Quin marge tenim per reescriure el passat? De quina manera ens hi podem acostar? Faig aquestes preguntes i ja faig servir dos interrogants, que són més que els que fa servir Charlotte Gneuss, escriptora alemanya que aquesta setmana ha passat per Barcelona per presentar la seva primera novel·la Gittersee, traduïda al català per Carlota Gurt, i editada per Periscopi; i en castellà per Alberto Gordo, amb el títol Los confidentes, i editada per Acantilado.  Aquesta és una novel·la que passa a l’Alemanya de l’Est, i on un bon dia el nuvi de la Karin, la protagonista fugirà a l’Alemanya Federal, i ella quedarà com a sospitosa d’haver-lo ajudat, i s’haurà d’enfrontar a l’agent de l’Stasi que investiga el cas.

Han passat 36 anys de la caiguda del mur, i la Charlotte va néixer l’any 92, i a més a tocar de Stuttgart. És filla de refugiats de l’Alemanya Democràtica, per tant, els seus pares i també la seva àvia li han explicat com s’hi vivia, però al seu país, tot i que l’han premiada, també ha patit les crítiques sobre el que explica i li qüestionen si en sap prou. 

És clar que segons qui s’acosta al passat, posem d’aquesta Alemanya, hi haurà qui dirà que en aquell règim totalitari no es podia respirar, que tothom era sospitós de ser desafecte al règim; i hi haurà qui defensarà que l’emancipació de la dona, les llars d’infants, les policlíniques són fites que no s’han superat encara ara. Sempre és controvertida la reinterpretació del passat, sigui a l’antiga RDA, o allà on sigui. Hauria de passar per temps per evitar la controvèrsia? Necessitem oblidar per poder recordar, o perquè la nostra memòria sigui acceptada per tothom?

L’últim premi Proa, Núria Cadenes, l’ha guanyat amb Qui salva una vida, i en el seu cas la mirada enrere ens fa arribar fins a la Segona Guerra Mundial, fins als anys 40, a la Cerdanya,  quan un parent seu mossèn Joan, col·labora amb la resistència al nazisme, ajudant jueus, aviadors aliats i fugitius a travessar la frontera. Potser en aquest cas tenim més bagatge personal i familiar sobre la guerra civil i la guerra mundial i ningú li qüestionarà l’aproximació a aquest passat. Potser ja han passat prou anys.

I què me’n diu del rei emèrit i l’edició en francès de les seves memòries, Réconciliation que ha fet anar com a volgut el seu paper, ja sigui al 23F, de relació amb dona i fills, i amants. O el més recent de Luis Rubiales, expresident de la federació espanyola de futbol que s’ha fet la seva crònica sobre el seu cas d’assetjament i com a condemnat per fer un petó no consentit a Jenni Hermoso. Són casos diferents és clar perquè tant el rei com el futbolista són els protagonistes i els redactors, sigui dictant, sigui escrivint la seva versió sobre la seva vida i polèmiques, fent-se quedar bé de cara als seus lectors.

Aquests no volen que passi el temps, volen passar a la història amb el discurs a mida, amb la rentada de cara fet. Per a quan algú els vulgui novel·lar i vulgui posar text als seus pensaments trobi les declaracions fetes. Ara que es discutia fins on pot arribar la preservació de les fonts, quan un periodista ha de declarar davant d’un tribunal, com al judici al Fiscal General, i si això podria posar en risc que es condemni un innocent, i es discuteix si pel fet de respectar el codi deontològic, això fa inútil el seu testimoni, també podem trobar inútils aquestes confessions escrites de Joan Carles I i de Rubiales, perquè el que volen és seguir regnant, i tant els fa la veritat.