Hi ha debats que tornen una vegada i una altra, com les onades que es tanquen sobre si mateixes. El finançament de Catalunya n’és el millor exemple. Cada cert temps, el govern espanyol anuncia una “nova etapa”, una “oportunitat històrica”, un “punt d’inflexió” que ha de corregir un model caducat i injust. I cada vegada, indefectiblement, tornem al mateix lloc: un país que aporta molt més del que rep i que veu com les seves necessitats queden encotillades en una arquitectura fiscal que no pot canviar perquè —simplement— no ha estat pensada per canviar.
En aquest context, la proposta d’Illa de coordinar-se amb les Balears per “posar seny” i pressionar en la reforma del model és, en el millor dels casos, l’enèsim intent de moure una pedra que fa segles que ningú no aconsegueix desplaçar. Que Catalunya i les Illes arribin a compartir diagnòstic és possible; que l’Estat estigui disposat a corregir una estructura que li funciona perfectament, no tant.
El record és tossut: l’ordinalitat mai ha existit mai; la suficiència financera és una aspiració allunyada de la realitat; i les reformes promeses acaben convertint-se en un exercici d’estètica, no de transformació. El problema no és tècnic. És polític, estructural i profund. Demanar a l’Estat que renunciï a la seva palanca de poder fiscal és com esperar que renunciï a la seva pròpia naturalesa.
Cada vegada que es reobre el debat del finançament, la pregunta de fons és la mateixa: pot Catalunya aspirar a un finançament just dins del marc actual? I més enllà del soroll, la resposta s’imposa amb una claredat incòmoda: no. No mentre la clau de la caixa continuï lluny d’aquí. No mentre el criteri de redistribució respongui a la lògica d’un Estat uniforme. No mentre la nació catalana sigui tractada com una peça més d’un engranatge que no reconeix la seva singularitat.
En aquest punt, el debat sobre el finançament s’ha convertit en un mirall incòmode que ens retorna la mateixa imatge de sempre: Catalunya pot gestionar millor, pot pressionar més, pot pactar més fort… però no pot canviar la lògica d’un sistema que no controla.
La conclusió és, doncs, inevitable: un finançament just per a Catalunya dins de l’Estat espanyol no és un objectiu a assolir, sinó una quimera a perpetuar. I potser ja és hora de deixar de preguntar-nos com podem modificar el marc i començar a plantejar-nos com podem sortir-ne.
Perquè un país que genera tant, que treballa tant i que aspira a tant no pot continuar depenent d’un model que, en el millor dels casos, l’aguanta; però que mai no el farà prosperar de debò.