Funcionals i covards

«No hi havia extrema dreta en el procés perquè disparava cap a dalt, amenaçant l’estat i, per tant, també els privilegis de les grans corporacions lligades al sistema d’incentius del règim del 78»

22 de novembre de 2025

Potser el lector recorda vagament el nom de Carlo Giuliani. És divendres 20 de juliol de 2001 i som a Gènova. El G8 hi està de cimera, i el moviment antiglobalització ha organitzat una contracimera amb tres-cents mil joves militants arribats de tot el món (dos mil de catalans). És una mobilització massiva i històrica de l’esquerra anticapitalista. Des de primera hora del matí es produeixen xocs violents entre manifestants del Black Bloc i les forces de l’ordre. Sobre les cinc de la tarda, a la Piazza Alimonda, un Land Rover dels carabinieri amb tres militars a dins és encerclat agressivament per un grup d’activistes. Un d’ells –Giuliani, 23 anys– s’acosta al vehicle amb un extintor a les mans, i de sobte se sent un tret procedent del cotxe. La bala impacta en el cap de Carlo, que cau ferit de mort i acte seguit és atropellat pel mateix vehicle. Mor un jove i neix un símbol.

Viatjar vint-i-quatre anys enrere ens ajuda a agafar perspectiva: a Occident, la fase final i més agressiva del procés de globalització –la que es cova als anys 90 amb el col·lapse del bloc soviètic, el salt d’escala del capitalisme financer i l’explosió d’Internet–, va néixer beneïda a les urnes però contestada al carrer. Arran de la crisi financera mundial de 2008, els antiglobalització van ser rebatejats com a indignats, però en el fons la impugnació era la mateixa. Avui, sabem que tenien raó. La globalització ha omplert obscenament les butxaques de les grans corporacions, però ha debilitat les democràcies, ha empobrit les classes mitjanes europees, ha gentrificat salvatgement les grans urbs, i ha escalfat el planeta de forma irreversible.

Els joves de 2001 a Gènova tenien raó, com la tenien els indignats de 2011, però els guanyadors de la globalització no tenen cap intenció de deixar de ser-ho i, davant del risc de revolta, han trobat i fomentat un instrument polític extremadament funcional en la defensa dels seus interessos. L’extrema dreta que puja arreu d’Europa, i també a Catalunya, té una missió principal: convèncer els perdedors de la globalització que els causants dels seus problemes no són els poderosos que s’enriqueixen a costa seva, sinó aquells que han arribat a Europa –cridats pel capital, per cert– a guanyar-se la vida com poden. Cal conjurar a qualsevol preu el risc que a la gent se li acudeixi disparar cap a dalt (els rics), i per tant cal que dispari cap a baix, cap al més feble, és a dir cap a l’immigrant. La covardia com a estratègia.

La màquina propagandística funciona a tot drap a escala europea a través de les xarxes per distreure l’atenció, barrejant sense rubor mitges veritats i mentides descarades per crear un clima d’angoixa identitària i inseguretat. Els instituts d’opinió ens pregunten sempre sobre la immigració, però mai sobre els beneficis astronòmics del sector financer, ni sobre la desigualtat, ni sobre els patrimonis descomunals dels multimilionaris, ni sobre els mecanismes d’evasió fiscal a l’abast des rics, ni sobre els despatxos d’advocats que organitzen l’estafa piramidal. Els grans mitjans del continent, sostinguts publicitàriament i financera pels guanyadors del joc del monopoly, fan la pinça amb els youtubers i streamers. Aquests, amb formes estripades. Aquells, amb aparença més professional. “El problema de la immigració”. Mentre mirem cap a baix, no veiem què passa a dalt. De primer de propaganda.

A Catalunya tenim ara una extrema dreta formalment independentista, però que és doblement funcional i covarda. Convertint l’immigrant en l’enemic públic número u, Aliança Catalana no només fa que no parlem dels de dalt, sinó que pretén fer-nos oblidar que l’enemic principal del progrés social, el benestar i la llengua és l’estat espanyol, organitzat estructuralment per drenar els recursos fiscals de Catalunya i mantenir la cultura catalana en una posició subalterna. Per això no hi havia extrema dreta en el procés, perquè el procés disparava cap a dalt, amenaçant l’estat i, per tant, també els privilegis de les grans corporacions lligades al sistema d’incentius del règim del 78. Simplificant: si el procés guanyava, qui perdia eren la monarquia i el lobby empresarial del Pont Aeri. A Catalunya i a Europa, o es torna a disparar cap a dalt o l’extrema dreta se’ns menjarà.