La progressiva acumulació dels poders i les seves confluències a Madrid durant els darrers vint anys i l’impacte dels poders mediàtics i les xarxes socials han fet que Espanya sigui sinònim de Madrid. En plenes eleccions catalanes on Catalunya esdevenia el centre del debat amb les seves necessitats, l’amnistia i el retorn del president Puigdemont, el president Sánchez fa un gir de guió. Intent de tornar el debat cap Espanya i de nou salvar-la del perill de la dreta i extrema-dreta. Els poders polític, econòmic, mediàtic, judicial i esportiu (futbol i, molt especialment, el Reial Madrid, i les grans federacions) amb capital i visió de Madrid-Estat han trencat l’equilibri de la separació de poders i no volen cedir a Catalunya cap protagonisme.
L’any 2001 Pasqual Maragall va escriure un article en el diari El País, “Madrid se va”. L’any 2003, “Madrid se ha ido”. En realitat Madrid no ha marxat, “Madrid és l’Estat” i s’ha atribuït tots els poders d’aquest, fins i tot d'esquena a la Constitució del 1978 que tenia, almenys en l’esperit, un model descentralitzat i que reconeixia les nacionalitats històriques. Hi ha un narcisisme sense complexos a Madrid, com a construcció política-sociològica que permet lideratges com els de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, però que també afecta i encomana al PSOE. La seducció dels poders a Madrid, genera moltes síndromes d’Estocolm.
El president Maragall va ser subjecte polític a enderrocar quan en l’any 1999 va reclamar debatre l’encaix de Catalunya en una Espanya cada vegada més centralista, on tot passava per Madrid. L’aposta del federalisme asimètric incomodava al PP i a una part important del PSOE i del PSC. El darrer intent de l’Estatut del 2006 va fracassar. El Madrid-Estat no proposa res a Catalunya, fent d’estruç i amb cofoisme permanent. El dèficit fiscal ofega a Catalunya que creix en població fins als 8 milions de persones actuals, en desigualtats i fragilitat dels serveis públics. Catalunya continua sent un gran finançador d’Espanya i un motor econòmic de primer ordre. La sentència a l’Estatut del 2006, l’any 2010, va fer créixer la desafecció i el suport a la independència fins al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Aquest estat jacobí no pot tolerar que en el tauler polític de Catalunya s’aixequi i menys reclamant poder decidir sí, vol ser un nou Estat d’Europa. El 155, l’exili, la presó. L’enemic polític a batre, des del 2017, és el president Puigdemont, igual que ho havia sigut el president Maragall en el seu moment.
Les eleccions espanyoles del 23 de juny del 2023 marquen un camí cap a l’amnistia convertint el president Puigdemont i el president Sánchez en el focus polític i en el blanc de les crítiques i els subjectes polítics a combatre, a destruir per part dels partits de la dreta i ultradreta i de molts poders de l’estat, judicials, mediàtics i econòmics.
Amb una participació del 70,4% el PP havia guanyat amb 137 escons al Congrés i majoria al Senat, amb el 33% dels vots, però no pot governar amb Vox, amb 33 diputats i 12,6% de vots. El PSOE obté 121 diputats, 32% vots i Sumar 31 escons i el 12,3% de vots. L’Espanya dividida en dos blocs PP+Vox, 170 diputats i 45,6% vots i el PSOE+Sumar, 152 diputats i 44,3%. El 10% dels vots restants en mans bàsicament dels partits catalans i del País Basc. El president Puigdemont amb Junts esdevenen políticament, per aritmètica dels resultats, la clau de la investidura del president Sánchez. La llei d’amnistia esdevé i l’oficialitat del català els grans temes.
El president Aragonès escurça una legislatura inestable sorgida de les eleccions del 14 febrer del 2021, on s’han evidenciat les mateixes debilitats de Catalunya i la falta d’unitat i creixent fragmentació dins el bloc independentista. Amb una participació baixa del 51,29%, encara sota efectes de la Covid-19, el PSC guanya en vots, 23%, i empata amb 33 diputats amb ERC, amb el 21% de vots. Junts amb 32 diputats i 20% de vots. La CUP amb 9 diputats i 6,7%. L’independentisme suma més del 50,42% (sumant els vots d’ERC, Junts, la CUP i PDECat que no treu representació). La majoria independentista permet un Govern del president Aragonès, entre ERC i Junts, però les diferències bàsicament per l’estratègia estatal fan fracassar el govern i ERC governa en minoria.
Les eleccions del passat 21 d’abril al País Basc evidencien un empat entre el PNB i EH-Bildu, amb 27 diputats cadascú i el 35,22% i el 32,48% de vots respectivament i també com la independència del País Basc no és la prioritat. El 67,7% dels bascos van votar un partit teòricament independentista, però no governen junts ni afronten el tema del referèndum ni la negociació amb l’estat espanyol, de manera unitària. La probable repetició d’un govern del PNB i del Partit Socialista Basc expliquen la situació ideal pel PSOE i la tranquil·litat dels poders d’estat. La Constitució del 1978 atorga a Euskadi un estatus equivalent a un “Estat Associat” que ha permès gaudir dels recursos i competències que els bascos volen. Amb el final d’ETA també l’esquerra abertzale està confortable amb aquesta situació.
Espanya, els poders d’estat, volen per a Catalunya un govern que no el qüestioni i que no reclami la independència. Per això cal batre el president Puigdemont i erosionar la unitat de l’independentisme. Abans pactes de qualsevol tipus com que va portar a Colau i a Collboni a l’alcaldia de Barcelona. Treballen per un govern PSC-PSOE amb suport dels partits estatals, afins o contraposats i verdaders adversaris a Madrid o amb un independentisme domesticat. A Catalunya els pactes PSOE i PP són possibles.
L’amenaça del president Sánchez de dimissió per la imputació de la seva dona per possible tràfic d’influències, sembla sense cap prova, té un efecte col·lateral que és intentar tornar Espanya al tauler polític i minimitzar Catalunya. Les eleccions catalanes de nou semblen servir per “salvar Espanya de la dreta” i salvar al PSOE. Sánchez i el PSOE estan convertint aquesta parada en un plebiscit cap a la seva persona, amb l’ús de tots els ressorts.
Amb independència de la decisió de Sánchez: dimissió i retirada, moció de confiança o candidat a les europees, ell vol ser el protagonista i fer de la suposada regeneració espanyola el centre del debat. Illa i Catalunya pels socialistes han deixat de ser el focus. De nou Espanya, la del Madrid-Estat. Cal situar, per compromís, a Catalunya. Amatents als poders que volen retardar o revertir l’amnistia.
Serà la campanya de Catalunya o d’Espanya. Caldrà seguir quines són les claus dels pactes posteriors. Observarem si hi ha espais per l’amnistia, pel referèndum, pel consell econòmic, per les inversions, per les infraestructures, per les polítiques de la sequera, de la immigració, dels serveis públics o del model energètic. Catalunya i les seves necessitats han de ser el centre del debat. La Catalunya subjecte polític o el gran utilitari d’Espanya.