La Covid a Catalunya ha accelerat la necessitat de fer les anàlisis precises entorn del sistema sanitari i prendre decisions a curt i mitjà termini per millorar la seva qualitat, equitat i eficiència. La decisió de mantenir el sistema públic de salut que ens garanteix una assegurança, de caràcter universal, de salut pública i assistencial sanitària i sociosanitària ha d’anar acompanyada de millores del finançament i de reformes. Comparteixo l’opinió del conseller de Salut Dr. Argimon que l’increment de les pòlisses privades de salut són una alerta de la pèrdua d’accessibilitat i de qualitat percebuda per una part important dels catalans.
Catalunya tenia des de principis del segle XX una llarga tradició de mutualisme sanitari. Mútues de previsió social de gremis, de col·legis professionals o vinculades a sectors econòmics o socials territorials. L’exemple de la mutualitat de la Quinta de Salut de l’Aliança explica la importància d’aquestes abans de disposar del sistema sanitari públic universal amb la recuperació de la democràcia i de les dificultats posteriors per a sobreviure a l’assegurament públic i a l’entrada massiva d’entitats mercantils.
L’any 1903 es crea la Mutualitat de Previsió social del gremi de cambrers de Barcelona. S’obrí a altres grups socials: obrers, comerciants, petita burgesia. La mutualitat va anar disposant d’una xarxa de clíniques i hospitals arreu del territori: Barcelona (L’Aliança Sant Antoni Maria Claret), Girona, Vic, Lleida, Tortosa, entres altres. Les mutualitats de previsió social van tenir un paper molt important per les classes populars, comerciants i empresaris fins a l'organització de sistemes públics des de les administracions. Recordem que fins al 1942 a Espanya, en ple franquisme, els treballadors no disposen de “Seguro de enfermedad” i no és fins al 1966 que es crea la Seguretat Social.
A Catalunya el pes de les iniciatives mutuals, cooperatives, privades, municipals, entorn de l’assistència sanitària ha persistit fins a l’actualitat i s’han anat adaptant com a proveïdors o complementaris al sistema públic de salut de Catalunya. La mateixa Mancomunitat (1914-1925) planifica l’assistència i la salut pública municipal amb elles. Durant la Segona República, Catalunya legisla en la Llei de bases per l'organització dels serveis sanitaris i d’assistència social utilitzant els centres previs arreu del territori.
La Llei General de Sanitat (1986), el primer mapa sanitari de Catalunya (1980) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya aposten per un model de “Sistema Nacional de Salut” com els estats escandinaus i el Regne Unit on a través dels impostos tots els ciutadans residents tenen garantits els serveis de salut pública (competència municipal, Generalitat o estatal) i a una àmplia cartera de prestacions sanitàries i sociosanitàries (especialment a Catalunya).
Malgrat la consolidació d’un potent i descentralitzat sistema sanitari públic a Catalunya aproximadament 1 de cada 4 catalans tenien una pòlissa de salut. Pòlisses individuals o col·lectives (empreses, col·legis professionals), completes o bàsiques, dentals o de rescabalament. La valoració històrica del sistema sanitari públic de Catalunya entre les persones amb doble cobertura és positiva, ja que també en són usuaris en casos de malaltia urgent (infart, ictus, accidents, traumatismes), malaltia greu o davant de malalties cròniques complexes. En aquest moment a Catalunya estem arribant que 1 de cada 3 catalans són beneficiaris d’una pòlissa privada de salut, per la pèrdua d’accessibilitat del sistema públic, agreujat per la pandèmia.
Barcelona és el territori amb més beneficiaris. El 54% dels beneficiaris de les assegurances de salut són dones i les edats més freqüents són entre 15 a 64 anys entorn del 34%. A partir dels 65 anys baixa al 14%. La publicitat de les assegurances de salut és creixent. Les entitats mercantils (ram de les assegurances o d’entitats bancàries) s’han imposat representant un 93% i les mutualitats de previsió social només el 7%. El 60% de les pòlisses són individuals i el 40% col·lectives. Més de 150.000 funcionaris opten a pòlisses privades finançades per l’Estat a través de MUFACE (funcionaris generals), MUGEJU (funcionaris judicials) i ISFAS (militars)-Molts sectors lluny de salut estan intentant fer ofertes de pòlisses i serveis de salut: UBER, Amazon igual que va passar amb les entitats bancàries. Ara ja estan fent ofertes de telemedicina o d’atenció domiciliària. La Comunitat de Madrid, Catalunya, Balears, Ceuta i Melilla i el País Basc són les que tenen major doble cobertura.
