Hi ha moments en què un Estat pren decisions que semblen eficients a curt termini, però que a mitjà i llarg termini es revelen com un error monumental. El 2016 va ser un d’aquests moments. En lloc d’afrontar el desafiament independentista amb política, els partits sistèmics —el PP, amb el vistiplau del PSOE— van optar per entregar la gestió del conflicte català a jutges, fiscals i òrgans excepcionals com un Tribunal Constitucional convertit en braç executor.

Aquell any, quan el TC va rebre poders extraordinaris per suspendre càrrecs electes i intervenir decisions polítiques, ja es va avisar que allò inaugurava una nova etapa: la del Leviatan institucional. No un poder judicial seriós i garantista, sinó un de capaç de fer política per la porta del darrere, deslligat de tota responsabilitat democràtica. L’Estat, però, va creure que el podia controlar. Que seria útil per frenar l’independentisme i que, un cop fetes les feines brutes, tornaria als seus marges.

Però el monstre, un cop alliberat, no torna mai a la gàbia voluntàriament. Ningú torna als marges quan descobreix que en pot sortir impune.

La dècada següent ho ha confirmat. Les condemnes per “violència ambiental”, la presó preventiva com a eina de repressió, la reinterpretació creativa de delictes, la inhabilitació d’un president de la Generalitat per retirar tard una pancarta... Tot plegat configurava un patró: el poder judicial era encoratjat, premiat i aplaudit per actuar més enllà del seu terreny natural. La política li va demanar que fes política, i la cúpula judicial ho van aprendre de seguida. I com tot poder deslliurat de contrapoders, va créixer. Es va expandir. Va començar a actuar per inèrcia pròpia.

La condemna al fiscal general n’és només el capítol més recent d’aquesta història, i no serà pas l’últim. El mateix aparell judicial que havia estat alimentat en nom de la unitat d’Espanya ara desferma la seva força contra els qui el van empènyer a sortir de la gàbia. PSOE i PP es barallen a través de jutjats, fiscals i tribunals. L’Estat, que va instrumentalitzar la justícia, descobreix ara que la justícia l’instrumentalitza a ell.

Aquest és el veritable punt d’inflexió: el Leviatan ja no actua contra Catalunya. Actua contra tothom. No perquè s’hagi tornat boig, sinó perquè ja no reconeix autoritat política superior.

El règim del 78, basat en un equilibri delicat entre partits, judicatura i territoris, mostra esquerdes cada vegada més visibles. El pacte territorial es va esquerdar amb la sentència contra l’Estatut; el pacte constitucional es va trencar el 2016 amb els poders extraordinaris del TC; i el pacte de lleialtat entre els grans partits s’esmicola ara, quan utilitzen la justícia com a arma de combat partidista.

I enmig d’aquest terratrèmol, Catalunya pot trobar una escletxa. Un Estat ocupat en la seva pròpia crisi interna és un Estat que no té energia per recentralitzar, frenar o reprimir amb la mateixa intensitat. La fallida institucional pot obrir un nou espai per tornar a plantejar —amb serenitat, amb legitimitat i amb intel·ligència estratègica— la qüestió nacional catalana.

No es tracta d’esperar el col·lapse d’Espanya. Es tracta d’entendre que, quan un sistema entra en crisi per decisions que ell mateix va prendre, s’obre l’oportunitat de redefinir les regles. I Catalunya pot aprofitar aquest moment de vulnerabilitat estructural per situar de nou sobre la taula el seu propi horitzó de llibertat.

El Leviatan, un cop alliberat, ja ningú no el pot tancar. Paradoxalment, pot ser aquest descontrol el que acabi tornant l’Estat espanyol al punt que va voler evitar: el moment en què Catalunya decideixi que té una nova finestra per marxar.