Som a tocar de la Diada. Una més, però ja en fa 10 que aquest dia del calendari de finals d'estiu en què es commemora la caiguda de Barcelona en mans de l'absolutisme borbònic i la pèrdua dels drets nacionals catalans s'ha convertit en un dels moments polítics de l'any. Tot i que el país fa dècades que viu manifestacions cada 11 de setembre, amb un paper imprescindible i poc recordat de l'Esquerra Independentista, la Diada de 2012, amb una manifestació multitudinària i centralitzada a Barcelona, va marcar un abans i un després a l'hora de situar la independència com un debat central en la política catalana. Aquell dia, la independència va deixar de ser un cant de – suposadament - pocs per visualitzar-se com un clam de molts. Tot allò va succeir, recordem-ho, en un context d'impugnació d'aquell sistema que havia consolidat un model autonòmic que es mostrava – i es mostra encara avui – clarament insuficient per les aspiracions democràtiques del poble català.
Ara bé, si és ben cert que aquesta és una part de la història, no ho és menys que sense les consultes locals per la independència que van començar a Arenys de Munt el setembre del 2009, la manifestació del 2012 no hagués estat possible. Si més no, amb aquella envergadura. Si dic això és perquè més enllà de la incapacitat d'acordar una estratègia compartida independentista i d'alguns espectacles per oblidar dels darrers mesos, des de poc després de l'1 d'octubre el municipalisme ha estat gairebé absent en la construcció sobiranista. Repassem-ho. L'Associació de Municipis per la Independència, que compta amb l'adhesió de gairebé 800 municipis del país, no ha fet cap proposta de treball reeixida des que el 2019 es van constituir els nous consistoris, l'Assemblea d'Electes, que incorporava regidors i regidores, es va convocar només una vegada sense cap acord ni proposta de treball conjunt i, fins i tot, malgrat que partits de l'independentisme i el republicanisme ostenten tres de les quatre alcaldies de les capitals de demarcació (Girona, Lleida i Tarragona) tampoc hi ha hagut cap lideratge ni proposta clara en aquest sentit.
Els motius d'aquesta desacceleració municipalista són, des del meu punt de vista, conseqüència d'una ritme que no marquen els propis electes municipals sinó les direccions dels principals partits del país. Arribats aquí, però, és responsabilitat de tots aquells electes i persones que participem d'espais municipalistes i que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir no només el seu futur en un referèndum sinó tot allò que passa en el seu dia a dia, preguntar-nos què podem oferir des del municipalisme. No és una pregunta senzilla de respondre. Deu anys després d'aquella Diada, la desorientació s'ha convertit en un element substancial de la política, també a Catalunya i als seus municipis. Ningú s'atreveix a llençar un dard, a proposar una via, a temptejar el terreny. Tanmateix, indubtablement i perquè formava part dels nostres programes polítics, ens hi hem de posar. Per la gent, pels drets, pel futur i per no enganyar a ningú. I per fer-ho, em sembla que el context social i econòmic ens dona algunes claus. Fins fa poc, el règim del 78 i les institucions que se'n van derivar havien sabut garantir l'accés als drets més essencials. De manera precària però suficient per a amples capes de la població. Un ordre on, suposadament, també hi havia un lloc, que es va saber fals, per les minories nacionals de l'Estat.
Avui en dia, però, la voluntat d'enriquiment de les elits a qualsevol preu, el centralisme d'Estat i l'abraçada del neoliberalisme i el capitalisme més salvatge impossibiliten qualsevol lectura en aquest sentit. L'alimentació, l'habitatge i l'energia, per posar només tres exemples dels més evidents, s'han anat convertint en béns de luxe per les mateixes capes de població que l'arribada de la democràcia liberal a l'Estat els havia generat una percepció clara de qualitat de vida. Les bretxes generacionals, d'origen i de gènere es consoliden, les llengües que no són el castellà viuen en declivi permanent i avui, més que mai, es fa evident que els pilars que sostenien l'Estat són més part del problema que de la solució. I aquí, justament aquí, hi ha un punt de trobada que hem de valorar i sostenir com una oportunitat, també per fer feina des dels municipis.
