La setmana de l'aniversari de l'1 i el 3 d'octubre, dues jornades en què vam demostrar-nos que volem i podem decidir el nostre futur polític quan ens ho proposem, ha estatde les més espontànies dels últims mesos. Al carrer hi ha cristal·litzat la decepció amb el camí pres per les principals forces polítiques republicanes i l'anomenat Govern efectiu. La gent ha expressat la frustració i la indignació per la incapacitat de concretar un camí que ens torni a la tardor passada on havíem pres l'humil decisió de no retrocedir.
Vam defensar les escoles l'1 d'octubre, vam fer una vaga general històrica el 3 i vam sortir gairebé cada dia als carrers fins al 27 d'octubre. Tot seguit, encara vam fer una segona vaga general que va paralitzar vies i comunicacions arreu. El pols hi era. Un pols que avui les institucions catalanes, "recuperades" després del 155, han decidit aparcar fins a nova ordre.
La indignació, doncs, sembla lògica. Té sentit i s'organitza al marge dels canals històrics d'aquest procés polític perquè al marge sempre hi neix la rebel·lia. No hi és tothom, farem bé de ser honestos, però hi ha molta gent i, quan hi ha mobilitzacions per motius justos, és obligatori no només escoltar-les sinó participar-hi. Per això hem sortit aquests dies als carrers amb la desobediència civil no violenta com a pal de paller. Perquè amb aquesta eina hem crescut i així la reivindiquem.
La reivindiquem per aconseguir una sortida democràtica al conflicte català però també per garantir el dret a l'habitatge, a la sanitat pública o a la defensa del territori. És un mecanisme de lluita que neix dels moviments socials i populars i que ha omplert d'èxit les lluites compartides arreu del món. Per tant, és hora de persistir, insistir i defensar una proposta política que neixi precisament a partir d'allò que ens va portar a compartir escoles i carrers ara fa un any i no tenir por a que el moviment independentista segueixi impregnat d'aquesta tradició que ens ha portat a viure els millors moments d'aquest camí cap a la plena llibertat.
Per tot plegat, se'ns fa incomprensible que s'acusi de "violents" a les persones que s'han manifestat aquests dies i, per això, les agressions indiscriminades dels Mossos són totalment criticables. El conseller Buch ha naufragat al capdavant de la conselleria. Els seus operatius són un retorn a l'època de Felip Puig i el 15-M i el que li pertoca és fer un reconeixement públic dels errors i una dimissió que reconegui les mancances que hi ha en el projecte de "seguretat" del Govern actual. Un Govern a qui hem d'exigir no només la gestió sinó precisament l'atreviment de superar el règim del 78.
Un règim que té un suport minoritari a Catalunya. Un règim que no volia ni urnes ni vagues generals, però que vam superar amb els nostres cossos i la nostra fermesa. D'aquella experiència surt precisament l'exigència d'un govern que se la jugui amb les polítiques socials que garanteixin una reversió de les retallades neoliberals, que visualitzi un projecte de país diferent del model de la monarquia borbònica, que defensi el territori i no l'especulació i que confronti directament amb l'Estat. I això, malauradament, no està passant.
Aquest és el camí perquè hi hagi, de nou, una estratègia compartida que, com sempre hem dit, s'ha de basar a partir d'un què i no d'un eslògan. I paral·lelament és feina de totes i tots, i aquí també hem de fer autocrítica els cupaires, explicar el que va passar l'octubre del 2017 per aprendre no només dels errors, que n'hi va haver, sinó dels encerts. El 3 d'octubre ens mostra la confluència de forces populars, polítiques i socials que necessitem, el fet fundacional a partir d'on bastir una proposta que lliga drets socials i nacionals sense subterfugis. Que superi l'Estat i el capital.
Un marc des d'on ha d'emergir un lideratge popular que superi la frustració actual, que superi un govern que ha renunciat a massa punts del programa electoral del desembre. Un lideratge que redibuixi la lluita per la República i la situï sobre el seu terreny històric i polític, el de la lluita per la democràcia i els drets socials i polítics. De les cendres del 3 d'octubre n'ha de sortir una nova oportunitat històrica que només tindrà lloc si hi ha una combinació de desobediència civil al carrer i unes institucions, Parlament i ajuntaments, que posin realment el dret a decidir-ho tot al centre de la seva acció política. I tot amb l'objectiu comú de dir prou al règim del 78 del PP, PSOE i Cs i l’Ibex 35 i posar les bases d'una República catalana on tot sigui possible.
