Les últimes setmanes hem sentit a parlar molt del “fer República” com a marc on situar l’acció del govern de JxCAT i ERC. El concepte combina allò tan català d’estar en marxa (el verb fer) i el referèndum de l’octubre passat. És legítim que els protagonistes facin anar aquesta expressió a tort i a dret però es fa d’allò més estrany sentir-ho quan en els últims mesos malgrat que la CUP ha plantejat seure a parlar sobre com efectuar la ruptura amb el règim del 78 el més aviat possible, la preocupació ha sigut més aviat de càrrecs. De cadires, a banda i banda. I les conseqüències les paguem ara perquè no hi ha ni un full ni una ruta. Tenim “gestió” i un “Fer República” on, malauradament, hi cap tot menys allò que ens hauria de preocupar: com assolim la capacitat real de decidir col·lectivament i com a poble allò que passa en el nostre territori.
Aquest enfocament, però, peca també d’un element que és massa present en la política catalana actual: esperar que ens diguin sempre què hem de fer. És a dir: durant els últims mesos hem pres l’humil decisió de confiar que les negociacions entre partits servirien per determinar quin era el nou “momentum” per acabar allò que va esclatar la tardor passada. Passivitat i delegació cap els polítics parlamentaris que no ha produït mai en la història una dinàmica transformadora per si mateixa. La clau de volta sempre ha sigut allò que passava fora de les parets dels Palaus i els Parlaments. És evident que les diputades i el govern tenen les seves responsabilitats polítiques, però també hem de ser conscients que només amb la dinàmica parlamentària dins el règim del 78 i acceptant totes les interlocutòries que arribin, com passa ara, no avançarem gaire més que en el terreny simbòlic i els debats televisius. Repasseu què ha passat al Parlament els últims mesos i tot seguit fet un llistat d’aprenentatges.
La realitat, però, és més tossuda que la burocràcia parlamentària i ens mostra com paral·lelament a Catalunya creix la majoria política que veu esgotat el règim del 78, menys d’un 20 per cent de la població vol la monarquia borbònica i el referèndum de l’1 d’octubre (acompanyat de la mobilització popular d’aquells mesos) ha sigut una de les fites del moviment popular i transformador europeu dels últims anys. La potencialitat de canvi hi és i sobretot de fer-ho lligat a uns drets socials, ambientals i de gènere que han de ser inclosos en qualsevol procés constituent d’una República catalana. Ara bé, hem de ser conscients que totes aquestes paraules només es faran efectives sí sortim al carrer i superem les muralles de la dinàmica parlamentària. A diferència del que proposen alguns, no ens cal un nou partit, es digui Crida o Junts per Catalunya, perquè els resultats electorals i els governs ja els tenim, sinó que cal focalitzar la nostra acció política en organitzar-nos als carrers, viles i pobles per visibilitzar que existeix un conflicte democràtic basat en un Estat dèspota que manté presos polítics i que treu les porres quan un poble com el català fa efectiva des de baix la via de l’autodeterminació.
Tenim, per tant, un cicle que hem de saber aprofitar. No pas a l’espera que ens diguin dia i hora per sortir de casa, sinó com una oportunitat per decidir nosaltres quan volem que passin les coses. De la mateixa manera que aspirem a fer-ho en les nostres vides. Cada dia. És imprescindible que actuem en aquesta clau si volem superar la desorientació del govern català actual. Si volem escriure entre tots i totes la ruta en el full. L’11 de setembre i el primer aniversari del 20 de setembre, l’1 d’octubre, el 16 d’octubre i el 27 d’octubre són dies per marcar al calendari en vermell de revolta i d’unitat popular. Dates per fer allò que sempre hem sabut que calia fer per transformar la realitat estancada i la comoditat d’un govern espanyol que no es mourà de l’Estatut. Si de les places del 15M o de la transacció de fa 40 anys en vam aprendre que la institucionalització no és una eina suficient pels canvis que es volien, és important que ens plantegem que la tardor ha de ser mobilitzadora. Perquè això va d’autodeterminació i no de fer un exercici de memòria històrica sobre el que vam saber fer l’1 d’octubre. I això passa també per explorar noves formes de desobediència no-violenta, dia a dia, com una gota d’aigua enmig d’aquest estiu sec de perspectiva política per part dels actors de sempre.
Aquest enfocament, però, peca també d’un element que és massa present en la política catalana actual: esperar que ens diguin sempre què hem de fer. És a dir: durant els últims mesos hem pres l’humil decisió de confiar que les negociacions entre partits servirien per determinar quin era el nou “momentum” per acabar allò que va esclatar la tardor passada. Passivitat i delegació cap els polítics parlamentaris que no ha produït mai en la història una dinàmica transformadora per si mateixa. La clau de volta sempre ha sigut allò que passava fora de les parets dels Palaus i els Parlaments. És evident que les diputades i el govern tenen les seves responsabilitats polítiques, però també hem de ser conscients que només amb la dinàmica parlamentària dins el règim del 78 i acceptant totes les interlocutòries que arribin, com passa ara, no avançarem gaire més que en el terreny simbòlic i els debats televisius. Repasseu què ha passat al Parlament els últims mesos i tot seguit fet un llistat d’aprenentatges.
La realitat, però, és més tossuda que la burocràcia parlamentària i ens mostra com paral·lelament a Catalunya creix la majoria política que veu esgotat el règim del 78, menys d’un 20 per cent de la població vol la monarquia borbònica i el referèndum de l’1 d’octubre (acompanyat de la mobilització popular d’aquells mesos) ha sigut una de les fites del moviment popular i transformador europeu dels últims anys. La potencialitat de canvi hi és i sobretot de fer-ho lligat a uns drets socials, ambientals i de gènere que han de ser inclosos en qualsevol procés constituent d’una República catalana. Ara bé, hem de ser conscients que totes aquestes paraules només es faran efectives sí sortim al carrer i superem les muralles de la dinàmica parlamentària. A diferència del que proposen alguns, no ens cal un nou partit, es digui Crida o Junts per Catalunya, perquè els resultats electorals i els governs ja els tenim, sinó que cal focalitzar la nostra acció política en organitzar-nos als carrers, viles i pobles per visibilitzar que existeix un conflicte democràtic basat en un Estat dèspota que manté presos polítics i que treu les porres quan un poble com el català fa efectiva des de baix la via de l’autodeterminació.
Tenim, per tant, un cicle que hem de saber aprofitar. No pas a l’espera que ens diguin dia i hora per sortir de casa, sinó com una oportunitat per decidir nosaltres quan volem que passin les coses. De la mateixa manera que aspirem a fer-ho en les nostres vides. Cada dia. És imprescindible que actuem en aquesta clau si volem superar la desorientació del govern català actual. Si volem escriure entre tots i totes la ruta en el full. L’11 de setembre i el primer aniversari del 20 de setembre, l’1 d’octubre, el 16 d’octubre i el 27 d’octubre són dies per marcar al calendari en vermell de revolta i d’unitat popular. Dates per fer allò que sempre hem sabut que calia fer per transformar la realitat estancada i la comoditat d’un govern espanyol que no es mourà de l’Estatut. Si de les places del 15M o de la transacció de fa 40 anys en vam aprendre que la institucionalització no és una eina suficient pels canvis que es volien, és important que ens plantegem que la tardor ha de ser mobilitzadora. Perquè això va d’autodeterminació i no de fer un exercici de memòria històrica sobre el que vam saber fer l’1 d’octubre. I això passa també per explorar noves formes de desobediència no-violenta, dia a dia, com una gota d’aigua enmig d’aquest estiu sec de perspectiva política per part dels actors de sempre.