José Montilla (Iznájar, 1955) va ser l'últim president socialista abans de l'arribada de Salvador Illa a la Generalitat. Entre tots dos hi ha alguns paral·lelismes, sobretot en les fites línies polítiques que intenta impulsar l'actual Govern. Montilla va negociar el primer traspàs de Rodalies, que ara Illa intenta culminar. També va acordar l'última reforma del model de finançament, el 2009, que ara torna a ocupar l'agenda política arran dels acords d'investidura amb ERC. D'aquella experiència, l'expresident recorda que no va ser una negociació senzilla, malgrat la sintonia entre Estat i Generalitat que hi havia aleshores, i que també hi ha ara.

En aquest entrevista amb Nació, Montilla reclama eines per modular la solidaritat amb la resta de territoris, per evitar que Catalunya "acabi finançant les rebaixes fiscals" d'altres en impostos com successions o patrimoni. També avisa que en una negociació política —i especialment quan hi ha recursos en joc— sempre hi ha "tensions i sana confrontació", però que l'objectiu no ha de ser "incomodar" la Moncloa, sinó defensar els interessos del país. La setmana que s'ha signat el Pacte Nacional per la Llengua, l'expresident nega que existeixi una "divisió" al país per aquest motiu, i recepta "autoexigència" per millorar-ne les dades l'ús social.

Aquesta setmana s'ha signat el Pacte Nacional per la Llengua. Li preocupa la situació del català?
Hi ha dades preocupants. El grau de coneixement de la llengua ha anat millorant substancialment, però l'ús social és el gran problema i la gran preocupació que tenen el Govern, els partits, i una part important de la societat. El Pacte és un encert, perquè el que intenta sumar esforços en mesures concretes i recursos i fa un esforç conjunt i de pedagogia per tractar de millorar l'ús social de la llengua. L'objectiu principal és que hi hagi més persones que parlin, que utilitzin normalment el català i per això hi ha les mesures que estan destinades a reforçar el Consorci, que no hi hagi ningú que vulgui aprendre català que no ho pugui fer per manca de mitjans, així com reforçar la producció cultural en català. Tant de bo ho haguessin signat més formacions polítiques.

El problema de l'ús social és un diagnòstic compartit. A què atribueix aquestes males dades? Prestigi de la llengua? Model econòmic? Desatenció per part dels darrers governs?
Hi ha una mica de tot. Un element preocupant és la franja d'edat en què menys s'utilitza el català: la gent jove. S'han educat en català, amb la immersió, coneixen la llengua, la saben escriure i parlar-la. El problema és que no l'utilitzen. Segurament això s'explica també per les relacions entre aquestes generacions, que es fan mitjançant determinades plataformes, amb productes bàsicament en castellà o anglès. Això ens juga en contra.

"No hi ha una divisó al país per raó de llengua"

Les enquestes també indiquen que el model d'immersió no acaba de funcionar i els tribunals també tenen el model d'escola al punt de mira. Quina resposta hauria de tenir el Govern si la sentència que s'espera del Constitucional imposa més presència de castellà a les aules?
Si no es parla el català a les aules, és perquè hi ha gent que no vol. Al final és una opció personal, també. Preocupant, si més no, perquè la formació la tenen. El problema és la gent que coneix perfectament el català i no el parla. És gent nascuda aquí. Hi ha algunes persones també que potser s'acaben d'arribar i tenen problemes, i per això es reforcen les aules d'acollida. Però el principal és que moltes persones que tenen el català com a llengua materna no l'utilitzen. Això no és un problema de decrets, ni del 25%. No ens equivoquem. M'imagino que el Govern i els partits tindran pensada la resposta a la sentència quan es produeixi, si es produeix. Això de posar-se la bena abans de la ferida no crec que condueixi enlloc.

Ciutadans havia conflictivitzat molt el tema de la llengua. Ha desaparegut, però la qüestió perviu als tribunals. Que aquest partit ja no hi sigui hauria de desescalar-ho i donar més marge al PSC, que tenia frontera electoral amb ells?
Ciutadans deia que amb ells portarien els problemes del carrer al Parlament, però sempre parlaven del tema de la llengua. El conflicte ara potser està als tribunals, però la llengua no està qüestionada socialment. No hi ha divisió sobre això. Els que intenten presentar-ho així tergiversen la realitat. Hi ha països on hi ha bilingüisme amb més conflictivitat respecte al paper d'una llengua i de l'altra. Aquí no hi ha problemes en això. El problema de l'ús social no ve derivat d'un suposat fracàs de la immersió. De cas han fracassat altres coses, però això no pot servir per qüestionar la immersió.