Aquells que som independentistes i/o sobiranistes hauríem d'analitzar què podem fer a cadascun dels nostres municipis per generar les condicions que retornin sobirania a la nostra gent i la treguin de les grans corporacions i del centralisme financer. Fer perquè en el futur puguem decidir què fer. Què podem oferir en temes com l'habitatge, l'energia o l'alimentació de forma conjunta els 800 municipis catalans que tenim clar que volem construir una República? Com exercim la sobirania, la recuperació del poder per a la gent? Per tant, des del meu punt de vista, les ciutats han de dedicar esforços en analitzar i definir quines polítiques "sobiranistes" poden fer als municipis però també a les seves àrees urbanes. M'imagino una taula de treball i, una trobada a nivell de Països Catalans per impulsar una via i un treball conjunt en aquest sentit. Una estratègia que combini les dues principals demandes polítiques al nostre país: tenir una vida digna i que ningú decideixi per nosaltres. Aquest ha de ser l'objectiu que hem de tenir els municipis que no volem preservar l'statu quo, els que volem transformar per millorar les nostres vides.
I això, inevitablement requereix coordinació. Ja sigui reinventant l'Associació de Municipis per a la Independència ara que hi haurà renovació als Ajuntaments i/o recuperant la idea de l'assemblea d'electes del país des d'on treballar i impulsar un moviment municipalista que no només plantegi polítiques conjuntes, de país, sobiranes i garantistes de drets tan bàsics com són l'accés a l'habitatge, a una alimentació saludable i a preus assequibles i a l'energia. Sinó que pugui plantejar també accions concretes, promogudes arreu i en un mateix moment, que serveixin per visualitzar un conflicte que és nacional alhora social vers un Estat que maltracta la gent que viu en aquest racó de la Península.
El municipalisme, en definitiva, no pot ser part del silenci, de la fredor i de la quietud. Fa tretze anys va ser part indispensable de l'activació del moviment sobiranista al nostre país. Ho va ser amb força, convenciment i posant-hi hores, ganes, pensament i originalitat. Hem de tornar a recuperar aquells elements que van convertir el municipalisme en una punta de llança. Fer-ho amb ganes. Posar-hi polítiques. Posar-hi sobirania. Posar-hi drets. Posar-hi tot el que tinguem perquè mentre no fem política en aquest sentit, sempre hi haurà algú que l'estarà fent en sentit contrari. Hem de deixar d'esperar. Provar i insistir. Creure'ns-ho.
Ara bé, si és ben cert que aquesta és una part de la història, no ho és menys que sense les consultes locals per la independència que van començar a Arenys de Munt el setembre del 2009, la manifestació del 2012 no hagués estat possible. Si més no, amb aquella envergadura. Si dic això és perquè més enllà de la incapacitat d'acordar una estratègia compartida independentista i d'alguns espectacles per oblidar dels darrers mesos, des de poc després de l'1 d'octubre el municipalisme ha estat gairebé absent en la construcció sobiranista. Repassem-ho. L'Associació de Municipis per la Independència, que compta amb l'adhesió de gairebé 800 municipis del país, no ha fet cap proposta de treball reeixida des que el 2019 es van constituir els nous consistoris, l'Assemblea d'Electes, que incorporava regidors i regidores, es va convocar només una vegada sense cap acord ni proposta de treball conjunt i, fins i tot, malgrat que partits de l'independentisme i el republicanisme ostenten tres de les quatre alcaldies de les capitals de demarcació (Girona, Lleida i Tarragona) tampoc hi ha hagut cap lideratge ni proposta clara en aquest sentit.
