Fa pocs dies ha tingut lloc un cop d'estat a Guinea Bissau. És el novè d’una llista africana del que ja es coneix com el “cinturó dels cops” dels darrers anys. Des de l’Atlàntic al Mar Roig amb Guinea, Mali, Burkina Faso, Níger, Txad i Sudan. I més lluny, Gabon i Madagascar.
Aquest darrer cop ha estat el cinquè a Guinea Bissau, excolònia portuguesa, que tots els analistes qualifiquen de narcoestat. Un enllaç clau en el tràfic internacional de la cocaïna procedent de Sud-amèrica, a través del que s’ha batejat com Autopista 10. Segons la Iniciativa Global contra el Crim Organitzat Transnacional (GI-TOC): "Guinea-Bissau és des de fa temps una peça essencial en el tràfic internacional de cocaïna".
Aquest passat 26 de novembre, 3 dies després de les eleccions presidencials i legislatives, el brigadier general Denis N'Canha va enderrocar el president Umaro Sissoco Embaló. El cop es justificà per frustrar un "pla de desestabilització" orquestrat per "barons nacionals de la droga". Cops i contracops en nom de la droga i finançats per la droga. Els narcotraficants colombians, veneçolans i brasilers, des de l'any 2000, van començar a explotar l’Autopista 10.
La DEA ha impulsat diverses intervencions per interceptar iots de luxe que navegaven des d’Amèrica a les costes guineanes. Fins a quin punt, aquest organisme juga net o només actua contra els qui no són amics, sempre és un dubte raonable. En tot cas, com a exemple de la dimensió del tema, l'excap de l'Estat Major guineà, Antonio Indaji, és pròfug de la justícia dels EUA, que ofereix 5 milions de dòlars per ell que, a part de liderar xarxes narcos, traficava amb míssils antiaeris.
Tenim ja dos elements correlacionats: drogues i armes. Al mateix temps, la pobresa de la majoria, sotmesa a castes militars depredadores és extrema. A Guinea, hi ha un 70% dels seus habitants que viu en la pobresa i l’estat no té mitjans per combatre la fortalesa del negoci dels estupefaents que mouen anualment fins a 4.000 milions de dòlars en un estat on el PBI tot just és de 2.120 milions. Si cada quilo de cocaïna multiplica per 30 o 40 el seu valor a Europa, ja queda clar cap on derivarà l’ocupació d’una part de la població.
Si a la pobresa hi afegim l’artificialitat de tots els estats postcolonials africans que són un mosaic de nacions no respectat per l’ètnia majoritària o que controla l’aparell de l’estat, tindrem la tempesta perfecta. En el cas guineà, l'ètnia balante representa el 32% de la població i controla l’exèrcit. Les altres són els papel (15/20%), fulani (20%) i mandinga (13%). En nacions en conflicte polític o militar, com passa a tots els altres estats del cinturó dels cops, els narcotraficants, però també els estats i empreses depredadores de primeres matèries, tenen esquerdes per abonar les guerres entre poblacions i comprar les elits que les controlen.
Drogues, armes, pobresa i conflictes entre nacions oprimides i opressores són la base d’un altre fenomen: les migracions i el control polític i extractiu que se’n fa. Així, les rutes de la droga, de les armes i de les migracions cap a Europa travessen el Sahel i el Sàhara per desembocar a les costes mediterrànies, des del Marroc a Egipte, passant per Algèria, Tunísia i Líbia. Estats que, tots ells amb l’excepció del primer, han viscut primaveres àrabs, manipulades per l'islamisme polític i que han comportat la reacció autoritària de dictadures militars. O bé, l’ensorrament en estats fallit com Líbia. Fallides d’estat que en altres casos són fruit de la crisi de la neocolonització francesa (amb armes i negocis), on els règims prooccidentals han estat substituïts per juntes militars de relat anticolonial; però que han caigut en mans dels mercenaris russos, la tecnologia i les inversions xineses i la influència ultra-islamitzadora disputada entre Turquia i el món àrab, especialment els Emirats Àrabs Units, on l’hereu de Franco viu la seva jubilació d’or.
Turquia va activar, fa temps, les ONG turques que són un component poderós en la seva política exterior. Van començar per les activitats humanitàries i han acabat donant suport militar a 35 estats africans, 15 dels quals ja han rebut els eficients drons turcs. Turquia ha passat de tenir dotze missions diplomàtiques al continent a tenir-ne 44. En paral·lel, Erdogan està construint grans mesquites a Ghana, Djibouti i el Senegal. Mentrestant, els Emirats Àrabs intervenen amb suport militar, econòmic i religiós a l’altre cinturó que podríem anomenar del Mar Roig: Líbia, Txad, Sudan, Eritrea, Somaliland, Somàlia, Etiòpia. Els dos cinturons esdevenen camp de batalla de les potències oposades com Turquia i els EAU, amb Rússia i Xina parant el cove.
Les confrontacions històriques entre potències regionals com Marroc/Algèria, Egipte/Líbia, Etiòpia/Eritrea... i les guerres civils, molts cops basades en xocs entre ètnies confrontades pel control de l’estat, han deixat Sudan, Líbia, Txad, Níger, Burkina Faso, Níger com a estats fallits. L’estat només controla una petita part del seu territori oficial. Guerrilles islamistes i alguns independentistes com els tuaregs, es mouen per tota la regió rebent el suport obert o encobert dels estats que hi tenen alguna cosa a guanyar.
Algun polític català o espanyol irresponsable també pot dir que tot això ens queda lluny. Però els tràfics tridimensionals arriben a la Mediterrània. El nord del Mali, controlat pel gihadisme està només a 250 km de la frontera del Sàhara controlat pel Marroc, a 1.200 km de Trafalgar (tants com de Portbou a Sagres, Portugal). I molts cops oblidem que l’illa de Cabrera està a 270 km d’Alger i en el seu mateix meridià; i a mig camí de Barcelona. De Barcelona a Alger hi ha tan pocs kilòmetres com de Barcelona a Madrid, Cartagena, Lió o Mònaco.
Per tot plegat, és urgent tenir un criteri europeu sobre què caldria plantejar-se amb l’Àfrica mediterrània i saheliana que superi la nefasta experiència colonial i neocolonial de França, Espanya o Itàlia. I Catalunya, sense estat, també caldria que s’ho plantegés. I en aquest sentit, començo a veure tan perillosa la vocació neo-intervencionista de la dreta, com la tendència auto flagel·ladora de l’esquerra postcomunista i progressista que, pel seu anti-occidentalisme, riu les gràcies a la presència xinesa (sembla que el maoisme torna al món podemita), russa, turca o àrab a l’Àfrica. Com si aquestes fossin altruistes. I obviant que, ara mateix, el dimoni escuat dels esquerranistes, que són els Estats Units, coincideix amb Rússia i Xina per interessos contraris a la democràcia i favorables a les autocràcies. En el món de les tecno-oligarquies i del campi qui pugui en els conflictes internacionals, continuar analitzant el món amb les ulleres de la Guerra Freda de fa 30 anys és molt poc marxista. Deixeu-m’ho dir.