Només deu dies han passat des de l’èxit del xenòfob Reform UK de Nigel Farage en unes eleccions locals i un dels discursos més bel·ligerants contra la immigració fets per un polític britànic dilluns passat. I no pas per algú del Partit Conservador, sinó pel primer ministre Keir Starmer, líder del Partit Laborista. En la presentació d’un llibre blanc sobre immigració, Starmer va anunciar l’exigència d’una titulació universitària per als treballadors estrangers que demanin un visat, incrementar de cinc a deu anys la residència dels estrangers abans de demanar un permís permanent i exigir un nivell més alt d’anglès.   

L’objectiu anunciat pretén restringir al màxim les condicions per obtenir un visat perquè es considera que d’aquesta manera les empreses contractants hauran de modificar la seva aposta per contractes barats per a estrangers. Però més enllà de les mesures anunciades, ha estat el to emprat pel líder del Labour el que ha incomodat l’esquerra britànica, en un context internacional d'ascens ultra. Aquestes són les claus de l'enduriment. 

Un laborisme estressat

Al Partit Laborista li ha costat retornar a Downing Street. Quan va guanyar les eleccions del 2024, feia catorze anys que estava a l’oposició. Històricament, sempre ha estat així. Els sol costar consolidar la seva posició i les eleccions parcials del 2 de maig els van inquietar. L’èxit del Reform UK s’ha convertit en un malson: els de Farage van apoderar-se de la circumscripció de Runcorn&Helsby, en mans laboristes fins ara.

Hi havia eleccions municipals en un terç d’Anglaterra i Farage va sumar prop de 700 regidors. Molts a costa dels conservadors, grans derrotats. Però dels prop de 300 regidors laboristes elegits el 2021, els d’Starmer n’ha conservat un terç escàs. El juliol passat, el Labour va assolir una àmplia majoria absoluta al Parlament (412 de 650 escons). Val a dir que amb només un 33% dels sufragis. El pànic ha tornat a casa dels laboristes.

Una “illa d’estrangers”

En el seu discurs, Starmer va delatar els nervis existents en els rengles del seu partit. Pràcticament va fer seu el relat de la dreta populista sobre immigració, parlant de “recuperar el control”, precisament un lema que havien emprat els conservadors fa uns anys. El premier va alertar del risc de convertir el país en una “illa d’estrangers”, expressió utilitzada els anys 60 per un diputat ultraconservador, Enoch Powell, i acusant els tories d’haver generat “caos”. Starmer va criticar que la ineficàcia dels governs conservadors van acabar generant una forta pressió sobre els serveis públics: “Això s’ha acabat”. 

Està en tràmit al Parlament la Llei de Seguretat Fronterera, Asil i Immigració i Starmer ja ha deixat clar que no vol que els laboristes cedeixin escons en les zones industrials en crisi, feu històric del partit i on l’hàbil Boris Johnson va esgarrapar escons crucials quan fou primer ministre. Des de l’ala esquerra laborista li han recordat el que ell mateix deia quan era líder de l’oposició: “Els problemes de baixos salaris, manca d’habitatge i mals serveis no són causats pels immigrants sinó per un mal model econòmic”. Però amb la còmoda majoria que té el govern a Westminster, serà difícil aturar la nova normativa.  

La demagògia continua assenyalant el camí

Que un personatge histriònic com Nigel Farage continuï marcant el ritme de la política britànica és sorprenent, però no deixa de ser un fet. El dirigent xenòfob va admetre que havia falsejat les dades que mostrava durant la campanya del Brexit, quan va assegurar que, de sortir de la Unió Europea, el país obtindria importants beneficis econòmics. Així, va assegurar que si s’abandonava la UE, es podrien destinar fins a 350 milions de lliures a la setmana per nodrir el castigat Servei Nacional de Salut. Una de les moltes falsedats d’un dirigent a qui han donat per mort moltes vegades i sempre torna. Això sí, per embolicar les coses.

Els conservadors, superats 

L’èxit de Farage i dels missatges més primaris en una franja de la societat es dona la mà amb la situació que travessa el Partit Conservador. Símbol en el passat de tot el que era previsible, des del triomf del Brexit els tories es van deixar anar per una voràgine de populisme descarnat, amb el predomini d’spin doctors que, com Dominic Cummings, es van pujar sobre l’onada trumpista que venia dels Estats Units. Després de les eleccions del 2024, la militància conservadora va premiar l’aspirant més extrema, Kemi Badenoch, curiosament filla de pares nigerians, que ha adoptat un discurs ultra. 

Dins del partit, hi ha qui reclama una aliança amb Farage. També se sent una remor perquè Badenoch deixi pas. Els moderats ho tenen fàcil. La deriva dretana del partit és tal que en les primàries de novembre, els finalistes van ser Badenoch i Robert Jenrick, tots dos de l’ala dura. El Tory Reform Group, on s’apleguen els moderats amb el suport de figures com l’expremier John Major i Ken Clarke -etern candidat frustrat a líder tory i una de les persones més apreciades a Westminster-, no es va veure amb cor de donar suport a cap dels dos. Pel que es veu, l’única pressió que nota Starmer li ve de la dreta.