La victòria d’ahir del candidat romanès de centre moderat i pro europeista Nicușor Dan per sobre de George Simion, nacionalista i pro-Putin, dona un respir a l’Europa occidental. Analitzant el detall del vot podem trobar, però, el que semblen paradoxes. Les comunitats de la diàspora dels romanesos d'Europa occidental han votat pel candidat populista. Amb resultats espectaculars a Espanya (68%), Alemanya, Itàlia i Àustria, per sobre del 65%; del 53% al 58% hi ha la Gran Bretanya, Irlanda i França. Una mitjana del 56% a l’Europa occidental. Una bona collita de vots entre immigrants per a qui tingui opció d’elector, per part de les ultradretes occidentals.

Alguns analistes diuen que el fenomen és degut a la desil·lusió amb la política dominant, les frustracions econòmiques i el desig de preservar la identitat cultural. La retòrica antiestablishment i les promeses nacionalistes de George Simion sintonitzen amb els emigrants de la classe treballadora que se senten descuidats pels partits centristes. La diàspora romanesa, amb set milions de membres havia estat procliu als partits i candidats reformistes. Però això ha canviat. Hi ha qui distingeix dos grups romanesos diferents de l'estranger: la diàspora romanesa educada, emigrada per a obtenir millors oportunitats laborals i la diàspora obligada a marxar per la pobresa dels seus pobles i accedint a  feines que els occidentals no assumeixen. Mentre que els primers sovint s'integren fàcilment, els segons no. Aquests viuen en bombolles romaneses aïllades, preocupats per a estalviar i mantenir la família que es queda a Romania.

Aquest relat, però, salta pels aires a l’Europa oriental. Allà, el candidat europeista ha guanyat de llarg amb més del 70% de vots de la diàspora romanesa a Txèquia, Eslovàquia, Sèrbia, Ucraïna, Bulgària i Polònia; i a Hongria amb un 92%. El trumputinista Orbán no estarà content. Els romanesos de casa seva s’han oposat massivament al seu col·lega candidat. Però no només això. Les temptacions irredemptistes de la ultradreta de reconstruir la Gran Hongria de l’Imperi dual austrohongarès són evidents quan manté espionatge militar a la Transcarpàcia, a Ucraïna, especulant amb la seva reconquesta aprofitant-se d’una eventual satel·lització del país per Putin. O bé, quan intenta alimentar el malestar de les minories hongareses d’Eslovàquia, la Voivodina (Sèrbia) o Transilvània (Romania). La sorpresa salta, però, quan els territoris romanesos on l’amic d’Orbán, Simion, ha tret més mal resultat són els de la Transsilvània. No serà que les minories hongareses dels estats veïns, amb una dosi alta de pragmatisme, conscients que no hi haurà moviments de fronteres, prioritzen la defensa del respecte dels seus drets, però no l’irredemptisme? Potser saben, perquè han patit a Romania, Sèrbia i Eslovàquia, que els governs d’ultradreta nacionalista, amics d’Orbán, són els que els han volgut imposar una dura assimilació cultural i política.

Els resultats a Romania són un cas recent que demostra la dificultat de voler vendre relats simplistes sobre el comportament electoral, sobre les migracions, obviant els factors culturals i d’identitat nacional, o de percepció geopolítica.

És la mateixa conclusió a la qual pots arribar escoltant els reiterats relats autoreferents sobre la fi de la Segona Guerra Mundial de les darreres setmanes. Tothom s’apropia dels mèrits. Ningú admet les seves responsabilitats, excepte el principal perdedor de la Guerra, Alemanya. França, que treu pit gràcies a De Gaulle, va tenir una posició majoritàriament col·laboracionista amb el règim de Vichy. Els EUA i Rússia, que es disputen la glòria principal de la victòria aliada, només van entrar en combat quan van ser atacats. Els EUA, per al Japó (desembre de 1941) i l'URSS per Alemanya (juny del 1941). Pitjor encara. On era l’aplaudit Exèrcit Roig uns mesos abans? Repartint-se amb el de Hitler: Polònia, Finlàndia, Romania i els països bàltics, després del pacte d’agost del 1939, Molotov-Ribbentrop que va marcar el senyal de sortida de la invasió alemanya de Polònia. I què feien els comunistes fidels a Moscou, com els d’Espanya que quatre mesos abans lluitaven contra el nazifeixisme? La consigna de Moscou era prioritzar la lluita de classes contra el capitalisme liberal. Però el juliol del 41, el relat, la consigna de Stalin va ser la dels fronts nacionals antifeixistes i la guerra patriòtica contra Alemanya.

Incoherències de relat. Relats relatius en funció de qui els emet i del moment en què s’emeten. Com avui dia, que els patriotes europeus d’ultradreta antiglobalistes donen suport a Trump i Putin que volen una Europa agenollada i sotmesa a la tecnoligarquia mundial i al capitalisme extractiu. Un antiglobalisme que no deixa de ser l’altra cara del globalisme i que, acríticament, continua brandant l’esquerra suposadament alternativa. L’antimilitarisme europeu de Salvini i de Mélenchon com a exemple d’una confluència curiosa. Així com, la confluència de dreta moderada i socialdemocràcia en perpetuar un model econòmic que ha punxat i un sistema de democràcies musculades que només fan que aplanar el terreny al populisme. Verbigràcia: el PSOE, que fa anys que frena la neteja dels aparells judicials i policials, la reforma de lleis autoritàries, que abona l’ús de mètodes il·legals com Pegasus, que conviu amb l’oligarquia econòmica estatal, ara, està rebent ell mateix les maldats del sistema. Llavors, correm-hi tots. I Macron i Sánchez es presenten com a contenció a l’extrema dreta. Relats relatius.