Aseel i Aser Abu al-Qumsan tenien només tres dies de vida quan van ser assassinats per un bombardeig israelià a Deir al-Balah. Bisan i Ayman, dos germans petits, van morir en un atac a Khan Younis. Fatima Hassouna, fotoperiodista de 26 anys i amb una obra reconeguda internacionalment, va perdre la vida l’abril passat després d’un bombardeig a casa seva a Gaza. Aquestes vides truncades són només un petit reflex de les més de 60.000 persones assassinades des de l’octubre de 2023.
Mentre es perpetua aquest genocidi, el govern espanyol manté intactes les seves relacions comercials i armamentístiques amb Israel. D’acord amb les dades publicades pel Centre Delàs, Espanya ha adjudicat contractes d’armament per més de 1.000 milions d’euros a empreses com Elbit Systems i Rafael, fabricants d’armes utilitzades en la repressió i el bloqueig sistemàtic de la població palestina. Empreses catalanes com Indra també participen en aquesta xarxa de complicitats, mantenint relacions comercials amb empreses israelianes lligades a la indústria militar.
La cultura i la societat civil, però, fan passos decidits en sentit contrari. Al Sónar o al ViñaRock, festivals propietat d’un fons d’inversió que fa negoci amb l’ocupació i la mort a Palestina, artistes compromesos han renunciat a actuar per no normalitzar la violència ni ser còmplices silenciosos d’un crim contra la humanitat. Aquests gestos que per alguns poden semblar simbòlics i per d’altres poden ser insuficients, són accions amb impacte: trenquen el silenci i generen pressió social perquè la barbàrie no passi desapercebuda.
I mentrestant, Pedro Sánchez, que es mostra contundent amb el Festival d’Eurovisió, evita assumir la responsabilitat real que té com a president del govern. Té en les seves mans l’oportunitat i el poder d’acabar amb les relacions comercials i armamentístiques amb Israel, relacions que mantenen viva la maquinària de guerra que està destrossant Palestina. Amb la tramitació al Congrés de la proposició de llei per a l’embargament d’armes s’obre una porta que pot ser lenta i és incerta. Cal recordar que si el PSOE hi està realment d’acord, no cal esperar els tempos parlamentaris ni caure en el partidisme habitual: el govern pot aprovar un decret llei en el pròxim Consell de Ministres. Un decret que seria immediat i que respondria amb la urgència que mereix el genocidi en curs. I, malgrat això, tria no fer-ho.
Aquesta complicitat institucional es veu reforçada pel paper de la gran banca espanyola, la banca armada del BBVA, Santander, Sabadell i CaixaBank que financen empreses armamentístiques israelianes. Prioritzen els beneficis econòmics per sobre de la vida i els drets humans.
L’scroll infinit de les xarxes socials ens inunda amb un flux constant d’imatges, vídeos i notícies que passen ràpidament, com sorra que se’ns escapa entre els dits. La tragèdia palestina esdevé així una història més entre milers, fàcil d’oblidar en un segon, on totes les imatges acaben semblant l’anterior. Aquest mecanisme crea una distància emocional que anestesia la nostra capacitat d’empatia i d’acció. És un efecte subtil, però devastador que desactiva la nostra indignació i reforça la sensació que res del que fem pot canviar la realitat. Aquesta sensació de petitesa i falta d’impacte forma part d’una estratègia per desmobilitzar-nos i mantenir un sistema on la indústria armamentística alimenta el conflicte i la desigualtat.
Les bombes maten. I els poders que mantenen aquesta indústria necessiten que la societat perdi la força i l’esperança. Ens imposen un relat paralitzador: que res no es pot fer, que la política és inaccessible i que les injustícies són inevitables. Però cada acció, cada veu i cada gest de solidaritat són imprescindibles en la lluita contra la barbàrie.
Benjamin Netanyahu ja no amaga les seves intencions: justifica la "destrucció total" de Gaza i manté una repressió brutal contra la població civil. Aquesta política oficial d’apartheid i genocidi és emparada per la complicitat d’institucions i empreses que mantenen relacions comercials amb Israel. Poden dormir tranquils tots aquells qui des de Catalunya estant, sota un suposat “dret a defensa”, justifiquen i animen el genocidi?
El que avui passa a Palestina no és només una tragèdia llunyana: és una interpel·lació directa a nosaltres com a societat. Mantenir relacions comercials amb un estat que practica un apartheid i duu a terme una destrucció sistemàtica d’un poble a la seva terra no és neutralitat, és complicitat. I el silenci, en aquest cas, també és una forma de col·laboració.
No podem mirar cap a una altra banda. Si avui no defensem Aseel, Aser, Bisan, Ayman i Fatima —i les desenes de milers de vides que ja no hi són—, demà el que quedarà sepultat sota les runes no seran només les seves llars, sinó també la nostra capacitat col·lectiva de reaccionar davant la barbàrie. El que està en joc no és només la vida d’un poble, sinó la dignitat de tots.