La despesa sanitària pública a Catalunya és inferior a la mitjana europea i la privada (compra directa de serveis sanitaris o pòlisses de salut) és superior. El 30% de la despesa sanitària a Catalunya és privada i la mitjana europea és 23%. Els preus de les pòlisses de salut són molt variats segons les clàusules contractuals. Les pòlisses bàsiques es promocionen a 20 euros/mes. Els professionals sanitaris que treballen en la medicina privada només amb pòlisses de salut tenen retribucions baixes. La mitjana del cost de la pòlissa és de 872 euros/any.
El sistema sanitari públic ha d’assumir tota la salut pública, la demanda de cobertura sanitària i sociosanitària de tota la població, la urgència, la complexitat i la cronicitat. Alhora la recerca i la docència dels graus, postgraus i formació professional l’assumeix majoritàriament el sistema sanitari públic. La despesa sanitària pública per persona i any és de 1.460 euros segons el pressupost del Departament de Salut de la Generalitat del 2022. Tothom es beneficia d’aquest model de sistema nacional de salut, finançat per impostos i propietat col·lectiva.
La urgència és invertir en el sistema sanitari públic i fer les reformes per poder assumir tota la responsabilitat, equitat i qualitat. A curt termini cal la incorporació dels 1.600 milions addicionals per part de l’Estat al pressupost de Salut aprovat per la Generalitat i fins als 5.000 milions recomanats per l’informe dels experts. La medicina privada creix per la descapitalització de la pública. Els ciutadans cerquen millorar l’accessibilitat i tenir llibertat d’elecció. El creixement de la privada és conseqüència i no causa.
Les pòlisses privades de salut poden o podrien ser una elecció per complementar la cartera no coberta, per millorar elements de confort, per escollir professional o per suport a la dependència. En realitat descongestiona una part de l’atenció sanitària pública. Si no hi ha un suport i no es fan les reformes necessàries del sistema públic universal una part de les classes mitjanes massivament faran l’opció de les pòlisses privades i dubtaran de la necessitat d’aquest model.
Cal tornar al pacte polític i social per no trencar la confiança de les classes populars, mitjanes i els professionals sanitaris. Si això passa les desigualtats en salut creixen i tota la societat empitjora, ja que s’afebleixen les estructures de salut pública, d’atenció sanitària i sociosanitària, de salut mental comunitària, de recerca i innovació, de formació. L’equilibri entre l’assegurament públic i privat complementari és fràgil i cal actuar amb lideratge i urgència en el sistema sanitari públic.
Catalunya tenia des de principis del segle XX una llarga tradició de mutualisme sanitari. Mútues de previsió social de gremis, de col·legis professionals o vinculades a sectors econòmics o socials territorials. L’exemple de la mutualitat de la Quinta de Salut de l’Aliança explica la importància d’aquestes abans de disposar del sistema sanitari públic universal amb la recuperació de la democràcia i de les dificultats posteriors per a sobreviure a l’assegurament públic i a l’entrada massiva d’entitats mercantils.
L’any 1903 es crea la Mutualitat de Previsió social del gremi de cambrers de Barcelona. S’obrí a altres grups socials: obrers, comerciants, petita burgesia. La mutualitat va anar disposant d’una xarxa de clíniques i hospitals arreu del territori: Barcelona (L’Aliança Sant Antoni Maria Claret), Girona, Vic, Lleida, Tortosa, entres altres. Les mutualitats de previsió social van tenir un paper molt important per les classes populars, comerciants i empresaris fins a l'organització de sistemes públics des de les administracions. Recordem que fins al 1942 a Espanya, en ple franquisme, els treballadors no disposen de “Seguro de enfermedad” i no és fins al 1966 que es crea la Seguretat Social.
A Catalunya el pes de les iniciatives mutuals, cooperatives, privades, municipals, entorn de l’assistència sanitària ha persistit fins a l’actualitat i s’han anat adaptant com a proveïdors o complementaris al sistema públic de salut de Catalunya. La mateixa Mancomunitat (1914-1925) planifica l’assistència i la salut pública municipal amb elles. Durant la Segona República, Catalunya legisla en la Llei de bases per l'organització dels serveis sanitaris i d’assistència social utilitzant els centres previs arreu del territori.
La Llei General de Sanitat (1986), el primer mapa sanitari de Catalunya (1980) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya aposten per un model de “Sistema Nacional de Salut” com els estats escandinaus i el Regne Unit on a través dels impostos tots els ciutadans residents tenen garantits els serveis de salut pública (competència municipal, Generalitat o estatal) i a una àmplia cartera de prestacions sanitàries i sociosanitàries (especialment a Catalunya).
