Qui ens havia de dir que seria Eurovisió qui tornaria a posar sobre la taula el conflicte entre Israel i Palestina. El cert és que mai ha deixat d'estar sobre la taula, però ara torna a ser un plat principal, dels cars, amb una guarnició excel·lent de polarització. A banda i banda, sentim els arguments i contraarguments clàssics que fa anys que s'arrosseguen. Aprofitant la celebració del festival musical, però, n'hi ha un que ha estat utilitzat amb més passió que mai. Es tracta de preguntar a una persona del col·lectiu LGTBI —amb un to que evidenciï que l'altra persona està sent acorralada— si ell/a aniria a Palestina, on els seus drets brillarien per la seva impecable absència.
Bé, la meva resposta personal a aquesta pregunta és que no. No aniria a Palestina. Si puc triar entre anar a Palestina o, posem per cas, Múnic, triaré aquesta segona opció. I si a la dicotomia canviés Múnic per una vintena llarga de ciutats, països o zones a escollir, és molt probable que gairebé totes les opcions alternatives guanyin la candidatura palestina. També Tel-Aviv. Perquè, efectivament, la Franja de Gaza no seria un lloc fàcil per fer-hi una vida lligada als valors democràtics i les llibertats individuals. No gaudiria l'estada, se'm faria feixuga. Fent aquesta pregunta tan intel·ligent i esmolada, doncs, cal dir que els proisraelians guanyen la partida.
El problema que veig a aquesta pregunta és que no la fan servir perquè l'interlocutor compari les llibertats de dos països, sinó per justificar un genocidi. Si l'objectiu del dilema fos fer evident que una persona LGTBI no pot defensar la causa política palestina perquè aquesta gent majoritàriament atempta contra els seus drets, la cosa podria tenir un cert sentit. Però és que el que busca la pregunta no va per aquí. La seva lògica va molt més enllà i ve a dir això: com que tu, persona LGTBI, no series tolerada a Palestina, tingues més sentit comú i no facis tants escarafalls quan Israel arrasa la zona, massacra la població, bombardeja 50.000 vides innocents (de moment), usa la fam com a arma de guerra i envia milers i milers de nens al cementiri. Com que ells et matarien a tu (una afirmació que ja peca de generalista), per força la teva autodefensa ha de consistir a acceptar que algú els estigui exterminant. Sense manies, sense filtres. Tota aquella zona, triturada. Un triple salt mortal que hi ha gent que deu firmar de bon grat, però que a mi em costa força de comprar.
No ho veig, no veig el punt. Perquè, per aquesta regla de tres, suposo que m'hauria de satisfer que algú assassinés d'una vegada per totes els Josep Maries de torn, que des que els seus fills van sortir de l'armari els tracten com si fossin morts; els abusadors de tota la vida, que des que entren a l'ESO són experts a humiliar i agredir els nens que no encaixen amb la seva masculinitat; o els responsables de les 318 incidències lgtbifòbiques que es van produir a Catalunya el 2024 (i tots els dels anys anteriors, és clar). Que els bombardegin a tots, encara que sigui a l'engròs, que aquí volem un món just i lliure, ben lliure de tots aquells que, com els palestins, no creuen en les nostres llibertats individuals.
De la mateixa manera que aquest paràgraf anterior és absurd —per comparar les situacions de Catalunya i Palestina en aquest tema i per la conclusió que se n'extreu— ho és també utilitzar la lluita LGTBI de manera barroera per justificar un genocidi (també ho és utilitzar-la per activar el pinkwashing i rentar la imatge del teu país, per cert). En qualsevol cas, em sembla una trampa vulgar, sense solta ni volta, i sap greu que de tant en tant encara hi hagi algú que hi caigui. Jo, en general, solc preferir que la gent tingui l'oportunitat de viure. Fins i tot els que van en contra de les meves llibertats. Fins i tot els que potinegen aquestes llibertats per justificar un genocidi.
