El Nobel d'Economia d'enguany ha premiat tres investigadors –Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt– que han dedicat la seva carrera a mirar d'entendre el que es coneix com a creixement econòmic modern, és a dir, el creixement sostingut que per primera vegada en la història ha experimentat bona part de la humanitat, en particular al pròxim Occident.
Com és sabut, a començaments del segle XIX, més del 90% de la població mundial vivia en condicions de pobresa extrema, mentre que en l'actualitat s'han invertit els percentatges: menys del 10% d'habitants del planeta es troba per sota del llindar de la pobresa. És a dir, malgrat el que diuen els malastrucs habituals, en els últims dos-cents anys hem girat la truita i hem aconseguit crear les condicions perquè milers de milions de persones surtin de la pobresa. És a dir, malgrat el capitalisme explotador, el neoliberalisme i altres monstres mitològics, mai a la història de la humanitat hi havia hagut menys pobres. I com hem aconseguit això?
Doncs això és precisament el que es pregunten els tres premis Nobel d'enguany. Per la seva banda, Joel Mokyr proposa una explicació general prou convincent: el creixement econòmic sostingut dels últims dos-cents anys es deu a una etapa de progrés tecnològic continuat sense precedents; i aquest progrés no prové només dels avenços científics, sinó també de l'aplicació d'aquests avenços a les tècniques productives. És a dir, cal que la ciència i la seva aplicació pràctica vagin plegats, interactuant mútuament i retroalimentant-se.
Segons Mokyr, l'Anglaterra de mitjans del s. XVIII estava preparada per entrar en aquest cercle virtuós perquè, a més de poder començar a collir els fruits de la revolució científica dels segles XVI i XVII, comptava amb una massa crítica prou important de professionals capaços de traduir el coneixement científic en tecnologia i nous productes amb valor afegit. Dins aquesta massa de professionals, Mokyr no inclou només enginyers o artesans, sinó també, i de forma molt destacada, emprenedors i comerciants.
Per a Mokyr, a més del coneixement científic –que ell anomena proposicional– i el coneixement tècnic –que anomena prescriptiu– cal una tercera condició: una societat oberta que permeti que tant científics com tècnics, emprenedors i comerciants puguin treballar en llibertat i així aprendre de les seves experimentacions descentralitzades.
Però el progrés econòmic que genera aquest sistema no és tan lineal i serè com es podria pensar. La innovació arriba per onades en determinats sectors, però no en d'altres. Algunes de les noves troballes substitueixen productes o tecnologies anteriors; com a conseqüència, hi ha noves empreses, proveïdores de més valor per als consumidors, que desplacen les empreses antigues que no han sabut mantenir el nivell d'innovació adequat. És el que es coneix com a destrucció creativa, el concepte clau que intenten explicar Philippe Aghion i Peter Howitt amb models matemàtics força sofisticats, en els que, òbviament, no hi entrarem ara.
En qualsevol cas, la idea general és que, malgrat el que pugui semblar si observem el progrés econòmic dels últims dos segles, sota una aparença global d'evolució sostinguda i lineal, si anem al detall el creixement es produeix a batzegades, de forma caòtica i disruptiva. Hem de desestimar, per errònia, la idea que el creixement econòmic modern es produeix perquè les novetats que aporta el progrés s'afegeixen a tot l'anterior, que es consolida. No. El progrés també destrueix una part rellevant del que hi havia. Així, per exemple, cada any es creen a Catalunya vora un 10% d'empreses noves, però també en desapareixen gairebé un 10%. És a dir, hi ha uns guanyadors i uns perdedors.
El problema és que els perdedors oferiran resistència, i no ho faran intentant millorar les seves capacitats, sinó provant de frenar la innovació dels nous competidors. És amb aquest objectiu de posar bastons a les rodes innovadores dels nouvinguts que els que es veuen amenaçats es col·liguen i es conjuren, sigui mitjançant sindicats, gremis o lobbies. En una societat on aquestes associacions de malfactors aconsegueixin modificar el marc legal i institucional posant traves a la lliure competència, la innovació es veu seriosament limitada.
Quan els lobbies de les grans empreses energètiques espanyoles pacten amb el govern –amb les maniobres que siguin– regulacions draconianes per al seu sector, o els sindicats del taxi aconsegueixen que a Catalunya es legisli en contra dels operadors VTC, com Uber o Cabify, el que s'està fent és precisament posar traves a l'arribada de nous actors i, per tant, desincentivar la innovació.
Convindria preguntar-nos si la nostra societat compleix les tres condicions per al creixement sostingut que hem analitzat aquí. Per les dades de què disposem, sembla clar que a hores d'ara Catalunya genera prou coneixement científic. Malauradament, però, aquest coneixement científic no sempre es tradueix en coneixement tècnic, és a dir, en nous productes i noves empreses que generin valor per a la població. Per acabar, i encara més malauradament, la nostra societat és cada vegada menys oberta a la innovació. Fonamentalment, perquè cada vegada legislem pitjor i cada vegada valorem menys la funció dels empresaris i els comerciants, els enemics del poble.
La ideologia imperant a casa nostra és cada vegada més contrària a la innovació. I el pitjor és que, excepte comptadíssimes excepcions, no sembla que hi hagi ningú disposat a posar-hi remei. Hem arribat a la paradoxa que cada vegada som més progressistes i és per això que cada vegada progressem menys.