"Cal un cert grau d'autoexigència per part de tothom amb el català"

Més que qüestionar la immersió, és que no s'està aplicant. Les dades diuen que menys de la meitat del professorat de 4t d'ESO s'adreça en català a l'aula, que ja no s'hi parla només català i castellà, sinó que són realitats multilingües.
Sí, múltiples, però no ens enganyem, no són tantes. La realitat és molt plural, però en definitiva no hi ha tantes llengües aquí. Hi ha el català i el castellà. I sí, una presència de l'anglès creixent com a tot arreu, però l'obligació dels mestres és la que diu la llei d'educació de Catalunya i el que hem de fer és aplicar-la. I les llengües són per entendre's. Si algú no t'entén en una llengua, hauràs d'utilitzar-la en una altra, especialment si acaba d'arribar. I per això estan les aules d'acollida. Crec que hem d'animar un cert grau d'autoexigència per part de tothom i també dels docents.

Aquesta setmana ha fet un any de les eleccions que va guanyar el PSC amb 42 diputats. Quina valoració en fa? 
Un balanç positiu, és clar. El president Illa ha portat serenor, tranquil·litat i està abordant problemes de la societat catalana. En alguns ja hi havia unes certes bases que havia creat el Govern d'ERC i s'hi dona continuïtat. I en altres hi ha elements nous que venen de les propostes electorals del PSC i dels pactes d'investidura que va subscriure tant amb ells com amb els Comuns. S'han posat les bases per abordar el problema de l'habitatge, que és fonamental. També s'aborden problemes del passat, com el finançament, pendent des de 2014. Hi ha altres qüestions en vies de solució, com Rodalies, on la dificultat és que mentre es fan obres amb el servei funcionant, el servei evidentment ho patirà.

La Generalitat té capacitat de respondre a les expectatives? En habitatge, posar al dia els serveis públics, sanitat, educació, gestió dels fons europeus...
El tema de l'habitatge és molt complex i s'ha anat agreujant. Durant els darrers anys, a Catalunya no s'han fet habitatges. Privats pocs i públics menys. Hi ha coses que se solventen molt ràpidament, però això no. Es resol fent habitatges públics i creant condicions perquè el sector privat també en faci; i fent habitatges de propietat i fent habitatges de lloguer, també, perquè el parc d'habitatge de lloguer que hi ha a Catalunya és molt reduït, especialment si ho comparem amb altres països europeus. Els habitatges necessiten sol, però no es crea d'un dia per l'altre. Els tràmits són llargs i carregosos. 

Després cal fer els projectes, executar l'obra... Això porta anys. Els habitatges que no es puguin començar a construir el pròxim any, difícilment estaran acabats al final de la legislatura. És veritat que s'està intentant també industrialitzar els processos de construcció, però no s'ha avançat gaire. Hi ha moltes resistències també. Desitjo èxits i encerts, fonamentalment perquè hi ha una part molt important de la societat, especialment jove, que necessita els habitatges.

"L'Estat va oblidar durant un temps la xarxa de Rodalies"

Una carpeta rellevant de la legislatura és Rodalies. Quan era president ja li va portar problemes. L'Estat ha oblidat Rodalies, també els dirigents del PSC amb responsabilitats a Transports i a Renfe?
L'Estat va oblidar durant un temps la xarxa de Rodalies, però d'alta velocitat sí que se'n va fer i, per cert, s'utilitza i molt. Però Rodalies, certament, han estat oblidades. Ara hi ha un gran esforç inversor, i quan hi ha obres comporten distorsions en el servei. Això s'ha d'explicar. L'AVE és una infraestructura que va molt bé per al país, però Rodalies va quedar una mica de banda. Es nota en el material mòbil, ara s'incorporaran nous trens. Però els trens, des que els encarregues fins que te'ls entreguen, passen uns anys. El president de Renfe, no el que hi ha ara, ni el que hi havia abans, sinó més enllà, va encarregar els trens de Rodalies que s'entregaran ara. Les persones del PSC que han estat en llocs de responsabilitat no han estat de braços plegats.

Les dades d'execució pressupostària sempre són dolentes. És perquè costa executar? Se sobrepressuposta?
Ho relativitzo perquè conec una mica la matèria. Depèn quin tipus d'inversions són més fàcils d'executar que altres. Sense dir que en alguns casos s'hagi produït una certa deixadesa, els pressupostos recullen coses a fruit dels pactes, una mica forçats amb el calçador. Es posen projectes que estan molt bé, que són necessaris, però si poses en el pressupost que et gastaràs molts diners per ampliar una carretera, però no tens ni projecte, ni es podran fer les expropiacions... Doncs és evident que això no s'executarà. El problema és que al pressupost han d'haver-hi propostes realistes, executables, i en molts casos plurianuals, perquè són coses que no es fan en un any. Això, a vegades, la tècnica negociadora no ho té present, perquè per a un diputat és important que figuri alguna cosa concreta als pressupostos de l'Estat. Això ajuda que el grau d'execució no sigui el desitjable.

