Les eleccions del 12 de maig han clarificat dos lideratges, Salvador Illa i Carles Puigdemont, dues centralitats, el PSC i Junts. Els resultats són la constatació d’un arc parlamentari divers, més fragmentat amb l’entrada d’Aliança Catalana. Sembla improbable un acord entre Socialistes i Junts i ERC ha de decidir sí ara toca tancar la reivindicació nacional o sumar i recuperar unitat d’acció i a tants abstencionistes. Illa pot ser president sense ERC, però haurà de buscar suports amb Comuns, PP i Vox (fer com el PSC de Barcelona de Collboni) o amb PP i Vox.
El 12 de maig deixa un Parlament de Catalunya amb vuit grups parlamentaris. La participació va ser entorn el 58% que comparada amb les eleccions dels darrers anys, excepte l’any 2021, és baixa i s’acosta a les xifres habituals de les eleccions autonòmiques a Catalunya preprocès. El 42% d’abstenció és una de les claus dels resultats i de les anàlisis posteleccions. L’abstencionisme creixent és primordialment dels votants independentistes, amb fatiga i frustració per la falta d’unitat i la impossibilitat d’avançar amb tants bastons a les rodes: judicials, polítics, econòmics i mediàtics.
En la consulta del 9 de novembre del 2014 votaren que Catalunya esdevingués un estat independent gairebé 1,9 milions de persones. En el referèndum del dia 1 d’octubre 2 milions de persones varen votar sí, a la independència de Catalunya. En les darreres eleccions del 12 de maig 1,36 milions varen emetre el seu vot a les cinc formacions polítiques independentistes (Junts, ERC, CUP, Aliança Catalana i Alhora, aquesta sense representació parlamentària) que representen el 43,6% dels votants. Unes 600.000 persones, que reiteradament els darrers anys havien votat independència en les consultes o a partits independentistes, no han anat a votar.
El PSC guanya amb 42 diputats, amb un 28% dels votants. Junts amb 35 escons i el 21,6% dels electors i ERC té 20 diputats perdent més de 178.000 votants. El PP obté 15 diputats recollint una gran part dels votants de Ciutadans que desapareix. Vox es manté en els 11 diputats. La CUP perd cinc diputats, de nou a quatre. Apareix Aliança Catalana amb dos diputats, recollint votants anteriors independentistes de Junts i ERC, combinant crítica a aquests per la manca d’efectivitat i a les polítiques en la immigració. Els Comuns-Sumar passen de vuit a sis diputats.
Ha canviat efectorament Catalunya des del 2003? El PSC sembla voler tornar a aquell moment. En les eleccions autonòmiques del 2003, el PSC amb Pasqual Maragall, varen obtenir 42 diputats. CiU 46, ERC 23, PP 15 i 9 IC-EUiA. Illa somia amb un nou tripartit i recuperar l’Estatut d’Autonomia quan ni el retallat s’ha complert.
La Catalunya d’avui no és la del 2003 en molts aspectes. La Catalunya del 2003 tenia 6.558.740 habitants, amb un 8% de la població nascuda a l’estranger i amb un PIB per càpita de 23.664 euros. Ara, en el 2024, Catalunya té 8.016.606 d’habitants, amb un 17% d’immigració, 1,3 milions de persones nascudes fora d’Espanya i un PIB per càpita de 34.381 euros. El risc de pobresa català actual és del 18%, amb alta pressió fiscal, i clares carències de finançament per polítiques socials (salut, educació, acció social, habitatge) i d’infraestructures.
La gestació de la desafecció amb Espanya es va anar covant durant la dècada 1990-2006. L’Estatut del 2006, el darrer intent frustrat de Pasqual Maragall i de la societat catalana, va fracassar. Creix amb força l’independentisme des del 2010, postsentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia. La Convergència i Unió va morint lentament per deixar pas a uns Junts pel Sí, i ara Junts que és clarament independentista i aplega el centreesquerra, amb uns votants cada vegada més transversals. Els mitjans de comunicació continuant parlant de l’espai convergent.
Apareixen a partir del 2006, en el Parlament de Catalunya, Ciutadans i la CUP, i l’antiga Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa deixa pas als Comuns i ara a Sumar. Ciutadans aplega molt votants del PSC. El PSC abandona el 2013 el dret de Catalunya a decidir el seu futur, part de l'ADN des de la seva creació. El PSC cada vegada més PSOE, és situa en el centreesquerra en l’eix dreta-esquerra, similar al de Junts. ERC forma part del bloc creixent de l’independentisme i veu com adversari a Junts i fa inviable repetir Junts pel Sí, i no vol la unitat al Congrés. Creix la dreta amb l’aparició de Vox i ara amb Aliança Catalana. El PP i PSOE a Catalunya recuperen votants de l'extingit Ciutadans.
Hi ha dos partits en el centreesquerra català (entre el 4 i 5 en una escala d'1 a 10: 1 extrema esquerra i 10 extrema dreta) on es situa la majoria. A Catalunya a la dreta del PSOE, PP i Vox, que sumen un nacionalisme espanyol creixent. A l’esquerra del PSOE Sumar-Podem que vol ser crossa de govern i que va abandonant la defensa del dret a decidir. A la dreta nacional de Junts ara Aliança Catalana i a l’esquerra ERC i la CUP, que han perdut pes a les darreres eleccions. Amb el creixement de formacions a la dreta i l’esquerra, el PSC i Junts, s’han situat en el centre polític, de centreesquerra.
La dificultat de fer govern a Catalunya no és en l’eix dreta-esquerra sinó en l’eix nacional. Un govern PSC i Junts seria possible i representaria a una àmplia majoria social sí, obviéssim l’eix nacional. A prop de l’aprovació de la llei d’amnistia el dia 30 de maig i del retorn efectiu dels exiliats i la fi de la repressió política vinculada al procés, fa difícil a curt termini trobar acords. ERC sap que si vota Illa, entrant o no en el govern, assumeix el relat del PSC-PSOE de què s’ha girat pàgina a l’anhel de la llibertat nacional. Sí ERC vota Puigdemont l'única solució del PSC és pactar amb PP, Vox i Comuns o amb PP i Vox o repetició d'eleccions.
Catalunya necessita estabilitat i bon govern orientat al bé comú, però per això cal conjugar les variables nacionals i ideològica. Afrontar els grans reptes, sense demagògia ni simplicitat. El model socioeconòmic i mediambiental, el català, l’habitatge, la immigració, la fiscalitat, la justícia, l’educació, la sanitat, l’envelliment i les infraestructures.
No pot governar-se Catalunya sense tenir en compte els catalans favorables a la independència. Hi ha una majoria clara a Catalunya que està a favor de l’amnistia real i el dret a l’autodeterminació que marcaria els possibles pactes d’estabilitat. Junts va investir Sánchez i va ser impulsada la llei d’amnistia. A Catalunya no només es decidirà un president i un govern sinó si renunciem al camí iniciat.