Últimament em passa que quan algú em pregunta "què tal?" o "com estàs?" em quedo en blanc i no sé respondre. El fil esmolat d’una daga d'incertesa em travessa la boca de l’estómac i m'estaborneix els reflexos, fins al punt que noqueja la capacitat de reacció que, a priori, caldria esperar d'algú, en un acte tan absolutament costumista com és aquest.
A còpia d'anar-m'hi trobant, d'anar-me sentint fora de joc en aquests moments, m'he obligat a (psico)analitzar-ho, a (psico)analitzar-me. He arribat a la conclusió que la inèrcia que domina el nostre dia a dia ha buidat de contingut la veritable essència d'aquests interrogants. Degenerant-los, convertint-los en meres crosses, en simples formalismes dels quals, en la immensa majoria d'ocasions, qui les formula no espera rebre'n un contingut precís, sinó una innòcua sortida del pas.
Pràcticament sempre, aquest "com va" ens cau de la boca -a mi la primera- sense ni tan sols adonar-nos-en, com quan ens trobem un conegut pel carrer i li fem un cop de cap en forma de salutació. I és de la mateixa manera que, gairebé com si fóssim autòmats, ens brolla de les cordes vocals la resposta automàtica. De vegades la simple -"bé"-, normalment la composta -"bé, gràcies"-, inclús en algun cas són dues frases -"bé, gràcies. I tu, què?"-. Pura pregunta retòrica que en realitat, tot sovint, acaba fent nosa.
En el fons, si us hi pareu a pensar, no és una pregunta de resposta fàcil. El que a mi em sortiria contestar és més aviat un "depèn". Depèn d’amb què o amb qui ho compari. Depèn de si avui he trobat aquella mirada còmplice, de si m’ha entrat aquell missatge que esperava. Depèn de si tinc la nena o la cosina malalta, de si plou o de si m’he agradat o no a la feina. Depèn de si m’ha trucat la meva millor amiga i durant hores hem fet teràpia i ens hem endreçat les idees i els budells, responent de debò aquestes preguntes. Depèn d’una discussió i de com sigui, si arriba, la reconciliació. Depèn de la tecla que aquell dia m’hagi tocat aquella bonica cançó, o de si m’ofega la nostàlgia pròpia d’un diumenge al vespre.
Un "depèn" que probablement acaba sent incòmode, perquè necessàriament hauria d'encadenar-se a una repregunta, "per què?". I això obriria la porta a una conversa que, irremeiablement, traspassaria les capes de superficialitat que caracteritzen la major part de les interaccions del nostre dia a dia, endinsant-la en una profunditat inassumible que o bé no em ve de gust compartir, o bé no em sé permetre de fer-ho, per aquella inèrcia rutinària que comentava en començar.
I és arribat a aquest punt que acabo comprenent que la solució òptima acaba sent seguir amb la tradició -"estic bé, gràcies"- i guardar-me per la meva intimitat la resposta completa i correcta, sense cap garantia que acabi tenint ganes d’escoltar-me a mi mateixa.