L’Holocaust és el genocidi més gran perpetrat mai a la història. En la història recent també es reconeixen com a genocidis el dels armenis entre 1915 i 1923 i el de Ruanda de 1994. I, en un futur, si així ho acaba determinant una sentència el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, haurem d’afegir el de Gaza. En els judicis de Nuremberg, precedent del que actualment es coneix com a justícia transicional, fou la primera vegada que actuava (juntament amb el Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient de Tòquio) una cort de justícia d’àmbit internacional que aplicava i emetia una condemna pel concepte, relativament nou (el terme s’havia usat per primera vegada en les discussions de la Convenció de la Haia de 1907), de "crims contra la humanitat". I va ser sota aquest concepte que es van jutjar els crims comesos pels nazis contra els jueus, mentre sobrevolava sobre la sala (i també a Tòquio) els bombardeigs massius indiscriminats duts a terme per les forces angloamericanes contra les poblacions d’Hamburg i de Dresden, aquest darrer el febrer de 1945 quan la guerra a Europa ja estava pràcticament decidida, i els bombardeigs nord-americans de Tokio i, amb bombes atòmiques, d’Hiroshima i Nagasaki, que avui serien considerats també "crims contra la humanitat".

En suma, tot i no ser jutjat com a tal a Nuremberg, no es pot ignorar la magnitud del genocidi i la tragèdia viscuda pel poble jueu a Europa durant els anys trenta i primera meitat dels quaranta del segle passat quan entorn de sis milions de jueus van ser assassinats pels nazis. I com va acusar l’escriptor i Premi Nobel de Literatura alemany Günter Grass (ell mateix, com molts joves de la seva generació, reclutat per les Waffen-SS als 17 anys) no es pot al·legar desconeixement dels crims que es cometien en els camps d’extermini (com tampoc ho poden al·legar molts altres països d’Europa que enviaven els "seus jueus" i opositors a aquests camps), perquè, tot i que "jo mateix no em considerés culpable, sempre queda alguna cosa en la consciència que no es pot netejar, això que solem anomenar amb freqüència responsabilitat compartida". I, en tot cas, com etziba als seus conciutadans que vivien prop dels camps, si més no sentiríeu l’olor de carn cremada. És el mateix record que menciona Jorge Semprún: "¿Sabe usted qué es lo más importante de haber pasado por un campo? … ¿qué es lo más importante y lo más terrible, lo único que no se puede explicar? El olor a carne quemada. ¿Qué haces con el recuerdo del olor a carne quemada?".

El 14 de maig de 1948, el mateix dia que expirava el mandat britànic, el laborista David Ben Gurion, amb el suport d’altres membres destacats del Yixuv (nom que rebia la comunitat jueva resident a Palestina abans de 1948), va proclamar la declaració unilateral d’independència de l’Estat d’Israel. Començava llavors la "guerra oficial" quan forces dels estats àrabs propers entraven a Palestina per combatre el nou Estat. La "guerra no oficial", com recorda Avi Shlaim, catedràtic d’Oxford i probablement l’historiador israelià més reconegut internacionalment,  havia començat molt abans i, des de l’aprovació del Pla de Partició de Nacions Unides el 1947, els enfrontaments entre les dues comunitats eren constants i s’havien cobrat ja unes 2.000 víctimes. En el decurs de la guerra el total de morts ascendiria a uns 18.000 entre àrabs palestins, jueus i membres de les tropes àrabs. Per Israel, el 14 de maig és el dia de la independència, pels palestins és la Nakba (el desastre), ja que la guerra, segons el també historiador israelià Benny Morris, originà l’expulsió de més de 600.000 àrabs de Palestina, que esdevingueren refugiats a Gaza i Cisjordània, i la destrucció o l’apropiació de gairebé 400 localitats palestines. El nou Estat d’Israel ampliava el 55% del territori de Palestina que li atorgava el Pla de Partició de 1947 a un 78%, fins a les fronteres que li reconeix la comunitat internacional. Després de la tercera guerra àrab-israeliana, Israel ocupa també Gaza i Cisjordània, territoris que la dreta israeliana, malgrat la resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 1967 que exigeix el retorn de les terres ocupades per la força, malda per annexionar-se definitivament i expulsar els palestins com està succeint des de l’octubre de 2023 a la franja.