Malgrat la consolidació d’un potent i descentralitzat sistema sanitari públic a Catalunya aproximadament 1 de cada 4 catalans tenien una pòlissa de salut. Pòlisses individuals o col·lectives (empreses, col·legis professionals), completes o bàsiques, dentals o de rescabalament. La valoració històrica del sistema sanitari públic de Catalunya entre les persones amb doble cobertura és positiva, ja que també en són usuaris en casos de malaltia urgent (infart, ictus, accidents, traumatismes), malaltia greu o davant de malalties cròniques complexes. En aquest moment a Catalunya estem arribant que 1 de cada 3 catalans són beneficiaris d’una pòlissa privada de salut, per la pèrdua d’accessibilitat del sistema públic, agreujat per la pandèmia.
Barcelona és el territori amb més beneficiaris. El 54% dels beneficiaris de les assegurances de salut són dones i les edats més freqüents són entre 15 a 64 anys entorn del 34%. A partir dels 65 anys baixa al 14%. La publicitat de les assegurances de salut és creixent. Les entitats mercantils (ram de les assegurances o d’entitats bancàries) s’han imposat representant un 93% i les mutualitats de previsió social només el 7%. El 60% de les pòlisses són individuals i el 40% col·lectives. Més de 150.000 funcionaris opten a pòlisses privades finançades per l’Estat a través de MUFACE (funcionaris generals), MUGEJU (funcionaris judicials) i ISFAS (militars)-Molts sectors lluny de salut estan intentant fer ofertes de pòlisses i serveis de salut: UBER, Amazon igual que va passar amb les entitats bancàries. Ara ja estan fent ofertes de telemedicina o d’atenció domiciliària. La Comunitat de Madrid, Catalunya, Balears, Ceuta i Melilla i el País Basc són les que tenen major doble cobertura.
La despesa sanitària pública a Catalunya és inferior a la mitjana europea i la privada (compra directa de serveis sanitaris o pòlisses de salut) és superior. El 30% de la despesa sanitària a Catalunya és privada i la mitjana europea és 23%. Els preus de les pòlisses de salut són molt variats segons les clàusules contractuals. Les pòlisses bàsiques es promocionen a 20 euros/mes. Els professionals sanitaris que treballen en la medicina privada només amb pòlisses de salut tenen retribucions baixes. La mitjana del cost de la pòlissa és de 872 euros/any.
El sistema sanitari públic ha d’assumir tota la salut pública, la demanda de cobertura sanitària i sociosanitària de tota la població, la urgència, la complexitat i la cronicitat. Alhora la recerca i la docència dels graus, postgraus i formació professional l’assumeix majoritàriament el sistema sanitari públic. La despesa sanitària pública per persona i any és de 1.460 euros segons el pressupost del Departament de Salut de la Generalitat del 2022. Tothom es beneficia d’aquest model de sistema nacional de salut, finançat per impostos i propietat col·lectiva.
La urgència és invertir en el sistema sanitari públic i fer les reformes per poder assumir tota la responsabilitat, equitat i qualitat. A curt termini cal la incorporació dels 1.600 milions addicionals per part de l’Estat al pressupost de Salut aprovat per la Generalitat i fins als 5.000 milions recomanats per l’informe dels experts. La medicina privada creix per la descapitalització de la pública. Els ciutadans cerquen millorar l’accessibilitat i tenir llibertat d’elecció. El creixement de la privada és conseqüència i no causa.
Les pòlisses privades de salut poden o podrien ser una elecció per complementar la cartera no coberta, per millorar elements de confort, per escollir professional o per suport a la dependència. En realitat descongestiona una part de l’atenció sanitària pública. Si no hi ha un suport i no es fan les reformes necessàries del sistema públic universal una part de les classes mitjanes massivament faran l’opció de les pòlisses privades i dubtaran de la necessitat d’aquest model.
Cal tornar al pacte polític i social per no trencar la confiança de les classes populars, mitjanes i els professionals sanitaris. Si això passa les desigualtats en salut creixen i tota la societat empitjora, ja que s’afebleixen les estructures de salut pública, d’atenció sanitària i sociosanitària, de salut mental comunitària, de recerca i innovació, de formació. L’equilibri entre l’assegurament públic i privat complementari és fràgil i cal actuar amb lideratge i urgència en el sistema sanitari públic.