"Som el que hem menjat, pensem el que hem après, imaginem el que hem somiat i somiem el que hem viscut", afirma el narrador en un passatge de La vida normal de Màrius Serra. És un recull de sis relats que l’any 1999 li va valer a Serra el premi Ciutat de Barcelona.
Però si m’he permès de citar-lo és perquè tot el que passa des de l’1 d’octubre cap aquí fa molt difícil per no dir impossible portar, fer, tenir una vida normal. La intenció hi és, la voluntat també, però les ganes, les forces, les energies no hi acompanyen. I ja no parlo només dels que han de fer feines creatives i no tenen el cap clar per pensar, dissenyar, plantejar, idear, inventar, parir noves realitats, no,no.
Em refereixo també als homes i dones treballadors que posen el despertador ben d’hora al matí, que desperten a les seves criatures, esmorzen, els porten a l’escola i van a les seves respectives feines per mirar de treballar, de fer alguna cosa de profit. Però és inevitable pensar amb els que no poden fer una vida normal. I el motiu pel qual no poden portar una vida normal és el que provoca que la resta no la puguem tenir aquesta normalitat.
Una colla de persones compromeses i que precisament es pensaven perquè així ho havien après que en aquest país es vivia en llibertat. I justament per això no els havia fet mai cap por pensar en el que havien pensat, imaginat i somniat: un futur millor per tothom. I per haver-ho fet i per haver lluitat amb les paraules, amb les idees per mirar de veure assolida la voluntat de viure aquesta realitat que havien somniat i que ens permetés a tots plegats tenir una vida normal, ara ells i elles no la tenen aquesta normalitat, aquesta vida sense limitacions ni privacions els l’han presa en nom d’una llei que no és justa, i que no pensa en el dia a dia de les persones.
Ens havien ensenyat que les lleis havien d’estar al servei de les persones i no al revés. Quan aquesta lògica es trastoca, és senyal que algunes lleis haurien de canviar precisament perquè es pugui garantir de fer vida normal.
Però si m’he permès de citar-lo és perquè tot el que passa des de l’1 d’octubre cap aquí fa molt difícil per no dir impossible portar, fer, tenir una vida normal. La intenció hi és, la voluntat també, però les ganes, les forces, les energies no hi acompanyen. I ja no parlo només dels que han de fer feines creatives i no tenen el cap clar per pensar, dissenyar, plantejar, idear, inventar, parir noves realitats, no,no.
Em refereixo també als homes i dones treballadors que posen el despertador ben d’hora al matí, que desperten a les seves criatures, esmorzen, els porten a l’escola i van a les seves respectives feines per mirar de treballar, de fer alguna cosa de profit. Però és inevitable pensar amb els que no poden fer una vida normal. I el motiu pel qual no poden portar una vida normal és el que provoca que la resta no la puguem tenir aquesta normalitat.
Una colla de persones compromeses i que precisament es pensaven perquè així ho havien après que en aquest país es vivia en llibertat. I justament per això no els havia fet mai cap por pensar en el que havien pensat, imaginat i somniat: un futur millor per tothom. I per haver-ho fet i per haver lluitat amb les paraules, amb les idees per mirar de veure assolida la voluntat de viure aquesta realitat que havien somniat i que ens permetés a tots plegats tenir una vida normal, ara ells i elles no la tenen aquesta normalitat, aquesta vida sense limitacions ni privacions els l’han presa en nom d’una llei que no és justa, i que no pensa en el dia a dia de les persones.
Ens havien ensenyat que les lleis havien d’estar al servei de les persones i no al revés. Quan aquesta lògica es trastoca, és senyal que algunes lleis haurien de canviar precisament perquè es pugui garantir de fer vida normal.