Com a polític i com a pare, em preocupa l'herència que deixem als nostres fills i nets: un món amb reptes ambientals, demogràfics i econòmics que posen en risc la sostenibilitat del nostre futur. Les decisions actuals, sovint pensades només per al curt termini, fa que la sostenibilitat a mitjà i llarg termini comenci a espetegar-nos a la cara.

El canvi climàtic ja és present en l’augment de temperatures, danes, sequeres i incendis. Alhora, les taxes de natalitat s’enfonsen a Occident, especialment als països més rics. A Catalunya hi ha més defuncions (67.505 el 2024) que naixements (53.837), com a Espanya, Itàlia, Alemanya, Rússia, la Xina, Corea o el Japó.

Tot i que milions de persones han sortit de la pobresa extrema en les darreres dècades, el món viu una nova desigualtat. Les classes mitjanes i treballadores occidentals fa quaranta anys que veuen estancat el seu poder adquisitiu. A Catalunya, la renda disponible és la mateixa que el 2004. El cost de l’habitatge s’ha disparat: si el 1984 calien 5,5 anys de salari mínim per comprar un pis de 80 m² a Barcelona, ara en calen 15. Els lloguers pugen molt més ràpid que els sous, i els salaris creixen menys que les pensions.

Aquest desequilibri es combina amb un món dominat per grans oligopolis tecnològics i financers que concentren el poder i redueixen la competència. Les set grans empreses tecnològiques dels EUA acumulen gairebé tot el creixement borsari recent. El capital especulatiu s’estén de la IA, el núvol a la indústria militar i a l’immobiliari global, que també arriba a Barcelona, creant un risc de bombolla i un sistema que premia el rendisme per damunt de la producció.

El vell pacte industrial —on els beneficis es redistribuïen en forma de sous i impostos— s’erosiona. Les corporacions tecnològiques concentren guanyen molt, però creen pocs llocs de treball i quasi no tributen. La riquesa s’acumula sense retorn social. L’economia tecnològica fragmenta el mercat laboral entre una minoria de professionals d’alta qualificació i una majoria de treballadors precaris sense drets ni estabilitat. El capital digital i financer tria on i quan paga menys impostos, mentre el treball i les pimes tributen de forma estricta. Urgeix una nova arquitectura fiscal internacional que restableixi l’equilibri i la justícia social.

Aquest malestar econòmic i social genera por, desconfiança i discursos d’odi. Molta gent sent que perd el control sobre tot allò que afecta les seves vides, sobre el que passa al seu barri i al seu poble, davant democràcies debilitades, burocratitzades i polaritzades. Les xarxes amplifiquen la divisió política i el ressentiment.

La història ens recorda què passa quan les desigualtats es cronifiquen a partir de canvis tecnològics disruptius: a principis del segle XX, el poder dels trusts industrials als EUA fou limitat amb lleis antimonopoli i polítiques de redistribució justa, com també en la Catalunya republicana dels anys trenta amb un augment generalitzat de salaris i rendes; a Alemanya i a Itàlia, en canvi, els règims feixistes protegien la concentració de renda que generaven els grans càrtels siderometal·lúrgics i de l’automòbil. El repte actual és similar: o reforcem la democràcia i la distribució justa, o correm el risc d’una nova onada autoritària sense proposta i amb la por i el conflicte com a divisa.

És l’hora de treballar en la direcció d’un ressorgiment europeu de Catalunya, amb el lideratge d’una capital internacional capaç de parlar al món com Barcelona, d’un país que vol ser República i motor de l’economia i la democràcia a Europa. Urgeix fixar uns marcs internacionals de fiscalitat a les grans companyies tecnològiques i al capital financer especulatiu. En el món d’avui l’esperança necessita l’impuls d’aliances entre el món democràtic, des de la UE amb Nacions Unides, cap al Japó, Mèxic, Brasil, Canadà, l'Índia, Austràlia i Nova Zelanda i Llatinoamèrica. Europa ha de recuperar el lideratge enfront dels models autoritaris de Trump als EUA, de la Xina del control social i el partit únic i la Rússia autocràtica de Putin, amb aliances internacionals per transitar cap a un nou ordre global de pau, justícia, llibertat i prosperitat.

Com deia Pau Casals, “sigueu fidels a la terra i a la llengua; no per tancar-vos i recloure-us, sinó per tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes”.

El propòsit d’esperança d’Esquerra Republicana és la gestació d’aliances a Catalunya, entre partits polítics, amb la societat civil i els agents socials, per reforçar l’eficàcia democràtica i garantir el bon funcionament de les institucions i les administracions públiques, enfront de la promesa autoritària. La prioritat és cooperar i ser eficaços per resoldre els problemes més importants: la salut, la feina, l’habitatge, l’escola, la seguretat i el transport públic.

Catalunya ha de forjar una nova ambició nacional d’esperança i confiança: un canvi de model productiu, un pacte de rendes, un salari mínim català que aixequi el nivell del país, amb un nou sistema de finançament que permeti recaptar i gestionar els mateixos impostos. Només així garantirem serveis públics robustos i preservarem el poder adquisitiu i la confiança de les classes mitjanes i les famílies treballadores.