Els motius d'aquesta desacceleració municipalista són, des del meu punt de vista, conseqüència d'una ritme que no marquen els propis electes municipals sinó les direccions dels principals partits del país. Arribats aquí, però, és responsabilitat de tots aquells electes i persones que participem d'espais municipalistes i que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir no només el seu futur en un referèndum sinó tot allò que passa en el seu dia a dia, preguntar-nos què podem oferir des del municipalisme. No és una pregunta senzilla de respondre. Deu anys després d'aquella Diada, la desorientació s'ha convertit en un element substancial de la política, també a Catalunya i als seus municipis. Ningú s'atreveix a llençar un dard, a proposar una via, a temptejar el terreny. Tanmateix, indubtablement i perquè formava part dels nostres programes polítics, ens hi hem de posar. Per la gent, pels drets, pel futur i per no enganyar a ningú. I per fer-ho, em sembla que el context social i econòmic ens dona algunes claus. Fins fa poc, el règim del 78 i les institucions que se'n van derivar havien sabut garantir l'accés als drets més essencials. De manera precària però suficient per a amples capes de la població. Un ordre on, suposadament, també hi havia un lloc, que es va saber fals, per les minories nacionals de l'Estat.
Avui en dia, però, la voluntat d'enriquiment de les elits a qualsevol preu, el centralisme d'Estat i l'abraçada del neoliberalisme i el capitalisme més salvatge impossibiliten qualsevol lectura en aquest sentit. L'alimentació, l'habitatge i l'energia, per posar només tres exemples dels més evidents, s'han anat convertint en béns de luxe per les mateixes capes de població que l'arribada de la democràcia liberal a l'Estat els havia generat una percepció clara de qualitat de vida. Les bretxes generacionals, d'origen i de gènere es consoliden, les llengües que no són el castellà viuen en declivi permanent i avui, més que mai, es fa evident que els pilars que sostenien l'Estat són més part del problema que de la solució. I aquí, justament aquí, hi ha un punt de trobada que hem de valorar i sostenir com una oportunitat, també per fer feina des dels municipis.
Aquells que som independentistes i/o sobiranistes hauríem d'analitzar què podem fer a cadascun dels nostres municipis per generar les condicions que retornin sobirania a la nostra gent i la treguin de les grans corporacions i del centralisme financer. Fer perquè en el futur puguem decidir què fer. Què podem oferir en temes com l'habitatge, l'energia o l'alimentació de forma conjunta els 800 municipis catalans que tenim clar que volem construir una República? Com exercim la sobirania, la recuperació del poder per a la gent? Per tant, des del meu punt de vista, les ciutats han de dedicar esforços en analitzar i definir quines polítiques "sobiranistes" poden fer als municipis però també a les seves àrees urbanes. M'imagino una taula de treball i, una trobada a nivell de Països Catalans per impulsar una via i un treball conjunt en aquest sentit. Una estratègia que combini les dues principals demandes polítiques al nostre país: tenir una vida digna i que ningú decideixi per nosaltres. Aquest ha de ser l'objectiu que hem de tenir els municipis que no volem preservar l'statu quo, els que volem transformar per millorar les nostres vides.
I això, inevitablement requereix coordinació. Ja sigui reinventant l'Associació de Municipis per a la Independència ara que hi haurà renovació als Ajuntaments i/o recuperant la idea de l'assemblea d'electes del país des d'on treballar i impulsar un moviment municipalista que no només plantegi polítiques conjuntes, de país, sobiranes i garantistes de drets tan bàsics com són l'accés a l'habitatge, a una alimentació saludable i a preus assequibles i a l'energia. Sinó que pugui plantejar també accions concretes, promogudes arreu i en un mateix moment, que serveixin per visualitzar un conflicte que és nacional alhora social vers un Estat que maltracta la gent que viu en aquest racó de la Península.
El municipalisme, en definitiva, no pot ser part del silenci, de la fredor i de la quietud. Fa tretze anys va ser part indispensable de l'activació del moviment sobiranista al nostre país. Ho va ser amb força, convenciment i posant-hi hores, ganes, pensament i originalitat. Hem de tornar a recuperar aquells elements que van convertir el municipalisme en una punta de llança. Fer-ho amb ganes. Posar-hi polítiques. Posar-hi sobirania. Posar-hi drets. Posar-hi tot el que tinguem perquè mentre no fem política en aquest sentit, sempre hi haurà algú que l'estarà fent en sentit contrari. Hem de deixar d'esperar. Provar i insistir. Creure'ns-ho.