El solar que durant anys havia estat habitat per barraquistes, a Vallcarca, avui sembla un magatzem de blocs de formigó. És la conseqüència d'una expulsió enrevessada, que alhora posava fi a una reivindicació veïnal i tornava a fer visible el fenomen de l'infahabitatge. Aquesta realitat, habitualment ignorada socialment i política, emergeix de tant en tant. Acostuma a passar quan irromp una desgràcia o quan l'administració desallotja un espai especialment sensible. Tanmateix, el sensellarisme en forma de barraca, nau industrial o local comercial ocupat continua sense tenir un pla de xoc social per erradicar-lo. Les solucions volten de municipi a municipi, i no hi ha una coordinació supramunicipal. L'habitual és que siguin vist com un problema del qual deslliurar-se. Ara, administracions, entitats i veus expertes analitzen a Nació quines vies s'obren en el futur, malgrat les constatacions del present.

El fenomen és tan ignorat que ni tan sols existeix un recompte habitual, a escala catalana o metropolitana, que permeti dir quantes persones hi ha al país, en un moment, vivint d'aquesta manera. Les úniques aproximacions que es tenen són amb comptagotes i en punts concrets del territori. Un dels exemples més transparents és el de Barcelona. Les dades a les quals ha tingut accés aquest diari marquen que a la capital catalana l'abril passat hi havia almenys 578 persones vivint "amb dinàmica d'assentament", entre les quals més d'un centenar (113) de menors d'edat. Aquesta estadística inclou aquelles persones que viuen en solars amb barraques (330) i a locals ocupats (248). També es detalla que més de la meitat d'aquestes persones tenen activat un "pla de millora" amb els serveis socials. En total, aquestes situacions es reparteixen entre 73 assentaments i 59 antics locals comercials.

Les ocupacions de terrenys, però, van molt més enllà de la frontera barcelonina i llavors les dades es dilueixen. Malgrat les peticions d'aquest diari al Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat, l'administració no aporta cap recompte de quanta gent es calcula que viu en barraques a Catalunya. 

De fet, el problema arriba fins al punt que sovint no se'n vol parlar. La comissionada d'Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona, Sonia Fuertes, recorda com fa uns anys el govern espanyol va organitzar una xerrada per discutir la realitat dels assentaments a l'Estat i ella va ser l'única representant d'una administració que s'hi va prestar. La resta de governs locals i autonòmics contactats van rebutjar la proposta. "Les administracions intenten passar-hi de puntetes, més enllà de si tenen o no tenen recursos", apunta Fuertes. Fins i tot en l'àmbit social hi ha més entitats específicament destinades a les persones que dormen al ras -les conegudes com a sensesostre- que a la realitat dels assentaments.

Entre la prevenció i el desallotjament

Mai no se sap quant de temps durarà algú quan entra a un solar i comença a preparar-se una estructura precària però funcional. Els plans urbanístics, els riscos de seguretat detectats per l'administració o la voluntat de fer desaparèixer un focus de pobresa visible sempre acaben apareixent. Llavors, es desallotja l'espai. 

Un dels arguments més utilitzats per l'administració, a l'hora d'intervenir en un solar, és la prevenció de riscos. Per exemple, és la justifcació que es va utilitzar a Vallcarca, l'endemà d'un incendi a la zona. Aquesta, però, és una solució a mitges. "L'excusa de la salubritat cau pel seu propi pes, però, quan l'alternativa que els hi ofereixen en molts casos és una nit de pensió o alberg. Això vol dir que aquestes persones, per una nit, no traslladaran totes les seves coses a un recurs de l'administració. El que faran, com estem veient, és buscar un altre lloc i fer-hi una instal·lació que serà més precària, almenys les primeres setmanes. És a dir, que empitjora la salubritat", exposa David Espinós, coordinador del col·lectiu Amics del Quart Món, la principal entitat especialitzada en aquesta realitat a Catalunya.

Hi coincideix l'investigador de l'Institut Metròpoli i professor a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Albert Sales. "Els riscos sempre són reals, però a vegades s'exageren. Quan es detecten aquests riscos, el que s'hauria de fer és garantir alternatives socials dignes. I això és el que no estem sent capaços d'articular com a societat", explica l'expert en dinàmiques d'assentament i sensellarisme.

L'assentament, més enllà de l'habitatge

A l'hora de retratar la situacíó, Sales assenyala que el barraquisme d'ara és diferent al de les migracions de la segona meitat del segle XX a Barcelona. Ara barreja més habitualment una realitat concreta -la de la població gitana, que pot provenir de diferents punts de l'Estat i d'Europa- i la dels migrants de punts com el Magreb. "Ja no parlem de barraquisme en el sentit que es generin barris nous, com podia passar abans, sinó d'una nova expressió de l'expulsió que el mercat de l'habitatge dirigeix a certs col·lectius", afegeix l'investigador. "S'ha convertit en la manera que tenen alguns col·lectius migrants molt precaritzats per poder viure a algun lloc, després d'arribar de la frontera sud i quedar condemnats a la irregularitat administrativa durant un bon temps. Davant un mercat immobiliari amb habitacions extremadament cares, només els queda l'opció d'agrupar-se i ocupar un solar o una nau industrial", remata.

