Massa sovint la defensa de la sobirania no sembla lligada a les polítiques públiques. L’evolució històrica del sistema de salut de Catalunya i el model sanitari català és un exponent de la recerca de sobirania organitzativa, legislativa i econòmica associat a la sinergia constant de les administracions i una societat civil molt implicada. El sistema sanitari de Catalunya sempre relliga ciència, humanisme, art i cultura i progressivament més tecnologia.
Catalunya és una de les nacions més antigues d’Europa. Des del seu inici s’aposta per una xarxa d’hospitals locals i comarcals. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i l’Hospital de la Santa Creu de Vic són dos exemples dels molts de Catalunya de la continuïtat de la xarxa sanitària descentralitzada des de l’edat mitjana a l’actualitat. L’any 1401 Hospital de la Santa Creu obre al Raval per la fusió de sis hospitals de Barcelona, liderat pel Consell de Cent, i l’església a través del Capítol Catedralici. L’edifici és patrimoni important del gòtic i actualment és la seu de la Biblioteca de Catalunya. La governança era a través de la MIA, Molt Il·lustre Administració, que ha sobreviscut més de 600 anys fins al present, afegint la Generalitat al govern de l’hospital en la dècada dels noranta del segle passat. L’any 1930 s’inaugurà el nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner gràcies al mecenatge de Pau Gil i és patrimoni modernista de la humanitat. L’any 2009 el nou Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu entra en funcionament per disposar d’un edifici funcional adaptat a les necessitats del moment.
L'any 1348 s’inaugurà l’edifici gòtic de l’Hospital de la Santa Creu a Vic gràcies a la deixa testamentària de Ramon Terrades. Del gòtic a la façana renaixentista i la farmàcia noucentista fins a l’edifici actual que des del 1988 ofereix atenció sociosanitària després de la construcció del nou Hospital de Vic. La Casa de Convalescència de l’Hospital de Santa Creu de Vic i la seva església són l’actual seu del Rectorat i el paranimf de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. L’Ajuntament de Vic ha liderat al llarg dels segles amb l’església, la societat civil i, més tard, la Generalitat, els serveis hospitalaris i universitaris de Vic.
La formació en Ciències de la Salut ha sigut una part molt substantiva de la història acadèmica de Catalunya des de l’edat mitjana fins ara, des dels estudis Generals a les Facultats. El seu XIII a Montpeller. L’any 1300 s’inicien a Lleida estudis de Salut. Posteriorment a BCN, Girona, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona els estudis universitaris de salut hi són presents fins el 1714, data que Catalunya perd totes les seves institucions, també les acadèmiques.
Durant el segle XVIII, la Il·lustració, el coneixement mèdic creix i Catalunya hi participa. L’any 1774 es crea la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Catalunya. El segle XIX, la industrialització permet que el sector mèdic aprofiti la internacionalització de la societat catalana per integrar les innovacions sanitàries. L’any 1877 neix l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i l’any 1894 el Col·legi de Metges. Els gremis i treballadors creen les mútues de previsió social per donar assistència sanitària i social.
Els primers 25 anys del segle XX el sistema sanitari de Catalunya fa un avenç important. Els professionals sanitaris participen en la Renaixença. El 1906 s’inaugurà l’Hospital Clínic de Barcelona vinculat sempre a la Facultat de Medicina i a la recerca. L’any 1910 Catalunya obre la primera Escola d’Infermeria laica. L’any 1913 té lloc el Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana. L’any 1914 l’Ajuntament de Barcelona impulsa l’Hospital d’Infeccioses del Mar. L’any 1020 es constitueix el Sindicat de Metges de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) neix, deia Prat de la Riba, per “recuperar la capacitat de gestió de les antigues Corts Catalanes d’una de les nacions més antigues d’Europa”. La Mancomunitat impulsa les polítiques de protecció de la salut (aigua potable, clavegueram, control plagues, lluita contra el paludisme i les infeccions) i per una xarxa de centres arreu del territori, l’atenció a la salut maternoinfantil i a la malaltia mental.
La Generalitat Republicana (1931-1936) reclama competències sanitàries a l’Estatut de Núria del 1932. Legisla la “Llei de bases per l’organització dels serveis sanitaris i de l’assistència social de Catalunya”. Impulsa un pla ambiciós, progressista d’anticoncepció i d’interrupció voluntària de l’embaràs. Va caldre esperar l’any 1985 per una llei reguladora de l’avortament, ja que Catalunya no disposa de sobirania legislativa.