El seu Govern va negociar el primer traspàs de Rodalies. Per què va quedar curt? Creu que l'actual traspàs s'aconseguirà completar?
Crec que s'aconseguirà. Nosaltres vam aconseguir que la Generalitat tingués a partir del 2010 la competència per fixar les tarifes, les freqüències, els serveis, si s'ampliaven o no s'ampliaven, requerir si hi havia combois a disposició o no, encarregar-los... Això després s'ha vist que no és tan fàcil de fer, fins i tot quan hi ha acord polític i diners. No és fàcil, perquè hi ha resistències de sindicats, si fa falta material mòbil, si calen fer inversions en infraestructures. 

Va negociar l'actual model de finançament l'any 2009. Quines lliçons se'n poden extreure, pensant en la negociació del finançament singular?
Va ser una negociació llarga, no fàcil. Començada quan l'economia funcionava raonablement bé. A mesura que anava passant el temps, la cosa s'anava complicant perquè l'economia anava cap a baix, els ingressos de l'Estat queien. L'acord es va tancar l'any 2009 i va suposar un increment important de recursos addicionals al sistema per a tothom. Sort en vam tenir. S'imaginen que la Generalitat el 2011 o 2012 hagués hagut de funcionar amb un sistema no revisat? El sistema ha continuat funcionant, evidentment no és un sistema òptim i per això també preveia la mateixa llei que l'any 2014 s'havien de revisar els principals paràmetres del model. No s'ha fet fins ara, però la Generalitat ha anat incrementant els seus recursos, especialment els darrers anys. El model no era l'ideal, no era l'òptim, però ha donat de sí. No devia ser tan dolent el que vam negociar. Espero que el nou model sigui un model que sigui un avenç en l'autonomia fiscal i financera, i un increment dels recursos. L'autonomia hi és per exercir-la i alguns només l'exerceixen per abaixar impostos i fer competència fiscal deslleial.

"La solidaritat ha d'existir, però calen mesures per evitar el dumping fiscal"

Catalunya té una fiscalitat superior a altres comunitats autònomes. Creu que, així i tot, ha de contribuir a la solidaritat cap a aquells territoris que baixen o suprimeixen impostos?
La solidaritat ha d'existir, però calen mesures per evitar el dúmping fiscal. Hi ha propostes al respecte. Alguns volen tenir autonomia sobre la regulació de determinades figures tributàries, però per utilitzar-la només per abaixar impostos i fer competència deslleial. Això ho fan algunes comunitats que tenen recursos tributaris importants, com Madrid, però també ho fan altres que són territoris que tenen uns recursos per càpita per sota dels nostres. Es tracta que hi hagi mecanismes que evitin que acabem finançant les rebaixes d'impostos de tercers. En les propostes que s'estan treballant hi ha algunes idees que apunten a instruments per reduir això.

L'estat autonòmic és sostenible amb el model que han pactat el PSC i ERC?
Crec que sí, És un model de singularitat i n'hi ha d'altres. L'estat autonòmic és asimètric. Ja sé que el concepte no agrada a alguns, però és que l'estat autonòmic, en el seu origen, és asimètric. Així ho estableix la Constitució malgrat que no utilitzi el terme.

Però hi ha singularitats que, a banda d'estar més consolidades en el temps, tenen un impacte menor, com ara el concert basc i navarrès.
No parlo només de singularitats des del punt de vista de fiscalitat. Hi ha comunitats que segur que no estan preocupades pel tema de l'ús social de la seva llengua i aquí sí. Tenim un dret civil propi, tenim unes competències singulars que altres no tenen en seguretat, les presons... L'asimetria és a la Constitució de 1978.

L'exconseller Castells, en una entrevista a Nació, deia que per molt amics que siguin el PSC i el PSOE, la negociació del finançament suposarà un pols. Ho comparteix?
No ho sé si suposarà un pols. Jo dic, des de la meva experiència, que no va ser fàcil. El pols és una cosa que sona malament perquè hi ha un guanyador i un perdedor, però està clar que no serà una negociació fàcil, que ningú s'enganyi. Al marge de la coincidència de les famílies polítiques que governen, no és una negociació fàcil. En altres tampoc, però quan parlem de recursos és encara més complicada i més difícil. Els recursos sempre són escassos.

"En una negociació política hi ha moments de tensió, de discussió i de sana confrontació"

Vostè en un congrés del PSC va dir aquella frase a Zapatero de "José Luis te queremos mucho pero queremos más a Catalunya", en plena negociació del finançament. Creu que l'actual PSC també està en condicions de poder fer aquest pols al PSOE, arribat el cas?
No era un pols al PSOE, era una expressió que vaig utilitzar. Estic convençut que el president i el PSC tenen molt clar que la prioritat és servir el país i els seus interessos. Com ho faran? Cadascú té les seves maneres, el seu estil, el seu calendari... Però no tinc dubtes sobre això.

