La cultura popular amaneix el calendari de dies mundials. Alguns més nostrats, d'altres amb menys substrat, però no hi ha un sol forat sense commemoració. L’1 d’abril és conegut al món anglosaxó com el Dia dels Innocents -d’aquí que Donald Trump esperés a l’endemà per detonar la seva guerra comercial, no fos cas que algú s’ho prengués de broma. El primer dia del quart mes de l’any és també el Dia Internacional de la Diversió a la Feina, una cita folklòrica sense cap mena de transcendència. Doncs bé, m’agradaria aprofitar la tribuna que se’m brinda avui aquí, per plantejar seriosament que, d’ara endavant, el Dia dels Innocents i el de la Diversió a la Feina comparteixin protagonisme amb el Dia del Brivall, en honor -sí, en honor- a l’únic i inimitable Joan Carles I de Borbó.
Els gestors d’arreu del país tenen el primer d’abril encerclat amb fosforescent, saben que a partir d'aquell dia se’ls gira feina, perquè és quan Hisenda inaugura la campanya de la renda. Com cada any, és el moment de fer números per quadrar la caixa. Amb més resignació que entusiasme, vint-i-cinc milions de contribuents passaran comptes amb les arques públiques. A un de cada tres els sortirà a pagar. És gairebé poètic -per no dir insultant- que l’emèrit escollís el dia que Espanya donava el tret de sortida a les declaracions de la renda per anunciar la seva demanda contra l’expresident de Cantàbria, l’histriònic Miguel Ángel Revilla, en considerar que el seu examic li ha vulnerat el dret a l’honor recreant-se en públic en veritats absolutes marca Espanya: els embolics de Joan Carles amb les faldilles i amb els impostos.
La tria del moment no deixa de cridar l’atenció, tenint en compte que aquestes acusacions no són d’ara, sinó que s’han anat reproduint al llarg dels últims tres anys. És clar que més que el quan, el que sorprèn és el què. De les aventures i desventures extramatrimonials les revistes i programes del cor en col·leccionen sobrades evidències. Els delictes fiscals (en plural) els va acreditar el mateix excap d'Estat quan va regularitzar la seva situació amb Hisenda ara fa cinc anys. Si la justícia no l’ha condemnat no és perquè sigui innocent, sinó perquè o bé el cúmul d’irregularitats han prescrit o bé les va cometre abans de l’estiu de 2014, quan encara no havia abdicat i, per tant, tenia carta blanca: la capa d’inviolabilitat que li atorga la Constitució espanyola al rei. I si la reina Sofia no li ha dedicat un disc de l'estil Las mujeres ya no lloran no és per falta de raons, sinó perquè fins i tot en això l'emèrit és inviolable (si a la Shakira se li arriba a assecar algun dia el pou de ressentiment, té a qui demanar inspiració).
Des del seu retir daurat a Abu Dhabi, l’home que va arribar al tron ungit pel dictador, el que durant dècades va representar Espanya davant del món i que es va prendre al peu de la lletra això de viure com un rei -a costa dels diners de tots nosaltres- mentre cada Nadal es plantava a la tele demanant-nos l’exemplaritat que ell mai no ha predicat, aquest home, continua volent-se inviolable, per vergonya i impotència del seu fill, que sí, ha renunciat a l’herència del pare, però ni ha donat les explicacions pertinents, ni ha estat capaç de desterrar el seu progenitor, que encara avui surt, quan vol, a navegar per Sanxenxo fent honor al nom del seu veler, el Bribón (Brivall), i en fotent-se’n de tothom amb aquella pregunta retòrica i sorneguera. Explicacions, de què?
