Sembla que la comunitat internacional ha perdut finalment la paciència amb el govern d’extrema dreta de Benjamin Netanyahu. Cal celebrar-ho. Des de l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, la resposta de Tel Aviv ha travessat totes les fases que van d’una inevitable i justa resposta militar a un intent cada cop més explícit d’aprofitar aquells atemptats per dibuixar un mapa de terra cremada que s’endugui, no només els responsables dels crims de guerra de Hamàs, sinó de pas, tota possibilitat de convivència pacífica entre pobles.
La Unió Europea ha endurit els seus missatges cap a Tel Aviv i revisarà el seu acord d’associació comercial. El Canadà, França i el Regne Unit han avisat Netanyahu amb sancions si no posa fi a l’ofensiva militar a la franja. El Papa ha reclamat a Netanyahu que posi fi al bloqueig. El Govern de Catalunya ha anunciat el tancament de la seva oficina comercial a Tel Aviv, tot i que la decisió pot ser un gest innocu si no és l’estat el que mou peça. Amb tot, cal admetre que Pedro Sánchez ha estat un dels líders europeus amb més intuïció sobre les intencions reals de Netanyahu, gairebé des de la primera hora.
El govern d’un país amb unes capacitats tecnològiques i d’intel·ligència sense comparació no va ser capaç d’impedir l’acció assassina de Hamàs. Però sí que ha sabut aprofitar-la per provocar un canvi en la correlació de forces a la regió. L’ofensiva ja no és contra Hamàs -la cúpula de la qual ha trobat la seva sort- sinó contra tot el poble palestí, no només a Gaza sinó també a Cisjordània, on els colons avancen en les seves ocupacions il·legals, condemnades per Nacions Unides. El que passa a Cisjordània és la millor prova dels objectius reals del govern israelià. El tiroteig d'avui contra un grup de diplomàtics europeus n'és el darrer exemple.
La decisió de Netanyahu de bloquejar tot accés d’ajuda humanitària a Gaza, anunciada el 2 de març, va ser un nou salt endavant per anorrear la població palestina. La sensació d’impunitat del lideratge israelià ha anat consolidant-se davant la divisió de la comunitat internacional. El triomf de Donald Trump va incrementar segurament una percepció de carta blanca en el governant israelià i els seus aliats de l’extrema dreta, com Itamar Ben-Gvir o Bezalel Smotrich. Uns corrents que foren irrellevants en les primeres dècades de l’Estat israelià, però que ara tenen la paella pel mànec a Tel Aviv.
Si Sánchez ha demostrat sagacitat davant el drama de Gaza, l’últim a mostrar reflexos ha estat Alberto Núñez Feijóo. Massa enderiat contra Sánchez i obcecat aquests dies per com enterrar les primàries al seu partit -no fos cas que l’ombra d’Ayuso l’acabés tapant del tot-, no ha captat els senyals dramàtics que venen de l’Orient Mitjà. Aquesta tarda, el líder del PP ja s’ha permès criticar Israel. Sempre fa tard i, quan arriba, el que diu ja no té incidència.
Pels amics d’Israel i del somni sionista, cal saber destriar les raons del poble jueu de les bogeries de l’extrema dreta israeliana. Israel té dret a existir i a tenir garantida la seva seguretat. També a respondre amb fermesa als atacs que pateix. Com també el poble palestí té dret a un sòl. L’actitud de Netanyahu des de l’atac terrorista de Hamàs és un model de com es poden prostituir, dia a dia, tots els arguments morals acumulats per una bona causa. Quan la sorra del desert s’emporti el fanatisme de Hamàs i Netanyahu, el conflicte entre Israel i Palestina continuarà pendent. Serà l’hora d’un nou intent de redreçar els camins trencats. I Europa hi haurà de ser part interessada.