realitat, directament. Per això insisteixo que malgrat s’ha de demanar una política social efectiva el que cal reactivar és el que ja existia abans i, que en diversos llocs no ha desaparegut mai. M’estic referint a l’enfortiment de l’esperit de comunitat. Això vol dir reforçar el teixit associatiu, afavorir el vincles socials a través d’entitats i associacions veïnals que organitzen i s’organitzen en els barris, pobles i ciutats. Un potencial humà que sempre ha suposat un xarxa de complicitats i, per tant, de solidaritat quan convé. Aquest sentiment de pertinença a una comunitat que es reforça compartint activitats que les noves societats han anat esborrant dels mapes s’ha de tornar a recuperar.
No n’hi ha prou de demanar a les administracions que hi facin alguna cosa. Que les persones estiguin soles, quedin aïllades i no tingui ningú amb qui intercanviar un senzill “hola bon dia, quina fred que fa, avui?” ens hauria de tocar el voraviu a tots plegats i no pensar que es tracta d’un fet aïllat.