La mort és part de la vida. Les persones, la societat i la ciència busca retardar la mort i millorar la qualitat de la vida. A tothom li arriba la mort però només uns tenen acompanyament i poden intentar trobar el sentit d'això, igual que la vida. La tendresa de la imatge de l'exprimer ministre dels Països Baixos en el període 1977-1982, Dries Agt i la seva esposa Eugenie, agafats de la mà, per encarar la mort volguda contrasta amb les morts cruels dels conflictes bèl·lics. La mort ha de sacsejar les consciències.
A set estats del món hi ha lleis que permeten l’eutanàsia amb suport professional. Holanda va ser el primer país del món, l’any 2002, a legalitzar-la i s’hi han sumat Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Espanya, Colòmbia i Nova Zelanda. A alguns altres estats el suïcidi assistit és legal. A Suïssa, des dels anys quaranta del segle passat, i a alguns estats dels EUA -Califòrnia, Montana, Washington, Oregon, Vermont- es facilita la medicació a la persona que vol morir en situacions irreversibles de salut. A Alemanya, Àustria, Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia hi ha marc legal per la suspensió del tractament i indirectament l’eutanàsia passiva. El dret reconegut de fons s’emmarca en el dret a decidir de les persones i el dret a la vida i la mort dignes.
A Espanya s’aprovà la llei de regulació de l’eutanàsia amb els vots favorables de tots els partits en representació parlamentària menys PP i Vox. A dos anys de l’entrada en vigor de la llei, les dades oficials ens indiquen que 370 persones han accedit a aquest nou dret, el 0,07% de les persones anualment que moren a Espanya. A Catalunya, la Comissió de Garanties i Avaluació del dret a l’eutanàsia ha rebut 175 peticions i 95 persones han accedit a la mort a través de l’eutanàsia, la majoria a domicili amb el suport de l’atenció primària o equips de PADES. D’aquestes el 41% eren dones amb una edat mitjana de 74 anys i el 51% eren homes, amb una edat mitjana de 73 anys. El 36% tenien patologies neurològiques greus, 35% càncer i la resta alta fragilitat per pluripatologia. En tots els casos la dependència era progressiva i avançada. Representa el 0,1% de les morts anuals de Catalunya. En estats com Països Baixos amb vint anys de llei d’eutanàsia el 5% de les persones anualment que moren han sol·licitat l’eutanàsia.
La medicina pal·liativa va anar introduint acompanyament professional multidisciplinar a les persones amb malalties cròniques avançades a la segona meitat del segle XX, especialment a Europa, i s’ha anat estenent arreu als estats amb sòlids sistemes de salut. Entorn dels seixanta del segle passat el Regne Unit va ser pioner en la introducció de la medicina pal·liativa. L’OMS defineix la medicina pal·liativa com l'"abordatge de la malaltia crònica incurable que pretén millorar la qualitat de vida de les persones afectades i dels seus familiar, fent prevenció i disminució del patiment. Diagnòstic precoç, avaluació adequada i tractament de dolor i altres símptomes en l’àmbit físic, psicològic i espiritual".
Catalunya, en la dècada dels vuitanta, comença a introduir les cures pal·liatives als pacients de càncer. El Dr. Xavier Gómez Batiste, Catedràtic de medicina pal·liativa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic i director de la Càtedra Cures Pal·liatives conjuntament amb Institut Català d’Oncologia (ICO), inicià els programes a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, on l’any 1989, es fundà la Societat Catalana Balear de Cures Pal·liatives. L’humanisme i una visió humanitària de la professió i exercici professional porten a Dr. Gol Gorina o al Dr. Pau Viladiu a incorporar el model de cures pal·liatives a l’assistència sanitària, atenció primària o hospitalària. El Programa Vida als Anys (1986) introdueix el pla d’atenció pal·liativa a Catalunya, reforçant-se en el Pla Director Sociosanitari l’any 2005 fins al present.
Encara avui la universalització, l’equitat i la qualitat no són objectius totalment aconseguits. A Espanya no hi ha una llei bàsica del dret d’atenció pal·liativa, malgrat que hi ha un consens majoritari a nivell polític i social. Entitats privades com la Fundació La Caixa disposa d’un programa d’atenció pal·liativa psicosocial i espiritual per persones amb vulnerabilitat social. L’atenció pal·liativa atén qualsevol persona en el tram final de la vida. L’experiència inicial amb les persones amb càncer ha permès incorporar-la a qualsevol malaltia avançada i el treball de voluntats anticipades i el coneixement del testament vital. El nombre de beneficiaris de l’atenció pal·liativa és potencialment molt alt. En la pandèmia de la Covid es va evidenciar les mancances especialment en l’àmbit residencial.