Certament, l’atac de Hamàs del 7 d’octubre no té justificació (l’assassinat i el segrest indiscriminat de civils són crims de guerra i contra la humanitat sense excepcions), per molt que els Acords d’Abraham de 2020 releguessin la reivindicació palestina de disposar d’un Estat propi fins a les calendes gregues. De la mateixa manera el que està fent a Gaza l’exèrcit israelià (bombardeigs contra la població civil, escoles, hospitals, centres de refugiats, desplaçaments forçats de la població, setge de la fam, manca d’aigua i de medicaments..., un intent gens dissimulat de provocar una neteja ètnica obligant els palestins a endinsar-se en el Sinaí) són polítiques genocides i crims de guerra i contra la humanitat també sense. Si el supremacisme blanc o de la raça ària impulsat pels nazis per assassinar jeus i altres minories és totalment inadmissible, igualment ho és el supremacisme jueu de l’actual govern d’Israel, especialment del Partit Sionista Religiós de Bezalel Smotrich i d’Itamar Ben-Gvir i del Likud. En conseqüència, el govern de Benjamin Netanyahu no es pot considerar, ni pot ser considerat, com a hereu de les víctimes de l’Holocaust, perquè la situació és similar, salvant la magnitud de la tragèdia, a la de fa nou dècades: llavors els victimaris eren els nazis i les víctimes els jeus europeus, ara els victimaris són Netanyahu i els seus aliats de govern i les víctimes les famílies palestines; llavors l’escenari de la massacre eren els camps d’extermini, avui ho és la Franja de Gaza convertida per l’exèrcit d’Israel en un gran camp d’extermini a cel obert. Per acabar-ho de reblar, Netanyahu, en un vídeo difós per Telegram, declarava que deixaran entrar una quantitat limitada d’aliments bàsics a la franja, perquè la pressió internacional i els amics americans que donen suport a Israel no suporten les imatges de gent morint-se de fam (que, per passiva, equival a dir que el seu govern sí que ho suporta i que a més ha fet d’això una arma de guerra).

En fi, el que està succeint a Gaza diu molt poc en favor no només de l’actual govern -i d’una part de la societat israeliana progressivament dretanitzada- sinó de la indiferència amb què la UE i mig món assisteix en viu i en directe a l’execució d’unes polítiques genocides per fer fora els palestins de la seva terra. La resistència palestina l’havia previst fins i tot l’ideòleg de referència de la dreta israeliana, Zeev Jabotinsky (Odessa, 1880 – Nova York 1940), i ho havia recordat el carismàtic militar laborista Moixé Dayyan que tenien clar que l’Estat d’Israel es constituiria sobre una terra que no era seva i que els àrabs de Palestina, com faria qualsevol poble, es resistirien a cedir-la a un estat jueu. El que no es podien imaginar és una resposta tan bèstia com la que està duent a terme l’extrema dreta israeliana. És clar que pels supremacistes i fonamentalistes de casa nostra i d’arreu, hereus ideològics dels victimaris d’ahir encara que es pensin ser una altra cosa, cap argument és vàlid i justifiquen respondre amb una barbàrie de dimensions colossals a una barbàrie que, tot i ésser rebutjable, té a veure amb setanta anys d’ocupació i més d’un segle de colonització. Però, tant se val, perquè la ignorància és sempre agosarada i a la manca d’arguments responen sempre amb la tergiversació de la història, l’insult i el menyspreu dels valors fundacionals de la Unió Europea. I callar és ser còmplice d’aquesta ignorància que, com deia Grass, "haurem de viure amb això per a la resta de la nostra vida". Esperem que algun dia un tribunal internacional passi comptes dels seus crims a Netanyahu i el seu govern i, també, a Vladímir Putin per la invasió d’Ucraïna i totes les víctimes que està provocant (inclosos els soldats ucraïnesos i russos).