Vam defensar les escoles l'1 d'octubre, vam fer una vaga general històrica el 3 i vam sortir gairebé cada dia als carrers fins al 27 d'octubre. Tot seguit, encara vam fer una segona vaga general que va paralitzar vies i comunicacions arreu. El pols hi era. Un pols que avui les institucions catalanes, "recuperades" després del 155, han decidit aparcar fins a nova ordre.
La indignació, doncs, sembla lògica. Té sentit i s'organitza al marge dels canals històrics d'aquest procés polític perquè al marge sempre hi neix la rebel·lia. No hi és tothom, farem bé de ser honestos, però hi ha molta gent i, quan hi ha mobilitzacions per motius justos, és obligatori no només escoltar-les sinó participar-hi. Per això hem sortit aquests dies als carrers amb la desobediència civil no violenta com a pal de paller. Perquè amb aquesta eina hem crescut i així la reivindiquem.
La reivindiquem per aconseguir una sortida democràtica al conflicte català però també per garantir el dret a l'habitatge, a la sanitat pública o a la defensa del territori. És un mecanisme de lluita que neix dels moviments socials i populars i que ha omplert d'èxit les lluites compartides arreu del món. Per tant, és hora de persistir, insistir i defensar una proposta política que neixi precisament a partir d'allò que ens va portar a compartir escoles i carrers ara fa un any i no tenir por a que el moviment independentista segueixi impregnat d'aquesta tradició que ens ha portat a viure els millors moments d'aquest camí cap a la plena llibertat.
Per tot plegat, se'ns fa incomprensible que s'acusi de "violents" a les persones que s'han manifestat aquests dies i, per això, les agressions indiscriminades dels Mossos són totalment criticables. El conseller Buch ha naufragat al capdavant de la conselleria. Els seus operatius són un retorn a l'època de Felip Puig i el 15-M i el que li pertoca és fer un reconeixement públic dels errors i una dimissió que reconegui les mancances que hi ha en el projecte de "seguretat" del Govern actual. Un Govern a qui hem d'exigir no només la gestió sinó precisament l'atreviment de superar el règim del 78.
Un règim que té un suport minoritari a Catalunya. Un règim que no volia ni urnes ni vagues generals, però que vam superar amb els nostres cossos i la nostra fermesa. D'aquella experiència surt precisament l'exigència d'un govern que se la jugui amb les polítiques socials que garanteixin una reversió de les retallades neoliberals, que visualitzi un projecte de país diferent del model de la monarquia borbònica, que defensi el territori i no l'especulació i que confronti directament amb l'Estat. I això, malauradament, no està passant.
Aquest és el camí perquè hi hagi, de nou, una estratègia compartida que, com sempre hem dit, s'ha de basar a partir d'un què i no d'un eslògan. I paral·lelament és feina de totes i tots, i aquí també hem de fer autocrítica els cupaires, explicar el que va passar l'octubre del 2017 per aprendre no només dels errors, que n'hi va haver, sinó dels encerts. El 3 d'octubre ens mostra la confluència de forces populars, polítiques i socials que necessitem, el fet fundacional a partir d'on bastir una proposta que lliga drets socials i nacionals sense subterfugis. Que superi l'Estat i el capital.
Un marc des d'on ha d'emergir un lideratge popular que superi la frustració actual, que superi un govern que ha renunciat a massa punts del programa electoral del desembre. Un lideratge que redibuixi la lluita per la República i la situï sobre el seu terreny històric i polític, el de la lluita per la democràcia i els drets socials i polítics. De les cendres del 3 d'octubre n'ha de sortir una nova oportunitat històrica que només tindrà lloc si hi ha una combinació de desobediència civil al carrer i unes institucions, Parlament i ajuntaments, que posin realment el dret a decidir-ho tot al centre de la seva acció política. I tot amb l'objectiu comú de dir prou al règim del 78 del PP, PSOE i Cs i l’Ibex 35 i posar les bases d'una República catalana on tot sigui possible.