"Un dia per recuperar un passat que no s’ha acabat", va dir la Blanca Serra, dilluns, davant els jutjats a punt de comparèixer per declarar sobre els maltractaments i tortures que va patir a Via Laietana 43 l’any 1977. La seva dignitat, la seva força i la seva lucidesa són alhora far, baluard i estendard. Sense arrogància, però amb tota la robustesa de la convicció, la voluntat i la certesa insubornables. Amb Irídia, Ómnium, i OMCT Blanca (i Eva en forma pòstuma) aprofiten l’escletxa del blindatge estatal per fer-ne esquerda d’alliberament. No oblidem que les tortures patides per elles arriben fins a 1982.
Que el franquisme va perdurar més enllà de la mort del dictador, virulent i assassí durant la transició, i que ha perdurat fins a l’actualitat incrustat a totes les estructures de poder de l’estat, són dues evidències que cal rescatar de l’oblit del relat oficial, i cal fer-ho de forma expressa, perquè el règim anestesiador del 1978 té massa guardians políticament correctes disposats a negar-ho. Una llei de memòria històrica estatal que posa el 1978 com a límit per a les denúncies n’és una prova. Una llei d’amnistia per l’embat independentista que no inclou totes les persones represaliades, però que sí que beneficia als policies maltractadors, n'és una altra.
Tortures patides per dones, i a la comissaria de Via Laietana, el niu de la bèstia, converteixen aquesta denúncia no només en la primera admesa per una fiscalia especial, sinó en un més que possible desencadenant, una primera pedra per a altres casos. La lluita per convertir Via Laietana en un centre de memòria que fa tants anys dinamitza la Comissió de la Dignitat, ha posat en evidència les resistències estatals a admetre aquesta vergonyosa persistència en temps democràtics, alhora que ha donat veu a desenes de testimonis supervivents. Alguns ben invisibles fins ara. Com és el cas de moltes dones.
L’oblit de la memòria de la repressió té un clar biaix de gènere, i de classe. Blanca Serra ho remarca. El llibre Torturades de Gemma Pasqual contribueix al rescat. La feina del Grup de Suport a les represaliados del Patronato de Protección a la Mujer, en un altre format de tortura franquista i de gènere, també. Fa poc al Parlament es registrava una proposta de comissió d’investigació sobre aquesta institució franquista activa fins a l’any 1985. Catalunya té l’oportunitat de reparar aquest biaix de gènere i aquests oblits a la llei de memòria que ara mateix està en ponència. Oportunitats que la institució i legislació espanyola de memòria va desestimar, i que la catalana pot abastar. Però no serà un punt final. Ni pel franquisme persistent ni pel biaix de gènere.
El passat que no s’ha acabat dispara encara fort especialment en mans de la policia, i això que vam poder comprovar de forma escandalosa l’u d'octubre de 2017 a Catalunya, ha estat ben present sempre arreu de l’estat, si bé molt silenciat, i ha tingut molts episodis en sectors focus (perfils racials, moviments socials, sindicals, independentisme) i aquí ara especialment més visible aquesta darrera dècada, infiltracions incloses. Mai s’ha fet una depuració de la policia franquista, i encara menys de la policia política, això ho ha investigat bé Lucas Marco, autor de les Historias de la Brigada Político Social de València.
La persistència de l’encobriment i la connivència explícita també s’ha constatat, amb Marlaska vigent als governs progressistes, malgrat el seu currículum, amb les condecoracions a policies abusius, i amb agraïments mediàtics a la brutalitat policial de l’u d’octubre com el de Xavier Garcia Albiol, desplaçat a Pineda per encoratjar emocionat als policies més violents contra la població catalana. Un passat que a Badalona tampoc s’ha acabat, tot i que molts facin veure que no passa.
L’encobriment i la connivència també l’ha jugat Ramon Espadaler, l’actual conseller de Justícia i Qualitat Democràtica. Com a diputat del grup parlamentari del PSC i Units per avançar, la legislatura passada Espadaler va mostrar una gran bel·ligerància contra els objectius de la Comissió d’Estudi del Model Policial, de la que formava part, i especialment en contra de qualsevol sistema d’avaluació extern. Segons l’actual conseller de memòria i conseller d’Interior de 2012 a 2015, insinuar que la policia podia fer actuacions irregulars i abusives era com un pecat, una ofensa cap al poder sagrat d’aquest cos.
Les tesis d’Espadaler, compartides per C’s, PP i VOX, van ser secundades també per Junts, i finalment aquella comissió d’estudi laboriosa i carregada d’expertesa internacional va fer figa, i no va aconseguir aprovar la creació d’un mecanisme de control sobre l’acció policial, una eina reclamada per Irídia, per Amnistia Internacional, pels familiars de les persones represaliades, i per bona part de la societat civil. Caldrà continuar en aquesta lluita. Persistir, com ha fet la Blanca Serra. Els anys que calgui, sense abandonar mai ni la lluita ni l’esperança, com va deixar dit Pompeu Fabra.