Hi ha miralls de la història que ajuden a llegir el present. Metàfores i paral·lelismes que serveixen per entendre l’avui identificant camins que ja han estat transitats. L’Orient Mitjà és una regió marcada per la religió, la geopolítica, la memòria i el dolor. Tot allò que s’hi mou —unes eleccions, un atemptat, una negociació o una guerra— aconsegueix un ressò global i polaritza l’opinió pública d’arreu del món. Enmig d’aquesta complexitat, recórrer al passat ajuda a entendre els dilemes que l’Estat d’Israel encara avui mateix, entre la pau i la seguretat. Una angoixa enfosquida per dues ombres de la història, entre Esparta i Sant Joan d’Acre.

Sant Joan d’Acre, conquerida pels croats l'any 1104 com a cap de pont del regne llatí de Jerusalem, ocupada per Saladí i reconquerida per Ricard d'Anglaterra l’any 1191, el nostre Ricard Cor de Lleó de llengua materna occitana. Cent anys més tard, després d’un llarg setge per part dels mamelucs, la ciutat havia esgotat la seva capacitat de defensa. Una caiguda brutal i definitiva. Els croats van ser expulsats i la ciutat destruïda. Sant Joan d’Acre es va convertir en un símbol del que pot passar quan un petit regne aïllat perd els seus aliats i queda arraconat entre el mar i una munió d’enemics mortals. 

Esparta, la gran polis marcial que va vèncer Atenes a la guerra del Peloponès, és la segona ombra d’Israel. Els ciutadans espartans vivien per a la guerra, educats des de petits per convertir-se en soldats. Tot per mantenir sotmesa una majoria d’esclaus, els ilotes, que superaven en nombre els espartans i constituïen una amenaça permanent. Uns pocs milers de ciutadans d’Esparta forçats a viure entre la por i la violència per reprimir i atemorir dotzenes de milers d’ilotes. La supervivència de la ciutat depenia d’una estructura social radicalment violenta i militaritzada que els va ofegar l’ànima. Esparta va acabar en decadència. 

Israel és una democràcia moderna, tolerant i socialment avançada. Una democràcia jueva que viu envoltada de veïns amb qui manté, des de la seva fundació l’any 1948, una relació marcada pel conflicte. Setanta-cinc anys llargs de guerres, intifades i una violència constant contra la violència palestina. Una societat que conviu amb la tensió i l’amenaça permanent d’una nova guerra que sempre podria ser la darrera. Israel viu en una posició de defensa contínua. Entre el recurs a la violència, alimentada per la por i la memòria de l’Holocaust, i la necessitat de garantir la seva supervivència en llibertat per seguir sent una societat oberta. Entre Esparta, la ciutat guerrera que ho sacrificava tot per la seguretat, i Sant Joan d’Acre, la ciutat assetjada que va desaparèixer quan va perdre la capacitat de defensar-se.

Si algun dia la pau arriba a Israel ho farà transitant aquest estret passadís entre dos fantasmes. Evitant caure en la trampa d’Esparta, convertir-se en una fortalesa militaritzada sense espai per a la dissidència, la llibertat i la vida. Però sense ignorar el risc de Sant Joan d’Acre i la necessitat de defensa en un entorn hostil. Un equilibri difícil: mantenir la seguretat sense renunciar a la democràcia; defensar-se sense oblidar la necessitat d’evitar l’autodestrucció per la via del mur permanent. Entre Esparta i Sant Joan d’Acre, Israel ha de saber trobar el seu propi camí, un que garanteixi l’existència, la llibertat i l’alegria de la seva gent.