El debat hauria de ser arreu del món entorn l'acompanyament a una vida digna fins al final i, en canvi, per a moltes persones la mort és conseqüència de la pobresa, la violència o dels conflictes bèl·lics. Més de 460.000 homicidis intencionats en el món i entorn d’uns 800.000 suïcidis a l’any.
L’any 2022, les morts per conflictes bèl·lics, varen ser de 238.212 persones, segons fons dels informes anuals independents de la Universitat Uppsala; el pitjor any des de feia dècades degut a la Guerra de Rússia a Ucraïna. L’any 2000 els morts comptabilitzats oficials varen ser de 93.174. Actualment les guerres obertes són a Sudan, Eritrea, República Centreafricana, Somàlia, Haití, Iemen, Síria, Afganistan, Rússia a Ucraïna, Israel-Palestina i altres de conflictes locals o fronterers a les geografies invisibles.
La magnitud de la Guerra de Rússia a Ucraïna és la més greu des de la Segona Guerra Mundial. En els dos anys de conflicte bèl·lic ha produït milers de víctimes: 315.000 soldats russos, morts o ferits i 70.000 soldats ucraïnesos morts i 120.000 soldats ferits. Més de 10.000 civils morts i 19.000 civils ferits. Més de 6,5 milions de refugiats ucraïnesos i un 18% del territori d’Ucraïna envaït per Rússia.
En el conflicte Israel-Palestina, després dels atemptats terroristes de l'octubre del 2023 de Hamàs a Israel i la invasió posterior d’aquest a Gaza, hi ha milers de víctimes. La majoria són civils: 1500 israelians i 29.000 palestins, entre aquestes 10.000 nenes i adolescents, i més de 2 milions de desplaçats.
Si no hi ha acords polítics i negociació diplomàtica hi ha mort, crueltat injustificada. Morts injustes, absurdes, morts prematures a prevenir. La mort és una part substantiva de l’esfera privada, però alhora de les agendes públiques, de totes les polítiques i de tots els àmbits on l’ètica hauria de ser la guia.
A set estats del món hi ha lleis que permeten l’eutanàsia amb suport professional. Holanda va ser el primer país del món, l’any 2002, a legalitzar-la i s’hi han sumat Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Espanya, Colòmbia i Nova Zelanda. A alguns altres estats el suïcidi assistit és legal. A Suïssa, des dels anys quaranta del segle passat, i a alguns estats dels EUA -Califòrnia, Montana, Washington, Oregon, Vermont- es facilita la medicació a la persona que vol morir en situacions irreversibles de salut. A Alemanya, Àustria, Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia hi ha marc legal per la suspensió del tractament i indirectament l’eutanàsia passiva. El dret reconegut de fons s’emmarca en el dret a decidir de les persones i el dret a la vida i la mort dignes.
A Espanya s’aprovà la llei de regulació de l’eutanàsia amb els vots favorables de tots els partits en representació parlamentària menys PP i Vox. A dos anys de l’entrada en vigor de la llei, les dades oficials ens indiquen que 370 persones han accedit a aquest nou dret, el 0,07% de les persones anualment que moren a Espanya. A Catalunya, la Comissió de Garanties i Avaluació del dret a l’eutanàsia ha rebut 175 peticions i 95 persones han accedit a la mort a través de l’eutanàsia, la majoria a domicili amb el suport de l’atenció primària o equips de PADES. D’aquestes el 41% eren dones amb una edat mitjana de 74 anys i el 51% eren homes, amb una edat mitjana de 73 anys. El 36% tenien patologies neurològiques greus, 35% càncer i la resta alta fragilitat per pluripatologia. En tots els casos la dependència era progressiva i avançada. Representa el 0,1% de les morts anuals de Catalunya. En estats com Països Baixos amb vint anys de llei d’eutanàsia el 5% de les persones anualment que moren han sol·licitat l’eutanàsia.