Encara que impliqui incomodar el govern espanyol en una qüestió que genera recels en altres territoris de l'Estat?
Sembla que l'important és incomodar. Jo mai vaig plantejar res per incomodar. A vegades defensar coses legítimes comporta incomodar, però no és l'objectiu. Hi ha gent que gaudeix amb això. Però està clar que en una negociació política hi ha moments de tensió, de discussió i de sana confrontació.

Abans de ser president va ser alcalde de Cornellà. Ara hi ha sobre la taula el debat de la immigració, de la seguretat... Com ho han d'entomar els partits centrals per parlar-ne sense alimentar l'extrema dreta?
Treballant per afavorir la integració de la immigració i per garantir la seguretat ciutadana. Més que parlar-ne i discutir el que cal és actuar en aquests camps i sobre els temes de fons. Hi ha gent que parla molt de l'extrema dreta catalana i en el fons li fa publicitat. Cal solucionar els problemes reals, no els inventats. Les bones notícies no són notícia, però una cosa és això i l'altra que des dels governs es contribueixi a sobredimensionar uns problemes que no cal amagar, però que el que cal és solucionar.

El debats sobre l'ocupació se sobredimensiona. És un fenomen delinqüencial, però minoritari.
És un fenomen molt minoritari, però què té més publicitat, l'entrega de 20 habitatges protegits en un determinat municipi o una ocupació d'un habitatge? El que hem de fer és que les normes i la justícia funcionin. Els alcaldes no han de fer de policies. La policia ha de fer de policia. I els jutges, de jutges. S'ha de garantir un dret a la propietat, però també hem de fer possible un altre dret, el de l'habitatge. I després, que la justícia actuï contra els fenòmens d'ocupació que no són fruit de la manca d'habitatges, sinó que són fruit de pràctiques delinqüencials.

Foment i el Cercle d'Economia van criticar els pactes del Govern amb ERC i els Comuns. Veuria bé explorar pactes amb Junts?

La vocació de pactes més transversals, el Govern l'ha expressada. A vegades pactes amb qui vol pactar, això és cosa de dos, o de tres, o de quatre. Si hi ha una de les parts que no vol pactar, no hi ha pacte. Una manera de no arribar al pacte és posar una condició que tu no acceptaràs de cap de les maneres. Pots dir que estàs disposat a pactar però poses sobre la taula coses que són impossibles, o són impossibles d'acceptar per part de l'altra part. I ho saps. Jo crec que aquí és on hi ha dificultats en la política de pactes a Catalunya. Això no vol dir que hi hagi pactes amb Junts a nivell territorial, i amb ERC i els Comuns. El món municipal és molt plural i divers. Pel que fa al país, pactes amb qui té desitjos de pactar. 

"El conflicte polític s'ha modulat, però de problemes de fons n'hi ha"

El conflicte polític a Catalunya ha desaparegut?
El conflicte s'ha modulat, això és innegable. El procés que hem viscut ha desaparegut, però això no vol dir que ho hagi fet l'independentisme. Tindrà el percentatge que tingui, però existeix, i problemes de fons en la relació Catalunya-Espanya n'hi ha. Uns estan en vies de solució, alguns s'han solucionat, altres costarà més. De problemes de fons n'hi ha. Uns es podran solucionar a curt termini i altres no serà tan fàcil. La vareta màgica no la té ningú, ni el govern de Catalunya ni el govern d'Espanya.

Vostè va alertar en una conferència a Madrid del perill de desafecció creixent de Catalunya cap a Espanya. Va ser un missatge premonitori, però també hi ha hagut veus a Madrid i dins del Partit Socialista que han acusat la fórmula del tripartit d'haver alimentat el procés.
Això es pot fer des de la distància, des del desconeixement o des de la mala llet. Només cal repassar el calendari. Després de Nadal del 2010 Artur Mas és elegit president i el primer pressupost el pacta amb el PP. La gent recorda la manifestació pel rebuig a la sentència de l'Estatut, que va ser una manifestació molt àmplia i transversal. Però quanta gent va assistir a la manifestació l'11 de setembre del 2010 o del 2011? El procés comença el 2012, no ens equivoquem.

Si Pedro Sánchez no dona una resposta satisfactòria a les demandes com la del finançament, Rodalies o qüestions de llengua, es pot tornar a córrer aquest risc de repunt de la "desafecció" cap a l'Estat?

Jo crec que no. Sé que costarà i que no serà fàcil, però aquests temes estaran encarrilats. El Govern i altres formacions polítiques estan en la línia de trobar solucions a aquestes qüestions. La prova és el Pacte per la Llengua. Però també les feines que s'estan fent en matèria de Rodalies com del nou model de finançament.