El 6 de juny de 2018 Fernando Grande-Marlaska prenia possessió com a ministre de l’Interior en el primer govern d’un Pedro Sánchez que, a lloms d’una eclèctica majoria progre-independentista, esbotzava les portes de la Moncloa per desnonar Mariano Rajoy. Des d’aleshores, talment com un jonc, el ministre més reprovat del govern Sánchez, resisteix contra vent i marea. De raons i ocasions per enviar-lo cap a casa no n’hi han faltat, al president, més aviat al contrari.
L’últim episodi, el de la compra de quinze milions de bales per valor de 6,6 milions a una empresa armamentística d’Israel, és de traca. Interior va formalitzar una operació que s’havia compromès a revertir, sense informar Presidència i en ple Divendres Sant. Més que la pressió dels seus socis de coalició -que també-, l’insostenible per a Sánchez era l’estocada a la seva imatge i credibilitat.
Ell, que havia promès en seu parlamentària que no hi havia operacions de compravenda d’armes amb Israel des del fatídic 7 d’octubre que va desencadenar el genocidi a Gaza. Ell, que s’ha erigit des del primer dia com el gran paladí de la causa palestina, quedava amb el cul a l’aire i, per tapar-se’l, el mínim esperable era recular, desautoritzar el seu ministre i fer el que Marlaska venia com a impossible: estripar el contracte de la vergonya. El coherent, després d’això, hauria estat fulminar-lo. Ni que sigui per acumulació de targetes.
L’expedient de Marlaska està carregat d’ombres. Poc o res pot tenir a envejar-li Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’escabetxina del Tarajal, la platja de Ceuta on unes desenes de migrants intentaven arribar nedant fins que els agents de la Guàrdia Civil els van disparar bales de goma. Una quinzena van morir ofegats i als que van aconseguir tocar terra, els van retornar en calent. Unes devolucions blindades pel PP amb la llei mordassa -que en campanya prometien derogar els socialistes- i que Marlaska ha seguit practicant des del primer dia, fins i tot amb menors que arriben de països en guerra, cosa que el mateix Tribunal Suprem ha resolt que és il·legal perquè vulnera la Convenció Europea de Drets Humans.
El 2022, Marlaska va protagonitzar un Tarajal 2.0, en aquell cas, a la tanca de Melilla. L’intent massiu i desesperat de mig miler de migrants va acabar en massacre, amb la connivència de les forces de seguretat espanyoles. Una allau humana va provocar una trentena de morts, la majoria dels quals van perdre la vida esclafats. Els que encara agonitzaven amuntegats a terra, eren colpejats pels gendarmes marroquins, davant la impassibilitat de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Llavors, com ara, Pedro Sánchez tampoc no ho va trobar prou greu per a cessar Marlaska, que ha estat el gran ariet del govern socialista contra l’independentisme i que ha defensat i justificat les infiltracions de policies en moviments socials, molts dels quals, a Catalunya.
Per acabar de tancar la quadratura del cercle, cal anar una mica més enrere en el temps, en la seva etapa anterior al govern, com a magistrat. Abans que Sánchez el fitxés, Marlaska exercia de vocal al Consell General del Poder Judicial. Havia arribat al càrrec escollit pel Partit Popular, és a dir, que va ser la dreta qui va catapultar-lo en la seva carrera com a jutge, just quan a Catalunya començava a vigoritzar-se el procés. Si al PP els va encisar la seva figura no va ser perquè sí. Els havia seduït la seva feina a l’Audiència Nacional, amb especial dedicació a les causes vinculades a ETA.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat fins a cinc vegades l’Estat espanyol per no haver investigat tortures a detinguts sota la seva custòdia, sota la custòdia de Marlaska, que en el seu dia havia salvat la cúpula militar del ministeri de Federico Trillo, exonerant-los de qualsevol responsabilitat en l’accident del YAK-42 i atribuint-ho tot a la incompetència dels pilots. Més tard, un altre magistrat acabaria revisant la decisió d’arxivar la causa i portant el cas a judici. Amb aquest CV el va triar Sánchez. I malgrat aquest CV, Sánchez encara el manté al Consell de Ministres del seu govern pretesament d’esquerres i, en teoria -ni que sigui per necessitat-, amic de l’independentisme.