La medicina pal·liativa va anar introduint acompanyament professional multidisciplinar a les persones amb malalties cròniques avançades a la segona meitat del segle XX, especialment a Europa, i s’ha anat estenent arreu als estats amb sòlids sistemes de salut. Entorn dels seixanta del segle passat el Regne Unit va ser pioner en la introducció de la medicina pal·liativa. L’OMS defineix la medicina pal·liativa com l'"abordatge de la malaltia crònica incurable que pretén millorar la qualitat de vida de les persones afectades i dels seus familiar, fent prevenció i disminució del patiment. Diagnòstic precoç, avaluació adequada i tractament de dolor i altres símptomes en l’àmbit físic, psicològic i espiritual".
Catalunya, en la dècada dels vuitanta, comença a introduir les cures pal·liatives als pacients de càncer. El Dr. Xavier Gómez Batiste, Catedràtic de medicina pal·liativa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic i director de la Càtedra Cures Pal·liatives conjuntament amb Institut Català d’Oncologia (ICO), inicià els programes a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, on l’any 1989, es fundà la Societat Catalana Balear de Cures Pal·liatives. L’humanisme i una visió humanitària de la professió i exercici professional porten a Dr. Gol Gorina o al Dr. Pau Viladiu a incorporar el model de cures pal·liatives a l’assistència sanitària, atenció primària o hospitalària. El Programa Vida als Anys (1986) introdueix el pla d’atenció pal·liativa a Catalunya, reforçant-se en el Pla Director Sociosanitari l’any 2005 fins al present.
Encara avui la universalització, l’equitat i la qualitat no són objectius totalment aconseguits. A Espanya no hi ha una llei bàsica del dret d’atenció pal·liativa, malgrat que hi ha un consens majoritari a nivell polític i social. Entitats privades com la Fundació La Caixa disposa d’un programa d’atenció pal·liativa psicosocial i espiritual per persones amb vulnerabilitat social. L’atenció pal·liativa atén qualsevol persona en el tram final de la vida. L’experiència inicial amb les persones amb càncer ha permès incorporar-la a qualsevol malaltia avançada i el treball de voluntats anticipades i el coneixement del testament vital. El nombre de beneficiaris de l’atenció pal·liativa és potencialment molt alt. En la pandèmia de la Covid es va evidenciar les mancances especialment en l’àmbit residencial.
El debat hauria de ser arreu del món entorn l'acompanyament a una vida digna fins al final i, en canvi, per a moltes persones la mort és conseqüència de la pobresa, la violència o dels conflictes bèl·lics. Més de 460.000 homicidis intencionats en el món i entorn d’uns 800.000 suïcidis a l’any.
L’any 2022, les morts per conflictes bèl·lics, varen ser de 238.212 persones, segons fons dels informes anuals independents de la Universitat Uppsala; el pitjor any des de feia dècades degut a la Guerra de Rússia a Ucraïna. L’any 2000 els morts comptabilitzats oficials varen ser de 93.174. Actualment les guerres obertes són a Sudan, Eritrea, República Centreafricana, Somàlia, Haití, Iemen, Síria, Afganistan, Rússia a Ucraïna, Israel-Palestina i altres de conflictes locals o fronterers a les geografies invisibles.
La magnitud de la Guerra de Rússia a Ucraïna és la més greu des de la Segona Guerra Mundial. En els dos anys de conflicte bèl·lic ha produït milers de víctimes: 315.000 soldats russos, morts o ferits i 70.000 soldats ucraïnesos morts i 120.000 soldats ferits. Més de 10.000 civils morts i 19.000 civils ferits. Més de 6,5 milions de refugiats ucraïnesos i un 18% del territori d’Ucraïna envaït per Rússia.
En el conflicte Israel-Palestina, després dels atemptats terroristes de l'octubre del 2023 de Hamàs a Israel i la invasió posterior d’aquest a Gaza, hi ha milers de víctimes. La majoria són civils: 1500 israelians i 29.000 palestins, entre aquestes 10.000 nenes i adolescents, i més de 2 milions de desplaçats.
Si no hi ha acords polítics i negociació diplomàtica hi ha mort, crueltat injustificada. Morts injustes, absurdes, morts prematures a prevenir. La mort és una part substantiva de l’esfera privada, però alhora de les agendes públiques, de totes les polítiques i de tots els àmbits on l’ètica hauria de ser la guia.