En alguns casos, s'intenta que, mentre dura la situació de barraquisme, l'administració faci un pas al davant per solucionar la situació dels habitants del solar, que a més té diverses funcions més enllà de la residència. "L'assentament és moltes vegades, no només per viure, també per treballar", apunta Sales. Això inclou des d'utilitzar-lo per guardar la ferralla que poden haver recollit durant el dia fins a desplegar-hi alguna mena de taller precari. Alguns fins i tot hi fan un hort. 

El cas, però, és quina resposta es dona davant aquesta realitat tan sensible. Des de l'associació veïnal Som Barri Vallcarca recorden que han estat més de dos anys intentant negociar amb el districte de Gràcia l'opció d'una resposta ajustada a les necessitats socials dels barraquistes. Fins i tot hi van presentar una proposta que incloïa plans de treball i la cerca d'habitatges socials per als habitants dels solars. "Després de tot aquest temps, l'únic que han ofert els serveis socials és un dia d'allotjament", lamenta Berta Munné, membre del moviment associatiu de Vallcarca. "A més, algunes de les persones que vivien a l'assentament venien de viure a edificis del barri que es van tirar a terra, i que després no han pogut tenir una llar, perquè també han de conviure amb el racisme immobiliari", rebla la portaveu veïnal.

El cas d'aquests assentaments ha estat especialment particular perquè fins i tot van acabar comportant la crida a la primera assemblea d'un moviment barraquista. La idea era conèixer les realitats de l'infrhabitatge a diversos punts, i valorar si es podrien activar nous fronts socials, com ja fa anys passa amb els lloguers o les ocupacions. A la primera trobada, convocada a Vallcarca, s'hi van acostar persones de Sants, de la Sagrera, de Glòries o de Montcada i Reixac, on es vol ubicar el punt de trobada per a la propera assemblea. La idea és organitzar els habitants d'aquests assentaments. Fins i tot, apunta Munné, hi sobrevola la idea de crear alguna mena de sindicat -com ja van fer els manters anys enrere- al voltant de la ferralla "per reivindicar aquesta feina bàsica de la ciutat". 

Les solucions: del canvi en l'atenció al debat migratori

Hi ha solucions per a aquest col·lectiu en situació de pobresa, que acaba vivint en construccions precàries i que, a més, viu davant l'amenaça constant del desallotjament? Les respostes són variades i es divideixen entre les que tenen un tarannà immediat més executable i les que corresponen a un horitzó llunyà més desafiant. David Espinós, d'Amics del Quart Món, reivindica que es faciliti l'accés al padró d'aquestes persones sempre -un dret a vegades en risc- i que es simplifiqui l'accés als ajuts socials. "També es podria coordinar de manera més habitual la presència de serveis socials, sanitaris i educatius als assentaments. Si els preocupa la salut d'aquestes persones, els serveis sanitaris del territori hi podrien fer més visites", planteja el representant de l'entitat.

La comissionada d'Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona, al seu torn, matisa que, més enllà de la resposta municipal, tot plegat s'hauria de plantejar en el nou Marc d'acció per a l'abordatge del sensellarisme, que es dissenya a escala nacional, i que allà s'hi haurien d'integrar solucions específiques per a les dinàmiques d'assentaments. També pel que fa als recursos econòmics que s'hi destinen. Sobre les possibles opcions habitacionals, Sonia Fuertes destaca que la idea del housing first -un model històricament aplicat a les persones sense llar, que prioritzaria oferir una llar social i acompanyar-la de seguiment social- és interessant però que xoca amb la poca oferta de pisos assequibles a disposició de l'administració. Així, malgrat tenir unes limitacions similars, la representant municipal reivindica altres opcions també com les anomenades "comunal housing", un espai que habiten diverses persones i en què s'intenta combinar "la privacitat de l'apartament i l'autonomia amb la disponibilitat de vincular-te a un grup" per facilitat la inserció social a posteriori.

El Govern català, alhora, assegura que vol fer un pas endavant en aquesta matèria. "Aquest govern considera que la lluita contra aquest fenomen tan complex és una responsabilitat pública indelegable" i revindica voler-la "assumir de forma compartida amb els ajuntaments". Si bé ara hi ha una aportació del Departament de Drets Socials i Inclusió de 15 milions d'euros, a repartir entre tots els municipis del país, a través del que es coneix com a "contracte programa", la intenció es replantejar aquest abordatge en el nou pacte amb el sector municipal. Fonts de la conselleria asseguren que hi ha "contacte directe" amb el món local per "redefinir" les polítiques d'atenció al sensellarisme i l'infrahabitatge. 

Com a proposta, Albert Sales també mira més enllà i estableix la necessitat d'aigualir les exigències que troben els estrangers que migran quan arriben a l'Estat. Això, però, passaria pel govern espanyol. De moment, encara està pendent d'aclarir-se el futur de la proposta per regularitzar 500.000 migrants sense papers al Congrés dels Diputats. "Des de la lògica que la gent no s’evapora i que ha de tenir oportunitats per tirar endavant, cal replantejar-nos les polítiques migratòries i admnistratives", resol el professor universitari.