Durant el llarg franquisme molts metges varen defensar la democràcia, el sistema sanitari català, la llengua, a Catalunya. Varen patir l’exili exterior (Dr Agustí Pi Sunyer, Dr Trueta, entre molts altres eminents metges) o interior (Dr Broggi, expulsats dels Hospitals públics i de la Universitat).
Amb la recuperació de la Generalitat després del franquisme, Catalunya, de nou, reclama les competències sanitàries a l’estatut de Sau del 1979. L’any 1980 s’elaborà el mapa sanitari que reconeix el model històric de servei públic d’iniciativa diversa territorialitzat. Els traspassos venen de bracet de l’infrafinançament. L’any 1986 la Llei General de Sanitat optà per un model de Sistema Nacional de Salut a modus dels Estats Escandinaus o el Regne Unit (NHS, Servei Nacional de Salut, 1948). L’any 1990 la Llei Ordenació Sanitària de Catalunya, encara vigent, intenta blindar el model català. L’any 1975 es crea Unió Catalana d’Hospitals i l’any 1983 el Consorci de Salut i Social de Catalunya impulsat des del municipalisme. L’any 1996 es constitueix la primera entitat de base associativa d’autogestió de professionals a Vic.
Durant molts anys els indicadors de resultats han situat a Catalunya entre els millors estàndards internacionals, malgrat l’infrafinançament i el constant intent de l’estat de centralisme i uniformització. La formació, el professionalisme, la recerca i la innovació són valorats internacionalment.
L’any 2009 s’aprova la llei de l’empresa pública Institut Català de la Salut, que intenta completar el model català de gestió no directe de l’administració. El mateix any s’aprovà la Llei de Salut Pública conscients dels reptes i de les necessitats de salut a les polítiques i de treballar amb els ajuntaments del país.
La Catalunya dels més de vuit milions, amb increment de desigualtats socials, alta diversitat i envelliment creixent, necessita sobirania financera, legislativa i organitzativa completa per garantir la qualitat, l’equitat i la seva sostenibilitat. Les fragilitats del sistema sanitari públic de Catalunya són evidents: l’empitjorament de l’accessibilitat en els diagnòstics i tractaments, falta i precarització professional, infraestructures i tecnologia obsoletes, falta d’instruments per l’atenció integrada social i sanitària, per la reducció dels determinants socials de la salut, per liderar els efectes del canvi climàtic i la innovació constant del sector.
La despesa sanitària pública a Catalunya és de 6,7% del PIB, comparat amb el 8,3% de la UE-15 (la despesa privada és superior a la mitjana europea, 2,8% del PIB versus 2,2%; despesa total a Catalunya 9.5 del PIB i UE-15, 10,5%). Molts estudis indiquen que Catalunya necessita entre 5000-6000 milions d'euros addicionals. El dèficit fiscal català reconegut és de 22.000 milions d'euros anuals, 60 milions dia.
El sistema de salut a Catalunya és una de les estructures d’estat més important i més enllà del sistema assistencial té un impacte transversal en tots els àmbits (educació, serveis socials, treball, medi ambient, mobilitat...) i genera un sector solvent d’activitat econòmica i d’ocupació. Segons el Consell Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) l’any 2024 el sector salut representa el tercer sector econòmic del país, després del comerç i de l’immobiliari, el 9% del PIB i l'11% de l’ocupació. El sistema de salut actual de Catalunya necessita poder exercir de veritable estructura d’estat amb tots els instruments dels estats, interiors i exteriors, de la sobirania.
Al llarg de la història s’ha intentat incorporar al servei públic a tota la iniciativa municipal, civil i professional. Està en joc la viabilitat financera del sistema públic de salut, però també podem estroncar l’essència de la societat catalana en aquest àmbit i en molts altres de participar en els sistemes de l’estat del benestar.
L’intent per part de l’estat espanyol i de formacions polítiques que donen suport al president Illa de “republificar” es contraposa al que tenim des de fa segles, un model que “publifica”, que fa créixer i arrela el servei públic de salut i social amb les aportacions de la iniciativa privada social. No dissociem les reivindicacions nacionals i social, són dues cares de la mateixa moneda i reivindiquem totes les sobiranies.