Aquest cap de setmana he tingut la sort de participar, amb gent inquieta i ponents de nivell, en una tancada al Santuari del Miracle (un espai recomanable del Solsonès) organitzada pel germà Pau Valls del monestir de Montserrat. La trobada estava plantejada com un diàleg entre religiosos, creients, agnòstics i ateus, i em van demanar que els en fes una mena de crònica final. Bé, el cas és que el tema era la dignitat humana en tota la seva dimensió, i més concretament en el naixement, la identitat i la mort digna.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
Què és la dignitat, què inclou, com s’actualitza i com encaixa en l’actual context, què representa, si ha de ser col·lectiva o només individual, quin sacrifici mereix… La identitat és un fonament de la condició humana, i la dignitat allò que busquem, a través de la justícia o del reconeixement, per afermar-la o millorar-la. Qualsevol dret conquerit sol tenir-hi a veure i arrenca de la constatació que la nostra dignitat no és suficient per sentir-nos culminats, sigui com a persona o com a comunitat.
I crec que de dignitat també va l’acte de justícia que, com explica Lluís Girona, busca, avui al matí als jutjats de Barcelona, la Blanca Serra. És una veterana activista independentista i d’esquerres, implicada en causes nacionals, sindicals o lingüístiques, i que amb la seva germana Eva, catedràtica d’història ja traspassada, va ser detinguda i torturada a la comissaria de Via Laietana.
Ara, declarant davant la fiscalia especial que va crear la llei de memòria democràtica per intentar tombar el mur judicial, intenta que el cas sigui investigat i jutjat. No va de compensacions materials, ni tan sols de fer, a hores d’ara, pagar els culpables, la gran majoria morts. Va de reconèixer que al final del franquisme i durant la Transició es van cometre abusos que cap llei de punt final ha d’esborrar i que no té sentit que, a Espanya, hi hagi jutges que vulguin investigar crims del nazisme o de les dictadures sud-americanes i girin full dels d’aquí.
Perquè una societat que no es confronta amb el seu passat i que no el revisa —encara que ho faci tard— és una societat coixa, una societat que fàcilment relativitzarà l’odi o els abusos que poden venir, siguin en l’àmbit que siguin. Durant la Transició es va donar per bo no “reobrir ferides”, no fer emprenyar els nostàlgics del franquisme, i es va assumir que fer-ho posava en risc el progrés i el benestar que s’anhelava. El temps de les excuses està més que acabat i si la bunqueritzada cúpula judicial vol, com amb la llei d'amnistia, burlar la lletra i l’esperit de la norma se’ls hi ha de poder reclamar i denunciar-ho.
Però ara, i és el que passarà avui, cal posar-hi, com fa la Blanca amb el seu exemple i fan Irídia i Òmnium amb treball i suport, valentia i afany de justícia en la recerca de la dignitat que el feixisme va negar a molts ciutadans del nostre país que lluitaven per canviar les coses. No serà fàcil, però ella i altres que l’han precedida, com el sindicalista Carles Vallejo, podran dir que no van callar ni es van plegar de braços i que hi van posar tot el que tenien per conquerir espais de merescuda dignitat.
Avui no et perdis
- Entrevista José Montilla: «Calen mecanismes per evitar que Catalunya financi rebaixes d'impostos de tercers»; per Ferran Casas i Bernat Surroca.
- Un relleu a Junts que va més enllà de les municipals; per Oriol March.
- Lleó XIV davant del món: la diplomàcia vaticana que vindrà; per Pep Martí i Vallverdú.
- Els assentaments de barraques: què es fa i què s'hi pot fer davant un fenomen ignorat?; per David Cobo.
- Dades: No, la superilla de Consell de Cent no ha col·lapsat de cotxes els carrers del voltant; per Ona Sindreu Cladera.
El passadís
El brasiler Raphinha ha estat una de les sorpreses positives del Barça aquesta temporada i serà clau en la que ve. Després de dues primeres temporades marcades per la irregularitat, no només s’ha fet imprescindible al camp sinó també al vestuari. De fet, és un dels capitans. Un dels motius per ser-ho és la seva bona relació amb Deco, el director esportiu, que havia estat el seu representant i amb qui ara té interlocució constant en nom de la plantilla. Però és que Raphinha hi va posar el coll per ser votat capità. Joan Laporta explica que fins i tot va fer adhesius de campanya per demanar el vot als seus companys del primer equip.
Vist i llegit
Frank de la Jungla és el sobrenom de l’influenciador televisiu Francisco Javier Cuesta Ramos, que el 2010 va saltar a la fama gràcies a Callejeros, de Cuatro, i que aquesta setmana ha estat d’actualitat. Ha confessat que moltes de les coses que explica sobre ell i el seu “santuari” d’animals a Tailàndia són mentida i després ha provat de rectificar-ho en un autèntic vodevil. Cuesta és seguidor de Vox i fan de la presidenta de la Madrid, la turbodretana Isabel Díaz Ayuso, que el va visitar recentment al crit de “ni falç ni martell” i fent-se fotos amb un lloro al cap. Sobre Frank de la Jungla us aconsello el perfil que aquest cap de setmana escrivia a ElDiario.es el periodista Alberto Pozas i que retrata el seu ego desmesurat.
El nom propi
L’arribada de migrants fruit de la mobilitat i les desigualtats nord-sud i els efectes que té preocupa molt els líders polítics europeus, als que l’extrema dreta els marca sovint l’agenda. El darrer a caure-hi ha estat el primer ministre laborista del Regne Unit, Keir Starmer (Londres, 1962), que aquesta setmana ha reaccionat a la victòria del xenòfob Reform UK de Nigel Farage a les eleccions locals prometent un enduriment de les seves polítiques d’estrangeria. Les intencions del primer ministre socialdemòcrata han estat aplaudides per les formacions dretanes d'arreu, que ja no se senten tan soles comprant les solucions dels més radicals. L’estrès laborista i la mala situació dels serveis públics al Regne Unit, que el Brexit no ha millorat, no són el millor context. Ja se sap que entre la còpia i l’original, se sol triar l’original. Pep Martí us ho explica en aquesta anàlisi.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
